Ontinyent, una ciutat amb vocació industrial (i 2)

Nèstor Novell

La crisi del tèxtil i les seues conseqüències

La total liberalització del comerç dels productes tèxtils que es produeix el 2005 genera les bases d’una profunda crisi d’un sector que havia apostat per productes de poc valor afegit i per competir en el mercat via preus. La crisi recent del 2009, ha estat el tret de gràcia per a gran part del tèxtil valencià. Per a Golf-Laville[1], les percepcions que té el sector sobre el seu futur no són gens encoratjadores.

Percepcions sobre el futur en el Sector Tèxtil-Confecció (%)

A la qual cosa cal afegit la visió pessimista dels joves cap el sector, com ho demostra la baixa matriculació a la Universitat d’Alcoi en estudis del tèxtil.

Els problemes que acumula el sector són importants, entre altres les fuites de capitals cap al sector immobiliari durant la bombolla urbanística, espentada pel conjunt del sistema financer, la qual cosa ha entrebancat el necessari procés d’innovació en aspectes claus de la cadena de valor.

Les col·laboracions entre els diversos processos que conformen la cadena de valor han estat escasses i conjunturals, però especialment el sector ha patit la dependència exterior en aquells processos on major valor afegit es genera: els canals de distribució, el sector químic de fabricació de nous tèxtils tècnics, i el de maquinària. La innovació en aquests processos i serveis constitueixen una demanda repetida pel sector a AITEX i a les Universitats en els darrers informes sectorials.

Situació actual

La realitat de l’arc industrial d’Alcoi en l’actualitat és complexa i difícil. Empreses de llarga trajectòria han desaparegut. S’observa una forta caiguda del beneficis entre aquelles empreses que han resistit la crisi, al mateix temps que un fort procés de diversificació industrial, on el plàstic va adquirint major importància. ATEVAL és la patronal del sector tèxtil, però va adquirint més importància COEVAL, la confederació d’empresarial de la Vall d’Albaida.

Centrant-nos només en Benissoda, Agullent, Ontinyent i Aielo de Malferit (ja em parlat a banda de les d’Albaida i Atzeneta) les principals empreses, segons el Rànquing d’empreses 2015, són:

Font: http://www.valenciaplaza.com/ranking_empresas_valencianas

La principal empresa d’Ontinyent, amb seu social al C.C el Clariano, és Kuups -Vidal Tiendas Supermercados-, participada, des de 2011, al 100% per Nudisco. Ara ja té 26 supermercats i el centre logístic de Montaverner.

Els principals índex de l’Anuari 2013[2] mostren les dificultats econòmiques que està patint Ontinyent davant la crisi que hem travessat els darrers anys.

Tots els seus índexs ha tingut una baixada important en el període 2007-2012. L’índex industrial a baixat 10 punts, amb un valor de 63, la situa per sota d’Ibi (130) d’Alcoi, Gandia, Xixona, Cocentaina i Dénia. L’índex comercial també ha baixat 11 punts, especialment degut a les activitats a l’engròs. Tot i això Ontinyent manté la seua funció comercial concreta i més important en el camp del comerç a l’engròs, la tercera de la Governació després de Gandia i prop d’Alcoi. L’índex de restauració i bars és bastant baix i l’índex turístic, inexistent. Com a resultat de tot això, l’índex d’activitat econòmica a tingut una reculada de 6 punts, en la línia de la majoria de les ciutats de l’entorn.

Aquesta mirada a Ontinyent seria incompleta sense la Caixa d‘Ontinyent, Innovall i l’agricultura ecològica

La Caixa d’Estalvis d’Ontinyent va nàixer el 1884 amb el nom de “la Previsora”. Fa uns anys va declarar la seua vocació de ser ‘la Caixa de les Comarques’ (Centrals, of course). La Caixa d’Ontinyent, conjuntament amb la de Pollença, són les dues úniques que continuen existint com a tal caixes d’estalvi, i té un paper destacat a la comarca gràcies a la seua important obra social. Rafael Beneyto coneix bé la Caixa d’Ontinyent:

“La Caixa és petita i ajuda el petit i mitjà empresari local, però mirar molt la seua solvència. En realitat la demanda de crèdit per a projectes solvents ha estat escassa en els darrers anys. Per exemple, en el Pla Reactiva només ha pogut ajudar a 5 empreses, i pot ser que algú d’ells no siga rendible”.

