Tabarca, un miratge encara

tabarca

Juli Capilla

Tabarca té un punt màgic, o millor encara, uns quants punts que la fan singular, que la distingeixen d’altres llocs del migjorn valencià, dels pobles que li són tan pròxims, a tocar dels pocs plecs d’aigua tranquil·la que la separen de la costa. Tabarca no té parió.

De bon començament, Tabarca té una història pròpia, particular, concreta, que es remunta, en primera instància, al segle XVIII, quan va ser repoblada per genovesos procedents de la Tabarka tunisiana, on eren captius, mercès al rescat del rei Carles III. L’any 1770 es van instal·lar a l’illa 69 famílies genoveses. I va ser a partir d’aquell moment quan l’Illa Plana es va convertir en Illa de Nova Tabarca, per la procedència dels nous colons insulars. Anteriorment, els grecs li havien dit Planàsia; els romans, Planària; els àrabs, Blanàsia, i des de l’època medieval, era coneguda com a Illa Plana de Sant Pau, Alones Insula o illot de Santa Pola.

Fins al moment de l’arribada dels genovesos, no hi havia hagut cap població nombrosa més o menys estable. La Corona espanyola, però, necessitava gent que habitara l’illa per tal de protegir la costa alacantina de les ràtzies dels pirates berbers. Així, es féu manar fer una fortalesa i una ciutat emmurallada per tal d’assolir l’objectiu protector i dissuasiu. Tot i que el projecte es va quedar a mitges, n’hi va haver prou amb el que es va construir perquè l’illa esdevinguera –per fi– un lloc més o menys habitable i a recer dels pirates.

Els tabarquins es van dedicar al que ja es dedicaven a la Tabarka tunisiana: a pescar, fonamentalment. No vull ni imaginar com de difícil deu haver sigut viure en una illa de 1.800 m de llarg i només 400 m en la part més ampla, amb un clima sever i pocs al·licients vitals. Són molt poques les famílies que resisteixen encara, sobretot a l’hivern (unes poques desenes). En estiu és ja una altra història. Centenars de turistes de nevereta blava, para-sòl i xancletes envaeixen l’illa de Tabarca amb els únics objectius de nadar a la platja (entre peixos absorts i al·lucinats per la invasió sobtada i intermitent de carn humana) i el desig de tastar el famós caldero tabarquí. Aquests dies que l’hem visitada ens ha sorprès que siguen tan pocs els qui s’endinsen més enllà del poble, els qui indaguen en la part oriental de l’illa, molt més gran i inhòspita. I ens ha sobtat perquè és precisament en aquesta part, més que no en l’altra, on es copsa veritablement l’essència d’un paratge isolat i enigmàtic, de vegetació semidesèrtica. Les poques plantes que hi ha ara a l’estiu es troben abrasides i mostren un esquelet retorçut, eixut, ple de punxes. Ni les figueres paleres sobreviuen. (Els panells indiquen que a l’hivern l’illa es cobreix d’una catifa verda, vegetal, i deu ser així perquè en queden vestigis, tot i que costa de creure.)

Aquesta part té un encant difícil d’explicar amb paraules. Hi ha una torre defensiva, antic recer de soldats i ara caserna de la Guàrdia Civil abandonada, un far al bell mig i, a l’extrem, quasi arran de mar, ben lluny dels vius, el cementeri, que sempre que hi he anat he trobat tancat. (Aquest any, també.) Aquesta part de l’illa fóra l’escenari ideal per a l’escenificació de La pell freda, la famosa novel·la de l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol. Quasi em puc imaginar els faroners de l’illa percaçant besugots; o barallant-se entre ells per assolir els favors de la besugota adotzenada… Aquesta illa m’ha semblat sempre tan fascinant, tan cinematogràfica i literaturitzable, que fins i tot em va inspirar una novel·la juvenil, Tabarca. Aventura per la Mediterrània. Una novel·la en què, amb el rerefons de la insòlita peripècia dels genovesos captius i posteriorment rescatats, em va permetre d’escriure una història d’amor. Un amor molt bonic però impossible.

He tornat a Tabarca i continua seduint-me la seua història, el seu tarannà singular i únic. Una gent vinguda de tan lluny… Hi ha un enigma que encara no s’ha resolt, i potser algú s’hi hauria d’interessar, potser algun filòleg a l’ús, o un dialectòleg queferós i obsessiu –jo en sóc un! No s’explica com és que els tabarquins no han conservat cap rastre de la seua llengua originària, el lígur, com és que ni tan sols n’han quedat uns pocs rastres o testimonis lèxics, de la seua llengua. I encara és més sorprenent el fet que, segons he llegit, en poc més de dos anys es van valencianitzar. No sé si creure-m’ho, això. Potser sí que es van valencianitzar progressivament, de resultes del contacte amb els pescadors de Santa Pola i Guardamar, i amb la gent d’Alacant. És un prodigi d’integració, endemés, perquè ho van fer en un moment en què ja era vigent des de feia dècades el Decret de Nova Planta, amb la qual cosa l’Església, l’exèrcit i l’escola eren patrimoni exclusiu de la llengua imposada pel Regne d’Espanya. I, tanmateix, els tabarquins, culturalment i lingüísticament genovesos, es van fer valencians, la qual cosa palesa com n’era de forta la nostra llengua en aquella època al sud del País. És un misteri, però, que, llevat dels llinatges que encara porten alguns dels seus habitants –Ruso, Parodi, etc.– no hi haja vestigis de la llengua genovesa en el subdialecte tabarquí. En qualsevol cas, m’ha emocionat acostar-me a les cases dels tabarquins, entre la marabunta turística, i sentir que parlaven encara valencià. El valencià dolç de l’alacantí. Emociona això.

Emociona i t’entristeix alhora quan penses que, si algú no hi posa remei, podrien ser els darrers valencianoparlants de l’illa. I se n’hi podria posar si les autoritats locals endreçaren Tabarca encara més, definitivament, amb la consecució de les obres de l’església, amb la restauració total de la muralla, l’ordenació i racionalització de les platges, l’actualització dels panells informatius que hi ha escampats per l’illa, una bona gestió del museu històric i natural, etc., que permetera fer-la atractiva no només durant els mesos temperats, sinó també durant l’hivern, promocionant-hi més visites escolars i de la gent gran, per exemple, accentuant-ne l’aspecte històric, cultural, mediambiental, el seu tresor com a reserva natural. De manera que s’assolís una població estable i més nombrosa per a l’Illa, l’obertura d’una escola –en la llengua del país, per descomptat– que en garantiren la continuïtat.

Tabarca és bonica i podria tenir un futur brillant si les autoritats competents hi aplicaren un pla atractiu de pervivència, i no tan sols de mera supervivència intermitent i inestable. Tabarca és fascinant. Una joia que tenim davant per davant nostre, a només 4,3 km de Santa Pola, tan a l’abast que quasi la podem tocar, acaronar, palpar. Alguns escriptors, com ara Salvador Rueda, Azorín o Gabriel Miró, van saber apreciar la seua bellesa i la van plasmar amb sensibilitat amb les paraules delicades de la literatura:

 

“Magia en Tabarca. Prestar atención a la isla. Una isla de azul y de rosa. Una isla como un jirón de sutil cendal sobre el mar.” (Azorín)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER