Ramón Cotarelo
Ahir va ser la Guàrdia Civil; avui, una reprimenda epistolar de Felipe González. El nacionalisme espanyol està en peu de guerra. I a El País, que li cedeix el seu article editorial, és a dir, fa seua l’opinió de González, i aquest parla pel diari. No és un privilegi menor. S’entén, però. Ja fa temps que, havent comprès per fi el calat del que diu amb flegma anglosaxona el desafiament sobiranista, la cambra de màquines del diari de Prisa trau fum. Ha posat a treballar les seues plomes més o menys cultes i els munyidors d’ideologia en defensa de la unitat de la Pàtria. Si la seua autoconsciència legitimadora el pinta com el diari de la transició i el que es va enfrontar al cop de 1981 en nom de la Constitució, la seua idea del moment és erigir-se en paladí de la unitat d’Espanya i nou salvador de la Pàtria.
L’editorial signat per González ve a ser com un article de fons. Encara que de poc fons. Com a peça literària és insignificant i com a document resulta bastant carrincló. Ocasió tan distingida hagués necessitat una mica més d’estil i major densitat de contingut. No tindria per què ser un nou Discurs a la nació espanyola o Jo acuse o Sent Pàtria la teua aflicció, però hauria de tenir alguna cosa que permetés recordar-ho. En comptes d’això, l’epístola que González dirigeix als catalans, a diferència de les que Sant Pere o Sant Pau dirigien a diferents destinataris col·lectius, reprodueix el contingut adotzenat de les habituals admonicions del nacionalisme espanyol de més rància estirp vestit amb les gales de l'”èxit” de la segona restauració. Tinc la impressió que el Rei li ha demanat que es dirigesca als espanyols en defensa de l’statu quo -i la Corona, amb ell- i li ha donat la plantilla del discurs espanyol tradicionalista, una tríada que inclou: a) jeremiades, b) mals auguris; c) amenaces.
Les jeremiades. Ah, amb el bé que ens portem i el molt que hem prosperat gràcies a la Constitució de 1978 que atorga el major autogovern que Catalunya ha tingut en la seua història! González no està familiaritzat amb la del nacionalisme català i ignora que el lògic (i legítim) d’aquest no és quedar-se amb “el major autogovern” sinó amb la totalitat de l’autogovern. Això sense comptar que el judici sobre el títol VIII de la CE és molt contradictori. A ell li sembla un èxit; a altres, un desastre i un fracàs, sobretot després que Alfonso Guerra i els altres “Guerres” que hi ha al Parlament i el Tribunal Constitucional es van cepillar l’Estatut de 2006.
Ah, quina llàstima veure Catalunya convertida en una Albània! Tinc la impressió que abans es veurà així Espanya que Catalunya. Però, sobretot, és absurd emprar aquestes imatges després dels referèndums del Quebec i Escòcia, que han deixat sense arguments als nacionalistes espanyols. Especialment els del Quebec perquè es van donar arran d’una doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem Federal, segons la qual, el dret d’autodeterminació no existeix en la Constitució canadenca (com tampoc a la CE), però si una part important de la població s’obstina a exercir-lo, l’Estat està obligat a negociar alguna forma per a això, com és lògic i entén tothom, inclosa Escòcia, però no el govern espanyol.
Les “raons”, els (mals) auguris. Horrorosa la pretensió de desconnexió de Mas tan en contra de l’esperit del temps, que és el de la gran connectivitat. Diu González que la desconnexió serà en primer lloc entre catalans, perquè ja comença a haver-hi signes de racisme. És cert. Però n’hi ha hagut sempre. I en totes direccions. El “háblame en cristiano!” és pur racisme. També diu que es vol desconnectar als catalans de la resta dels espanyols. Si tothom està tan connectat, tant donarà estar-ho amb els espanyols com amb els altres europeus. I això sense comptar que aquest contacte entre espanyols i catalans del qual tant diuen enorgullir-se els polítics nacionalistes espanyols és pura demagògia. Un estudi sobre els prejudicis d’uns cap a altres, del grau de coneixement real sobretot dels espanyols cap als catalans provarà que no hi ha proximitat i que no l’haguda mai. Per als espanyols, en el fons, Catalunya no és l’estranger, però sí el quasi-estranger.
