Joan Subirats
El 14 d’agost es va iniciar el llarg procés d’elecció del nou líder del Labour Party britànic, que finalitzarà el 10 de setembre. La gran sorpresa en aquesta fase de presentació de candidatures l’ha donat Jeremy Corbyn. Es tracta d’un veterà diputat sorgit d’Islington, un barri del nord de Londres, que destaca pel seu missatge directe i notablement més radical que el que ha dominat el gran partit des de fa molts anys. Tres dels quatre candidats que han reunit les firmes d’altres parlamentaris necessàries per presentar-se i que volen succeir el ja dimitit Ed Miliband són partidaris (amb matisos) del gir liberal moderat que va imprimir Tony Blair al partit en l’època del seu lideratge (va ser primer ministre entre el 1997 i el 2007). Una posició de centreesquerra que encara es considera, per part dels experts, la millor fórmula perquè els laboristes puguin recuperar el poder. Malgrat això, Corbyn, en poques setmanes, omple sales de conferències, recull milers d’adhesions, fa créixer el nombre d’inscrits per votar, recluta una infinitat de voluntaris i ja és el candidat més ben situat a les enquestes que s’han fet.
¿Què està passant? ¿Què és el que explica que qui es va presentar com una proposta marginal i simbòlica perquè es poguessin escoltar altres veus a la campanya s’hagi convertit en el seu potencial vencedor? Diu Owen Jones, el jove comentarista polític que s’ha fet famós amb els seus llibres sobre la desigualtat a la Gran Bretanya i els seus atacs a l’establishment, que el que passa és simplement que Corbyn ha omplert l’immens buit que havien deixat els grans partits amb polítiques cada vegada més difícils de diferenciar. Un buit que a Escòcia ha omplert l’Scottish National Party, que va arrasar en les eleccions del maig; que en molts barris obrers d’Anglaterra ha omplert l’UKIP, i que ara està començant a cobrir Corbyn entre l’electorat britànic tradicionalment d’esquerres, que no entén com les elits polítiques, siguin d’un partit o d’un altre, no es preocupen per temes com la creixent desigualtat i la total captura de les institucions per part dels grans interessos financers de la City.
Fins ara els estrategs electorals de la socialdemocràcia han pensat que les eleccions es guanyaven al centre. I segueixen pensant que si Miliband va perdre al maig va ser perquè se’n va anar massa a l’esquerra. El problema és que no veuen que entre els que tenien dret al vot només el 24% van votar els conservadors de Cameron. O sigui, que disputant el vot de frontera amb els tories s’estan oblidant de tres quartes parts dels votants. Més de la meitat dels joves de 18 a 24 anys no van votar. El que està passant amb Corbyn, com amb altres plantejaments a tot Europa, és que algú està dient a la gent el que li passa, amb un llenguatge que la gent entén i que fa que torni a pensar que la política no és només part del problema sinó que pot tornar a ser part de la solució. La gent veu la resta de candidats com a clons del que en els últims 20 anys han sigut els polítics, tots sorgits de les mateixes escoles d’elit, vestits de la mateixa manera, parlant de manera apropiada i políticament correcta, i de cop sent algú que sona directe, que parla en el seu estil, que és creïble. Parla de valors, de justícia, d’igualtat. És un candidat popular. O sigui, una cosa que ja havia deixat de ser un típic candidat laborista.
Evidentment, tota la premsa conservadora i bona part dels comentaristes de l’esquerra institucional consideren que el pitjor que podria fer el Labour Party és elegir Corbyn com a nou líder. Seria, segons aquesta visió àmpliament majoritària en les elits del partit –i no diguem en la resta de forces polítiques–, «un autèntic desastre». Blair ha sentenciat que la victòria de Corbyn faria retrocedir el país molts anys. De fet, ja hi ha una campanya en marxa entre els conservadors per recolzar Corbyn. Però comença a créixer la sospita que el problema del Labour Party no és aquest candidat, sinó la política que ha seguit en els últims 20 anys. I precisament Corbyn és l’únic que pot permetre que es produeixi un canvi de veritat a l’escenari polític.
Ja deia Margaret Thatcher en les seves memòries que «el socialisme és una temptació permanent». I si la socialdemocràcia ha abandonat aquest ideal d’emancipació, això no vol dir que la gent no segueixi esperant que passi alguna cosa. La socialdemocràcia europea, que ha dominat l’escenari polític democràtic del continent des del 1945, té davant seu el dilema de com modificar la seva posició en el canvi d’època que vivim. La fórmula de llavors no serveix. Però la gàbia on està atrapada, tampoc.
Publicat al diari Elperiodico.cat
