El ball de màscares ucraïnés

11793174_862450770490306_425861509_n

Rubén Garrido

El passat 17 del juliol era commemorat el tràgic accident del Malaysia Airlines-MH17 en terra  ucraïnesa. Un any sense respostes clares i de sofriment ajornat per a tots els seus familiars. En mig de tot el conflicte es troba la crisi ucraïnesa, conflicte irresolt i expectant (ajornat “parcialment” des de l’11 de febrer del 2015 pels segons acords de Minsk[1]) en el cor d’Europa. Aquesta situació d’impotència alhora d’esclarir les responsabilitats, sols sembla que s’embolica entre els interessos geopolítics. I com és habitual, les principals diplomàcies de països, fonamentalment els EUA o Rússia, han convertit el conflicte en un complex joc on els interessos per les àrees d’influència marca l’agenda política.

Les acusacions, per totes dues bandes, sols fan que allunyar una veritable solució: l’existència del sistema Buk-M1 en les defenses antiaèries dels dos bàndols, proves creuades entre Ucraïna i les repúbliques de Lugansk i Donetsk, existència de testimonis contradictoris, responsabilitats de l’espai aeri en temps de guerra…

              L’últim dels casos dins d’aquest rebombori és un polèmic vídeo difós el mateix dia de l’aniversari del fatídic accident. Presumptament podem veure en ell els milicians del Donbass reconeixent la seva implicació directa. Açò va provocar que Austràlia, Bèlgica, Malàisia, Holanda i Ucraïna demanaren al consell de seguretat de les Nacions Unides la creació d’un tribunal criminal internacional per jutjar als responsables. Aquesta iniciativa va ser vetada per Rússia. Les raons? L’existència d’una investigació en funcionament, sota la responsabilitat dels Països Baixos (la qual  hauria d’haver finalitzat el 14 de juny, però que s’ha decidit allargar el veredicte fins a l’octubre d’aquest any a causa de les “condicions difícils de la investigació[2]”) i també, per la denúncia de les autoritats russes per la poca objectivitat (de fet, Ucraïna, una de les parts denunciades, formaria part del control del tribunal). També per la intencionalitat política de l’esmenat tribunal.

Com presentà Alexéi Pushkov, president de la comissió per als assumptes internacionals de la Duma Estatal: “Si es crea un tribunal internacional, hauran de sotmetre a aquest tots els casos en què un avió civil ha estat abatut amb l’ús d’armes. Tothom sap perfectament qui va enderrocar l’avió de la companyia aèria Sibèria (en referència a la responsabilitat ucraïnesa en accident del Tu-154 en 2001), així com l’avió iranià (en referència l’accident del Vol 655 d’Iran Air en 1988 a mans estatunidenques)[3]“” Si bé, aplegats en aquest punt, on la impunitat està recolzada per la realitat geopolítica, és necessari endinsar-se en aquest complex vals de màscares que envolta els últims anys  la societat ucraïnesa.

              Per parlar d’Ucraïna hem de ser conscients de la realitat històrica del país. En un breu resum, podríem resumir la seva sort com un projecte d’estat en mig d’imperis. Com és habitual en l’actual historiografia de l’espai post-soviètic, la referència constant al temible “ós rus” com a principal i quasi únic enemic per la hegemonia territorial, és més que constant. No obstant això, més enllà d’aquesta visió primària deuríem ser conscients d’una realitat molt més complexa. Partint d’una dominació per la unió polonesa-lituana (S.XV-XVII) i seguida per l’imperi austrohongarès  i rus (S.XVII-XX), no és d’estranyar l’existència de diferents conflictes creuats dins de l’Europa oriental. No obstant això, després de la I Guerra Mundial i la Guerra civil russa es va obrir la possibilitat d’un govern nacionalista ucraïnés plenament real. Aquest està comprès des de la fundació de la Rada central en 1917, passant a ser un protectorat alemany (l’Hetmanato de Skoropadski) en 1918 i un directori militar (amb tints dictatorials i presidit pel controvertit Symon Petliura amb el suport de tropes poloneses de Pilsudki) de 1918 fins el 1920. Després de les lluites internes contra els “blancs” tsaristes, les mateixes reivindicacions nacionalistes poloneses i alemanyes, insurreccions anarquistes al sud-est,  la proclamació de la república socialista d’Ucraïna i l’avanç de l’exèrcit roig van determinar el final de la República ucraïnesa. De 1920 a 1939, l’oest d’Ucraïna es va repartir entre Polònia (Galitzia i Volhynia), Txecoslovàquia (Rutenia o Ucraïna subcarpática), Romania (Bucovina) i Hongria. La resta va passar a mans de la URSS[4].