Igualment s’augura una ruptura de Catalunya amb Europa. Ni que ell fos l’amo de la kermesse. Això està per veure i també ho està el que puga fer Espanya o el que quede d’ella. No resulta versemblant que la part més europea d’Espanya vaja a quedar fora d’Europa. No és pensable ni potser possible. González recorre a una caricatura: un consell europeu de 200 o 300 membres. Això no es donarà, però, encara que es donés, què? Quin problema hi ha amb què en lloc d’haver 28 Estats a Europa n’hi haja 29 o 39 o 45 o 7? ¿La defensa? Ningú ignora que Europa és incapaç de defensar-se a si mateixa ací i ara i depèn per això de l’OTAN i, en darrer terme, per què enganyar-nos, dels Estats Units. Les coses no canviaran gaire.
Augura González així mateix una ruptura amb Amèrica Llatina i assenyala els 500 milions d’ànimes d’un apetitós mercat amb el qual ens uneix la llengua. I qui li ha dit a l’expresident que deixarà de fer-ho? L’espanyol o castellà seguirà sent oficial a la Catalunya independent pel compte que li porta. A aquesta desconnexió li passarà el que a l’intent de mantenir els catalans i aragonesos en general al marge del comerç amb l’imperi espanyol. Sens dubte es va donar en un o altre moment, però sempre hi va haver comerciants de la Corona d’Aragó en el comerç d’Índies.
Amenaces. Tot i que l’escrivà les edulcora tot el que pot, estan sempre ací: cap govern espanyol negociarà, diu, davant de fets consumats Això dels “fets consumats” sona a nazi i, en efecte, no falta la comparació (dissimulada, però clara) entre Catalunya i Alemanya / Itàlia anys trenta. Després d’una sèrie d’intents dels catalans de negociar, sempre rebutjats (el mateix González acusa el govern de no negociar i de immobilista), què significa ací “fets consumats”? I això sense comptar que es tracta d’un altre vaticini: cap govern espanyol s’asseurà a negociar davant de fets consumats, fins que s’asseu.
Però González ací té un altre tarannà. Surt el demòcrata, el gran defensor de l’Estat de dret i recorda que el límit a l’ambició de Mas (mai parla de moviment social o cosa semblant, la possible secessió de Catalunya és una mania de Mas) és la llei. Tan solemne es posa que l’escriu amb majúscules: la LLEI. Cal complir la llei. Exactament el mateix que diu Rajoy. I amb més rotunditat que els infeliços companys de partit de González perquè, quan li sembla, ell la incompleix. De vegades es molesta a disfressar l’incompliment de reforma segons el procediment previst ja que per això té una majoria absoluta parlamentària davant la qual ningú piula. Altres vegades es limita a incomplir (generalment terminis, obligacions, etc) i no passa res. Els catalans, en canvi, l’han de complir rigorosament, per iniqua o injusta que sigui. I això no està bé, ho veja ell així o no.
Diu González que no li agrada el que fa el govern, però que no pot ser equidistant. O siga, que s’alinea amb qui fa el que no li agrada, probablement perquè l’altre es disposa a fer una cosa que li agrada menys. Semblaria suficient, però no és així. L’ultima ratio no podia faltar. I no falta: Cap govern responsable pot permetre una política de fets consumats, i menys trencant la legalitat, perquè invitaria a altres a aventures en sentit contrari.
En tot cas, conclou González, no cal preocupar-se perquè Espanya no va a trencar-se per la molt poderosa raó que “sé que això no ocorrerà, siga quin siga el resultat electoral”.
Doncs podia haver-nos estalviat la carta.
Publicat al bloc Palinuro.