Innovall,[3] Agrupació d’Empreses Innovadores, va nàixer al si de COEVAL amb la finalitat de dinamitzar la innovació i la cooperació entre els principals agents implicats en el canvi del teixit econòmic del districte industrial:

“Effective inter-cluster collaboration as well as between cluster partners to strengthen project lines on projects being developed and to diversify the activity of INNOVALL’s business network

Attract private and public investment for R+D+i activities within the Group.

Adoption of advanced management and production systems to improve the competitiveness of our partners.

Increase the technological intensity of the developments undertaken by INNOVALL’s partners”

I manté estretes relacions amb Caixa Ontinyent, l’Ajuntament i la seu d’Ontinyent de la Universitat de València. En desembre de 2014 organitzaren un interessant acte titulat “La ciutat eficient”.

En darrer lloc cal parlar de l’agricultura, històricament molt important. Josep Sorribes[4] va qualificar Ontinyent com els fills de l’aigua. Per alguna raó serà que la icona de la ciutat és el Pou Clar. Segons Cavanilles[5]:

“Se halla en el mismo cauce un ojo llamado pouclar (…) Son tan cristalinas las aguas del pozo, que acercándose á su boca se ven nadar grandes peces á una profundidad considerable; y salen aquellas con tal fuerza, que ni los cantos ni los escombros que baxan en las avenidas ó riadas han podido jamas obstruir la boca del pozo. Este dió el nombre de Clariano al rio.”

El principals productes agroalimentaris són l’oli, el raïm i la mel, també la cera. Aquests productes han millorat molt la seua qualitat. La cooperativa Vinícola Onteniense actualment fa una oferta de qualitat tant de vi “Ontinium” com d’oli “oli d’Ontinyent” . A la població també podem trobar un celler de Rafael Cambra. Altres bodegues són El Angosto, a Ontinyent i la Casa de les Vides a Agullent

Un producte d’Ontinyent de renom a tot el país són els embotits, especialment les magnífiques botifarres. Ja ho deia Joan Fuster[6]:

“Ontinyent és tal vegada, el poble de la província de València amb una fisonomia industrial més acusada, i només Elx, Alcoi i Elda l’avantatgen en aquest aspecte a tot el País Valencià. (…) Ontinyent, a pesar de tot, no ha perdut el bon estil de l’agricultura valenciana, i en la seva terra blanquinosa es recol·lecten fruits abundants: els melons, en particular, son una agraciada especialitat local. Com en un altre pla, ho son les botifarres: botifarres de ceba, sang de porc i cansalada, posades en oli, de fórmula casolana, que estan industrialitzant-se també”

A la Vall d’Albaida, amb un protagonisme important d’Agullent, s’ha creat la Xarxa Llauradora de les CCV[7], formada per xicotets productors locals que apliquen criteris d’agroecologia i de sobirania alimentaria. A més, la insatisfacció amb el servei, el retard en les ajudes, la burocràcia i les altes taxes (la darrera pujada és del 134%) els ha dut a abandonar el Comitè d’Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana (segell oficial) i a crear una Certificació Social Corporativa (+Bo) que assegure la comercialització sota els principis següents:

“Unes pràctiques agropecuàries que respecten al màxim el medi ambient.

Fomentar les relacions horitzontals entre les persones.

Fer servir canals curts de distribució.

Fomentar un model d’agricultura sostenible basada en la cultura local i respectuosa amb el medi ambient.

Prioritzar el contacte directe amb el consumidors (venda directa, grups de consum,…)

No utilitzar transgènics, agrotòxics ni fertilitzants químics de síntesis.

Participar en processos de millora de les relacions socials que promouen la proximitat, la cooperació i la solidaritat.

Promoure estratègies de cooperació i intercanvi (de productes, d’experiències, de coneixements,…) entre els membres del +Bo.

Mantindre unes relacions laborals justes, dignes i en condicions d’igualtat.

Participar activament en el desenvolupament i divulgació del +Bo.

Aquesta iniciativa no és restrictiva respecte a altres segells, no és una marca, no avala simplement un producte, sinó un model de producció-consum. No és un procés immediat, sinó que es basa en un procés de construcció lenta i reflexionada”.

Una conversa amb Rafael Beneyto sobre economia i societat a Ontinyent

Després d’aquest llarg recorregut, físic i literari a la ciutat d’Ontinyent ha arribat l’hora de parlar amb Rafael Beneyto. De segur que ens aportarà una valuosa informació complementària. Són les 5 de la vesprada d’una calorosa tard d’estiu. Ell s’ha ofert a la xerrada de bon grat, tot i tindre que descuidar, per un parell d’hores, les obligacions amb els pares. Una circumstància que, a aquells que ja tenim certa edat, ens ha sobrevingut com a fruita del temps. Comencem parlat de la cohesió social

“El nivell d’integració social i lingüística, tant dels immigrants econòmics com els residents, és nul. Tradicionalment el millor instrument d’integració social han estat les comparses i els Moros i Cristians. Però inclús ací, la gent diferencia molt clarament per la classe social o per les diferències culturals i intel·lectuals. No hi ha hagut cap política d’integració social dels nouvinguts.

Les elits han intentat, sempre que han pogut, anar-se’n a viure al camp, i per tant no generen cap àmbit d’integració. Una altra tendència de la vella gran indústria ha estat anar-se’n a viure a València. Ja ho feien els de Paduana. A diferència dels antics grans industrials, sortosament la nova indústria, la majoria petites i mitjanes empreses molt dinàmiques, tenen una major normalitat social i viuen a la ciutat.”

Ens caldrà recordar que els 36.180 habitants d’Ontinyent suposen una densitat de 288,45 hab./Km². El 51,64% té entre 30 i 64 anys; un 16,4% de la població és major de 64 anys i un 16,8% són menors de 16 anys. La població estrangera és un 10,48% del total. El nombre de titulats superiors és 3,5 punts per sota de la mitjana del País, però té 3,9 punts percentuals de titulats de grau mitjà per damunt de la mitjana del País. La taxa d’atur és del 16,35%

El màxim d’immigrants es va produir al 2010, quan arribà a un 14,5%. La procedència és ben diversa: llatinoamericans, romanesos, búlgars i magribins. Molts d’ells treballen en feines domèstiques, en la indústria en torns de nit o en moments de sobrecàrrega de feina, i en l’economia submergida (molts amb autònoms que fan manteniment, jardineria, petites obres o reparacions en el disseminat). També hi ha una colònia d’un centenar de residents anglesos atés que en obrir l’A-7, la ciutat té ben a prop 2 aeroports de baix cost i 2 hospitals .

Passem a parlar de l’empresariat, de la crisi econòmica del tèxtil i del futur:

“Els nous líders empresarials ja comencen a ser una segona generació d’empresaris més compromesos amb la ciutat. En el Consell Econòmic mai no havien entrat els industrials forts, amb excepcions com Cotoblau i algú més, però sí aquests nous empresaris.

El sector tèxtil pateix la crisi a l’any 2000 amb la liberalització del mercat mundial i comencen a deslocalitzar les empreses, però la crisi de 2007 els rematà. Havien estat vivint de la forta demanda interna dels anys de la bombolla urbanística, cosa que els permetia competir amb els xinesos, però quan cau la construcció també cauen ells.

A partir del 2000 el sector veu que no pot competir amb el sud-est asiàtic. Aproximadament les empreses acaben fent el 70% de la producció fora i el 30% ací. El següent pas que donen és produir-ho tot fora i/o convertir-se en comercials. Algunes de les empreses grans que tanquen, els treballadors es converteixen en cooperativa i, a base d’apretar-se han tirat l’empresa endavant. És el cas de Tèxtil Mora SAL

En general els manteros que han quedat, com Belpla, han continuant fabricant a base d’integrar tot el procés productiu. Una excepció és Manterol que compra fora i fa productes de promoció per a grans esdeveniments.

Les empreses que s’han convertit en comercials, com Casa Moda i Reverti, ho subcontracten tot i ells només gestionen la cartera de clients.

El cas dels estampadors ha estat diferent. En no poder traure fora l’estampació, i els acabats en general, perquè en primer lloc acaben copiant-te, i en segon lloc resulta més car, aleshores no ha pogut marxar i han acabat patint durament la crisi. Colortex, Iriscrom, Ertexa, Nesta, estan en concurs de creditors. Algunes empreses han comprat part o la totalitat d’aquestes empreses perquè en necessiten del procés.”

Sembla clar que el futur i les noves iniciatives passen per noves i antigues empreses de dimensió mitjana, moltes d’elles de les quals no apareixen al Rànquing d’empreses

“A escala individual han hagut algunes iniciatives ben interessants:

Cotoblau, s’ha especialitzat en tèxtils de característiques específiques per a gent major. És subministrador d’IKEA. Mopatex i Newmpo, fabriquen motxos i productes tèxtils de neteja. Gandia Blasco ha fet una gran aposta pel disseny (catifes, mobles, llençols, jardineria…). Subcontracta la producció, però marca les condicions tècniques i de disseny, i controla totalment la distribució. Johnson fabrica tèxtil per l’automoció. Hi ha 4 empreses petites de fabricació de maquinària per al tèxtil i empreses de subministraments industrials, petita maquinària i reposicions”.

A banda del tèxtil, a Ontinyent podem trobar la empresa de Vicent Coll, Ontinet, de distribució d’antivirus (3,5 milions de clients), l’empresa de paelles i paellers Roger, i INEL, de robòtica i energies alternatives. En el camp de l’alimentació, estan Congelat Camós, Distribuïdors J.M. i una bona tradició en la fabricació d’embotits d’alta qualitat.

El 2013 Ontinyent tenia 610 activitats industrials (Alcoi, 1.053; i Ibi, 629) de les quals el 38% són de la construcció. En el període 07-12, va perdre el 16,3% de les activitats industrials, una xifra una mica superior a la resta del districte industrial i inferior a la soferta per les ciutats de les CCV de la costa. Des del punt de vista de Beneyto:

“No s’ha creat el gran instrument de planificació del tèxtil. La col·laboració interindustrial només es basa en les polítiques de relació fabricant-client

Tampoc ha aparegut una indústria alternativa al tèxtil i consumidora de mà d’obra com és l’alimentaria, i tot per manca de col·laboració entre les empreses i entre aquestes i l’administració. Tampoc s’ha desenvolupat el concepte d’smart city ni en noves fórmules d’I+D.”

Però com ja he dit, l’arc industrial d’Ontinyent, o si es prefereix, el corredor Albaida-Aielo és una mena de ciutat industrial integrada. Les empreses hi troben tot el que necessiten: terrenys, mà d’obra especialitzada, envasos, clients, proveïdors, comercialitzadora… Això fa que la col·laboració entre empreses cada vegada siga més intensa.

Pel que fa a la innovació, cal posar de relleu l’aplicació de productes químics als acabats per aconseguir diverses prestacions al tèxtil. Hi ha per tant, una clara col·laboració entre les indústries químiques amb les estampadores. Però en general, manca la col·laboració en I+D i en internacionalització de les empreses. El sector del tèxtil és queixa d’AITEX que darrerament es dedica a les grans empreses, i no només del tèxtil, deixant de ser una institut al servei de la innovació del sector

Quant al desenvolupament urbanístic, Beneyto assenyala que Ontinyent va tindre la sort que no es pogueren desenvolupar les àrees urbanístiques programades per l’Ajuntament (barri de sant Josep, carretera de Bocairent, el Llombo i la part de vora riu adjacent al carrer Major).

“Si això s’hagués dut a terme, segurament la crisi també haguera arrossegat a Caixa Ontinyent”.

A Ontinyent hi ha 14.189 habitatges principals; 628 secundaris i 3.219 buides. Tota la artificialització del sòl es va fer en el període 1990-2006, passant de 567 Ha a 402 Ha. El paisatge d’Ontinyent ha quedat molt marcat per la gran quantitat de casetes construïdes. Hi ha qui parla de prop de 5.000. Segons Beneyto:

“El disseminat és molt fort, encara que hi ha una certa exageració. Moltes són casetes petites per passar un dia de paella. Darrerament s’ha paralitzat l’excés de picaresca de gent que construïa amb una gran densitat i ho venia a un mercat poc informat. Ara hi ha també xalets en venda. La gent s’ha adonat que viure al disseminat és molt més car que viure a la ciutat”.

Turisme, comerç, comunicacions

El tema del turisme és d’escassa importància. Les possibilitats de l’àrea i dels nuclis urbans de la comarca i de les comarques veïnes és indubtable, però no mai la Generalitat ha desenvolupat un projecte i un producte escaient. Pensar en atraure el turisme de la costa és impensable, ni el sector empresarial ni el turista de costa està interessat en la cultura, el medi, el paisatge… que és allò que poden oferir les comarques d’interior. L’experiència en altres llocs és que tot s’inicia per la demanda interna que generen entre els residents del propi País. Després, certs productes més atractius van tenint visitants de l’estat i estrangers. Sembla complicat elaborar un producte experiencial d’èxit sense que es fomente una major consciència de país i una major estima vers la seua cultura i el seu territori.

L’oferta turística es redueix a l’Hotel Kazar 4*, de 61 places: 5 apartaments turístics amb 42 places; 4 cases rurals amb 49 places; 2 hostals amb 51 places i 1 alberg amb 72 places. Els museus d’Ontinyent són el MAOVA, Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida; el Museu del Tèxtil Valencià; al col·legi de la Concepció hi ha el museu de les ciències naturals i peces arqueològiques de diferents cultures del món; a la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia es troba el museu fester: vestimentes, castells, cartells, programes i fotografia, i música, entre altres, la partitura del Mestre Ferrero de la marxa Ximo. Segons Joan Garí[8]:

“Els moros i cristians d’Ontinyent (declarats d’interés turístic nacional) estan dedicats al Santíssim Crist de l’Agonia, però no esperem que els indígenes preferisquen, siguen les que siguen les seues creences, la disfressa de cristià. El que s’estila per damunt de tot, com a tot arreu, és abillar-se com un xeic i fumar un havà de bona mida, mentre es passeja per entre la multitud amb un deliri exhibicionista que en qualsevol altre lloc seria considerat patològic, però al nostre país és símptoma de socialització extrema i bon humor general”.

A escala privada cal citar el museu Molí Descalç, que es remunta a 1415, i es conserva en perfecte estat; i la col·lecció etnològica de les cases de Rafael Ballester: carros, mobiliari, indumentària, estris tradicionals i una mostra de les danses tradicionals d’Ontinyent: Ball dels Arquets, Ball de la Veta i Ball dels Cavallets.

Els plats més populars són l’arròs al forn i l’arròs en fesols i naps. Més fama tenen els dolços: monjàvines, gemes d’ou i pastissos de moniato i ametlló. De reconegut prestigi és la pastisseria Hijos de Teodoro Mora. L’obrador, antigament cereria, va ser fundat al 1786, i a partir de 1877, sota el regnat d’Alfons XII, va ser proveïdor de la Casa Reial.