              Partint d’aquest panorama, travessat per conflictes territorials, ètnics i polítics, no se’ns fa estrany veure avui dia aquest conflicte que divideix Ucraïna amb Novorrússia. Des dels 90, per parlar d’aquest país moltes vegades s’utilitza la imatge d’un pendul, unes vegades proper a l’UE i  altres voltes a Rússia. Si bé, aquesta dicotomia també es tradueix en una comprensió ètnica i política. La Ucraïna més occidental, és el feu de l’atlantisme econòmic, a més més, de militar i de la cultura ucraïnesa com a fonament d’estat. Econòmicament és un estat agrícola i amb una concentració major de terres privatitzades i vengudes a capital estranger. Per altra banda, la Ucraïna oriental, és el feu d’una concepció euroasiàtica, més encaminada a una estreta relació econòmica i territorial amb Rússia a més d’una defensa de la cultura compartida amb els russos. Econòmicament, centre industrial i miner a la volta que marginada dels grans avanços tècnics i econòmics. Darrere d’aquestes posicions, com repartint les màscares fora del ball, es troben un grup altament divers anomenat “Els oligarques”; aquests clans pràcticament familiars, provinents d’una gran corrupció estesa tant per l’estat com per les empreses privatitzades durant el capitalisme, representen les principals fortunes. Ja siga en les indústries clàssiques de la metal·lúrgia (com Rinat Akhmetov, l’home més ric d’Ucraïna) o el fructífer negoci del gas i petroli (com el cas de l’actual de la carismàtica Yulia Tymoshenko[5]). La hipòtesi sembla senzilla. Alienant una part de la població sota una identitat cultural diferenciada a la vegada que unida l’aixoplugue dels braços d’un cert oligarca, sembla previsible una situació  extrema davant l’aparició d’un canvi contradictori entre els interessos d’uns i altres. Millor dit, la firma d’un tractat que significarà que el pèndul ucraïnés es decantava per una banda, sense retorn.

              Ubiquen-nos en el novembre de 2013. Un mes crucial per  la política ucraïnesa. A final d’aquest mes, s’hauria de dur a terme la signatura d’un tractat d’associació política i econòmica que pretenia aproximar  distints països de l’orbita exsoviètica (Armènia, Moldàvia…) dins de la UE. Agafant força des de les passades promeses de la “Revolució taronja[6]” que impulsaria internament el sector més atlantista dintre del govern, Ucraïna es postulava com l’actor principal, o  el peó més suculent. Abans que els taps es començaren a escorçar a Brussel·les un canvi significatiu va truncar aquell procés que es veia més que realitzat. Un mes crucial per a la diplomàcia internacional. El president Yanukóvich trenca sobtadament les negociacions amb Brussel·les, cedint als designis russos ja què, des de Rússia van posar sobre la taula un projecte d’unió duanera de cara a formar una unió euroasiàtica, confrontada a la UE. Si bé, les abundants regalies que oferia Moscou semblaven molt millor que els sacrificis d’austeritat i reestructuració, sense contrapartida assegurada, que exigien des de Brussel·les. No obstant això, Yanukóvich tampoc firmà l’acord de la unió duanera. Des de fora semblava evident que una maniobra arriscada i concisa podria decantar definitivament la balança cap a un dels costats. “El presidente y  los oligarcas de su ‘clan de Donetsk’ [ciudad al este del país] son nacionalistas en el plano económico. No quieren ceder su soberanía ni a la Unión Europea ni a Rusia.[7]

              El 30 de novembre, després de la negativa del govern comencen les protestes i junt amb elles, el vals de màscares. L’euromaidan es perfila com una regeneració política i social sota la influència dels valors europeus. Els mitjans de comunicació es van traslladar allí per documentar com 800.000 persones s’estan manifestant a Kiev. També documenten l’ocupació de la plaça de la independència de Kiev (fenomen que es va  expandir a altres ciutats) i els greus conflictes entre els manifestants i la policia. Aquests conflictes es tradueixen en occident amb l’aparició d’un nou dictador, Yanukóvich. La premsa conservadora va aplaudir aquells “indignats”. La premsa progressista ho vendrà igual de bé, sota la retòrica del poble rebel i oprimit contra un dèspota oriental. Al final, tant uns com altres, van aplaudir la intromissió o el presumpte “colp suau”. Acceptant les màscares de la indiferència.

              El moviment de l’euromaidan va anar creixent en intensitat i virulència. L’existència d’una avantguarda militarment formada i un suport armat van resultar vital per  la victòria enfront el règim, aconseguint l’exili de  Yanukóvich. Una vegada açò i retornat la legalitat institucional, es va passar a depurar  tots els elements que obstaculitzaven l’aproximació europea. Poc importava ja la implicació de l’extrema dreta ucraïnesa en els principals aldarulls (tant Pravy Sektor com svoboda). Ni les inicials amenaces[8] antijueves, i la imperant russofòbia[9] que semblaven expandir-se des de Kiev. Mentre es reclamava la identitat ucraïnesa com la única capaç de ser admesa per un país tant divers i multiètnic. Tampoc va preocupar la prohibició del partit comunista (una de les principals forces de l’oposició)[10], ni la persecució de forces obertament progressistes i sindicals.[11] Res de tot açò va ser vist com un avís per a navegants.

