Ramón Cotarelo
Diu el senyor Óscar López, portaveu del PSOE al senat, que la independència de Catalunya no és ‘ni legal ni possible, ni amb un 51% ni amb un 80%’ de partidaris. Si quedava algun despistat català creient encara en una negociació especialment amb l’esquerra espanyola —per concedir més sensibilitat a aquestes qüestions—, que perdi qualsevol esperança, que sempre és millor que perdre el temps mirant de raonar amb aquell qui l’envesteix.
Vegem quina versemblança té aquesta rotunda negació ‘lopecística’ a mitjà termini i llarg termini. A curt termini, és ben clar: es tracta de guanyar vots negant els drets dels catalans, un discurs que sona a música celestial a l’Espanya profunda. Quant al mitjà i llarg termini, hi ha dues perspectives: una d’abstracta i una de concreta, aquí i ara, a Espanya.
L’abstracta. L’enunciat de López és típic fetitxisme de la legalitat i aliment de tots els tranuitats positivismes jurídics. La llei en vigor és l’horitzó de tota acció social. Amb aquest criteri, encara seríem amb les lleis de Solon, que per cert, eren força acceptables per a l’època. Però home de Déu, López, creu vostè que la llei és un ens de raó etern, inamovible, incanviable, com l’ésser de Parmènides o una realitat natural com el Canyó del Colorado? Encara que anomenem lleis les normes que regeixen els actes de les persones i els fenòmens del cosmos, entre totes dues hi ha una diferència essencial: les primeres poden canviar-se; les altres, no. No les confongui, bon home.
I no solament poden canviar-se, sinó que, moltes vegades, és obligatori, inevitable, de fer-ho. Cent cinquanta anys enrere la llei deia que les dones no podien votar, ni estudiar ni fer res, i vint-i-cinc anys enrere no podien avortar. Es van haver de derogar i promulgar-ne unes altres. Per què? Perquè, encara que vostè no ho cregui, la llei, la legalitat, pot ser injusta, iniqua i és menester de canviar-la. Certament, respondrà el senyor López, que és socialista i per tant demòcrata, però per les seves vies. En democràcia la llei es canvia per majoria. I un 80% de catalans no seria una majoria? Ah! Però és que no es compta Catalunya i prou, sinó tot Espanya, i a tot Espanya ni un 80% ni tan sols un 100% de catalans a favor de res no seria mai majoria.
És a dir, la democràcia del senyor López té cucs, com les pomes. Els catalans no seran mai majoria a Espanya i, encara que el 100% d’ells volgués canviar la llei, sempre seria una minoria. Una minoria estructural (majoria al seu territori) condemnada a viure amb la llei que dicti la majoria espanyola que, a més, pretén imposar-li una condició nacional que no considera seva. Elevi el senyor López el vol gallinaci del positivisme jurídic de la legalitat i remunti’s a una qüestió de legitimitat. Faci un esforç de comprensió: pràcticament cap dels gairebé dos-cents països que hi ha avui al món seria independent segons la legalitat preexistent: no ho seria Estats Units, ni la resta d’Amèrica, ni l’Índia, ni molts estats europeus, des de Noruega fins a Eslovàquia. Si la majoria dels catalans vol la independència, sigui legal o no segons les lleis espanyoles, l’aconseguirà, per molt que el senyor López i milers de ‘lópeces’ s’hi oposin. Perquè és una qüestió legítima.
La concreta. En realitat, López només presta el seu discurs arnat a un lema de campanya del seu cap, Sánchez, amb el seu ‘més Espanya!’ que, per cert, sona una mica al ‘más madera!’ de l’inoblidable Grouxo Marx. El socialisme espanyol —que va començar la transició reconeixent el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya— ha passat, com qui no vol la cosa, a un esperit jacobí centralista, no tan bèstia com el de la dreta, però sense grans concessions més enllà d’un federalisme desdibuixat que ve a ser una reedició del ‘cafè para todos’, encara que el dels uns sigui americà i el dels altres, exprés.
La manca de sensibilitat i inventiva dels socialistes amb la qüestió catalana i la por que tenen a perdre les eleccions si els acusen de tebis o ambigus serà precisament allò que els farà perdre les eleccions, perquè per centralistes ja hi ha els neofranquistes. Fins i tot els experts que Sánchez ha triat per a reformar la constitució li diuen, suposo que amb grans precaucions, que és necessari de reconèixer d’alguna manera la singularitat catalana. Però tan sols això ja treu de polleguera els nacionalistes espanyols, siguin d’esquerres o de dretes.
El sobiranisme català ha posat en relleu el fracàs de la transició i, sobretot, el fracàs de l’esquerra. Del de la transició en parlarem en un altre moment. Ara acabem amb el de l’esquerra. No solament de la dinàstica socialista, cosa evident, o de la comunista, així mateix dinàstica, tot i que una mica menys. També de l’esquerra aparentment trencadora com Podem, que va aparèixer queixant-se justament del fracàs de la transició i la traïció o inoperància de la constitució. En el moment de retratar-se, en canvi, per veure si els catalans podien exercir el dret d’autodeterminació que els de Podem deien que reconeixien, va resultar que ho havien de fer en el marc de la legalitat espanyola (és a dir, la del senyor López) i en espera de debatre-ho amb tots els espanyols durant un procés constituent que Podem té tantes possibilitats de començar com d’aturar el sol.
Tota l’esquerra espanyola s’ha estrellat a Catalunya i ho ha fet perquè l’esquerra catalana, declarant-se independentista, continua essent tan d’esquerres com l’espanyola. O més.
Article publicat originàriament al seu bloc Palinuro i traduït a VilaWeb