Acabarem parlant del comerç. Ontinyent és per a la Conselleria cap d’una subàrea comercial, però la seua influència directa es concreta, a banda de la pròpia Ontinyent, a 19.260 habitants, i als municipis d’Albaida, Agullent, Bocairent, Fontanars dels Alforins i Aielo de Malferit. La veritat és que Ontinyent concentra prop del 75% de l’oferta d’aquesta subàrea, però altres poblacions de la comarca estan sota l’àrea de Gandia o de Xàtiva.

La ciutat té 649 activitats dedicades al comerç al detall, un volum semblant al d’Altea, Xàtiva o Xàbia. La densitat comercial és elevada, 2,37 m² comercials per habitant. En el període 2007-12 ha perdut el 25% d’aquestes activitats, un percentatge proper a la mitjana de la Governació. Ontinyent dedica el 37% de la superfície comercial a alimentació, només el 9,9% a vestit i calcer, el 17,1% a articles de la llar, a altres articles de no alimentació el 29,9% i, a comerç mixt el 6,1%. A més l’oferta comercial es complementa amb 2.500 m² de magatzems populars, altre comerç 2.584 m², i un centre comercial de 15.544 m².

Les àrees comercials d’Ontinyent no tenen una caracterització important i en elles predomina el comerç de proximitat i de barri. La divisió comercial municipal és Sant Josep, carrer Major, Sant Rafael, l’Almaig i Mercat. El centre comercial, El Teler, es troba al bell mig de l’eixample de la ciutat i pivota al voltant del Supercor. Va ser inaugurat el 2005. Té 5 plantes comercials, 600 places d’aparcament i 5 sales de minicines

La manca d’oferta d’articles d’equipament personal i el seu preu fan que tinga una important fuita de demanda cap altres centres. Segons el PAC d’Ontinyent, els percentatges de venda evadida són: València 18,2%, Alcoi, 14%, Gandia 9%, Xàtiva 7,2% i altres 1,7%. Darrerament Cocentaina s’ha convertit en un punt d’atracció comercial per als ontinyentins.

El PAC també posa de relleu el baix nivell d’associacionisme comercial (el 15%), l’escassa oferta cultural i d’oci i l’èxit del mercadet dels dilluns

D’activitats comercials a l’engròs en té 162. Tot i la pèrdua del 14,6% en el període 07-12, Ontinyent manté la tercera posició en aquest comerç en el conjunt de la Governació, només darrere de Gandia i Alcoi.

En la darrera dècada Ontinyent ha vist millorar les seues infraestructures de transport amb la construcció de l’A-7 (i el desviament fins a la ciutat com a CV-41) que vertebra Xàtiva-Ontinyent – Cocentaina – Alcoi – Ibi. També s’ha millorat la connexió amb l’A-31 per Villena, mitjançant la CV-81, o per la Font de la Figuera, mitjançant la CV-660; i la connexió amb Gandia per la CV-60 des de l’Olleria.

Pel que fa al transport públic, la històrica línia València-Xàtiva-Alcoi es troba mancada d’inversions i millores des de temps immemorial. L’única línia d’autobús regular és la Concepció València-Ontinyent. Com a la resta de la Governació, el transport comarcal i entre les principals ciutats és molt precari, la qual cosa obliga a un ús permanent del vehicle privat.

[1] Emilio Golf-Laville, Francisco Javier Ortega-Colomer. Las fuentes de la innovación y el papel de las instituciones en el Sistema de Innovación. Textil de un distrito industrial valenciano. EPS d’Alcoi. 2010

[2] www.anuarieco.lacaixa.comunicacions.com/

[3] http://www.innovallcluster.com/foro_it_empresas.aspx)

[4] Josep Sorribes. Un país de ciutats o les ciutats d’un país. PUV. 2002

[5] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural. Geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones 1981.

[6] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62. 1984.

[7] https://evaterol.wordpress.com/tag/xarxa-llauradora-de-les-comarques-centrals/

[8] Joan Garí. Viatge pel meu país. Ed. 3i4. 2012