Enfront d’aquest situació van aparèixer inicialment campaments “antimaidan”, que no veien en els canvis cap regeneració ni reforma; més bé van veure la mà d’alguns per assegurar els seus interessos. Tant era així, que es va fer patent en l’eliminació física de 47 innocents, cremats vius dins de la casa dels sindicats d’Odessa (simplement per oposar-se pacíficament a la nova junta).

 Pot ser que la militarització del conflicte no va ser una situació imposada per Rússia. És molt probable que les tensions al final van sorgir també per l’ascens d’una ultradreta, que malgrat no obtenir el control complet del govern, sí que posseïa una posició òptima per a certes concessions (com Andriy Parubiy, director del consell de seguretat nacional). Una vegada açò el conflicte és inevitable. Els rebels del Donbass o els prorussos són una màscara, però baix el bombardeig constant de defensar la seva llar. Els herois del maidan tenen la maquinària de l’estat i la comoditat de fer la guerra en aquelles poblacions que els repugnen.

              Més d’un any després del colp d’estat, occident continua mirant des de fora però amb una mà sota la taula, a l’igual que Rússia, el conflicte Ucraïnès. No obstat açò, evadint l’excusa de la indiferència, hauríem de preguntar-nos on estan tots els canvis que prometia el Maidan. La corrupció continua igual que abans, sols que ara són els partidaris de la guerra els que obtenen el botí. Ha existit un augment més que considerable dels preus que ha superat més del 100% aplegant al 500% en el cas del gas[12]. Les pensions són míseres a l’igual que els salaris i la producció activa[13]. Per altra banda, les promeses d’una descentralització i autonomia del Minsk no pareixen reals. Per altra banda, les polítiques neoliberals en Ucraïna no deixen d’aproximar aquest estat al default per no fer front als termes del deute. L’any passat van acabar amb una xifra de deute del 72% respecte al PIB. I com no, amb la continuació de les privatitzacions exigides per la UE, mentre que la indústria comença a ser desmantellada.

              Al final, tot  aquell conflicte no deixa de ser una arteria sagnant que impregna a Europa. El  Malaysia Airlines-MH17  sols és un exemple de tants que poden ocórrer dins d’un conflicte que intenta dividir les fronteres geoestratègiques d’una forma taxativa. Sense caure en la por a l’apocalipsi, hem de ser conscients d’un conflicte obert que presenta les seves llums i les seves mentides. Més enllà de les aparences existeix un factor humà, oblidat per les circumstàncies. L’oblit o el record de la justícia forma part de l’actual geopolítica. No hem de ser nosaltres els que no preguem part per exigir una aproximació més clara i igualitària. Sense balls de màscares.

[1] http://internacional.elpais.com/internacional/2015/02/14/actualidad/1423920496_939826.html

[2]   Extret dels correus electronics entre l’equip de RT i els investigadors Holandesos. http://actualidad.rt.com/programas/especial/180366-vuelo-mh17-despues-documental

[3]   http://es.rbth.com/2015/07/27/por-que-moscu-esta-en-contra-de-la-formacion-de-un-tribunal-sobre-el-mh-117_327717

[4]   Chauvier, Jean-Marie ”Cómo reescriben lahistoria la derecha ucraniana”. Para comprender Ucrania. Le Monde Diplomatic. 2014

[5]   http://www.rtve.es/noticias/20140222/timoshenko-oligarca-del-gas-zarina-revolucion-naranja/467587.shtml

[6]   https://sociedadsiglo21.wordpress.com/2012/07/11/revolucion-naranja-i/

[7]    Gobert, Sébastien.“Ucrania esquiva la órbita europea”.Le Monde diplomatique en español. 2013, Nº. 218

[8]   http://postdigital.es/2014/02/22/gran-rabino-insta-judios-abandonar-kiev-terror-control-svoboda-p7826/

[9]   Inicialment es va intentar imposar la llei que primava el Ucraïnès com única i principal idioma, front al rus. No obstant, va acabar sent retirada per pressió internacional. http://www.rt.com/news/minority-language-law-ukraine-035/

[10] http://www.abc.es/internacional/20150724/abci-ucrania-prohibe-partidos-comunistas-201507241701.html

[11]

[12]          “553% en el gas natural, 200% en el aceite de girasol, 197% en las frutas, 181% en los huevos, 176% en el agua, 175% en el pan, 171% la pasta y en el pescado y 133% en la electricidad.” http://observer.com/2015/07/ukraine-spirals-into-the-abyss-pensioner-suicides-and-open-talk-of-default/

[13]          [Els salaris] “en 2013 a 307,29 euros. Este se reduce a 174,69 euros en 2015, con una caída del 43,2% en términos relativos en los dos últimos año”. [La juvilació]”En precios de mayo de 2015, su valor equivalente era de 2.582 grivnas en 2013. Su cuantía media actual se sitúa en 1.581,5 grivnas, con una caída del 38,7% en precios constantes. En conversión a euros, el valor de las pensiones pasa de 138,96 euros en 2013 a 68,37 euros en 2015”. http://slavyangrad.es/2015/07/25/terapia-de-choque-salarios-y-pensiones-en-ucrania/#more-5247

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER