Paterna: la ciutat puzzle (1)

Xiques de Quart i Manises

Apreteu-se les trenilles

que les xiques de Paterna

vos guanyen a pantorrilles

Josep Sorribes

Casualitats biogràfiques

En teoria, parlar i escriure sobre Paterna hauria de ser fàcil per a mi per raons estrictament biogràfiques. Ma mare nasqué a Paterna en una família acomodada que eren forners. Els pares i les tres filles es traslladaren a València abans de la Guerra i posaren el forn al carrer Pintor Domingo així com una xocolateria al carrer Murillo, és a dir, a Ciutat Vella, al cor de València. La prematura mort dels pares deixà a les tres germanes -en torn a la vintena d’anys- a càrrec del forn (i dels successius forns i negocis que arribarien a tindre). Però jo mai vaig estar a la casa dels meus avis, ubicada prop de l’actual Teatre Antonio Ferrandis.1

Parterner, així doncs, per lligams familiars, però alhora un gran desconeixedor del terreny, la qual cosa m’ha obligat a seguir el protocol habitual: cicerone (en aquest cas dos), visita, documentació i redacció. El 5 de juny, acompanyat per Carles Duran (una recomanació de Joan Mansanet que malgrat viure a Godella coneix prou el terme) el vaig dedicar a recórrer en cotxe totes les “subparternes”. Tot i que ja havia vist plànols i fotos aèries i que tenia mig “llegit” el territori, l’excursió (calorosa, per cert) em serví per a reafirmar-me en allò que el títol transmet: com que Paterna té un terme de considerable extensió (45 Km quadrats), hi cap de tot, i les regles del mercat han produït espais prou o molt diferenciats funcionalment. A punt vaig estar de titular aquestes ratlles ”les Paternes”, seguint l’exemple de Sagunt i hauria estat justificat, però per allò de no repetir ho vaig deixar córrer.

Un espai fracturat

Puzzle? I tant. Agafeu el mapa oficial i farem la “lectura”. En primer lloc, a l’extrem oriental del terme, l’Autovia d’Ademús ha generat, a dreta i esquerra, desenvolupaments que poc o res tenen a veure amb el casc urbà de Paterna. A la dreta de l’autovia en direcció a Llíria ens trobem -al llindar del terme de Godella i al nord del carrer Borriana- amb una urbanització d’alt standing (la Creu de Gràcia ) separada per un petit parc del Parc Tecnològic on cada vegada hi ha menys empreses que acompleixen els requisits que es demanaven en el clúster tecnològic inicial de finals dels 80 i principis dels 90. Entre l’Autovia i el carrer Borriana (que acaba al principi del Parc Tecnològic) ens trobem amb una barreja que tampoc té res a veure amb el casc “antic” de Paterna: el complex residencial Ademús Sud, les instal·lacions de l’antic Canal 9, la Coma i el complex Heron Kinèpolis que finalitza amb Càrniques Estellés i Jardiland, tot just abans d’entrar en l’àmbit de la ciutat esportiva del València CF que dóna pas al Parc Tecnològic.

Pel que fa a la Coma, cal dir que aquesta fou la darrera errada greu de la política d’habitatge social basada en la creació de ghettos en lloc de promoure habitatge social en barris de rendes mitjanes per tal d’evitar l’exclusió física i psicològica d’aquesta mena de “grups”. La Coma inicial fou construïda a la vora esquerra del carrer de Borriana però, amb el pas dels anys, l’espai que la separava de l’Autovia s’ha anat omplint de nous teixits residencials d’una qualitat sensiblement superior però molt lluny de la ja esmentada Creu de Gràcia: el grup d’edificis conegut com a Mas del Rosari i els adossats que l’acompanyen, promoguts per URBEM.

La vora esquerra de l’Autovia té també espais d’ús diferenciat tot i que hi predomina l’ús residencial. Després de la terra de ningú que és la Fira de Mostres (amb una utilització decreixent i una ampliació tan costosa com innecessària) ens trobem amb tres espais residencials: Terramelar (un producte lamentable dels 70 tot just dalt d’un turó que té molta semblança tipològica i funcional amb els grups d’habitatge social) i les més modernes, Valterna i la Lloma Llarga. Després un tram prou llarg a tocar dels terrenys d’ús militar amb l’excepció de una petita urbanització despenjada (la Pinaeta). Més amunt i enfront del Parc Tecnològic un Polígon Industrial sense pretensions.

En un terme farcit de grosses infraestructures viàries que fan les delícies dels enginyers de camins tradicionals i que delimiten -conjuntament amb la línia de rodalies– el “casc urbà” de Paterna. Aquests desenvolupaments a dreta i esquerra de l’Autovia d’Ademús no tenen cap relació tipològica ni funcional amb la Paterna que travessen (en paral·lel al ferrocarril) les avingudes de les Corts Valencianes, el carrer Major i el carrer de Vicente Mortes Alfonso (fill de Paterna, polític franquista, membre destacat de l’Opus Dei, iniciador de la política d’habitatge “protegit” com a director general de l’Habitatge a finals dels 50 i posteriorment Ministro de la Vivienda i responsable del Plans de Desenvolupament dels 60 i els 70). En realitat tres carrers que són un sol eix que estructura tota la ciutat, incloent el Polígon de la Font del Gerro una vegada superada la CV-36 (una mena de ronda nord), perquè el carrer Ciutat de Llíria (eix central del polígon) no és més que la prolongació del carrer Major cap a la Canyada.

Abans de parlar del casc urbà aturem-nos una mica en altres espais del puzzle. Venint de València i només començar l’avinguda de les Corts Valencianes, a la dreta un mur de clàssic disseny coent-militar ens recorda que estem en zona reservada a l’ús bèl·lic: el Regiment Guadalajara 20 (difícil oblidar els tancs de Milans del Bosch el 1981!). Si, contravenint les instruccions, entrem per darrere, ens trobem amb una extensió de terrenys considerable, prou acurada i que acaba en una d’aquestes terribles autovies que ho envolten tot, ho ocupen tot… Ben pensat, ni cal tindre a Paterna cap quarter ni té sentit que la part de darrere no siga un parc públic. Hi tornarem.

Un altre espai monofuncional especialitzat de dimensió considerable és el Polígon del Font del Gerro, el més important de l’àrea metropolitana de València. Començà a desenvolupar-se la primera fase el 1967 i el nom prové de un naixement d’aigua de gran qualitat on els veïns anaven en romeria i que encara es conserva http://www.levante-emv.com/comarcas/2012/07/22/chorret-font-gerro/922834.html. Una vegada esgotat l’espai planificat a la primera fase s’inicià, en la dècada dels 90 del segle passat, la segona a la qual se li posà el pompós nom de “Parc Empresarial Tàctica” que encara no està consolidat al 100%. En qualsevol cas, el Polígon i Tàctica conformen un espai segregat (la CV- 365 s’encarrega de la segregació física), que acull un gran nombre d’empreses, part de les quals prové de la fugida de les empreses industrials de la ciutat de València, cosa explicable per les plusvàlues dels terrenys i per una planificació urbanística (el Pla de 1966) que donà primacia a l’ús residencial. El “diàleg” entre la ciutat i el polígon és, com sol passar, nul. Hi havia terreny i prou. Ni les empreses del polígon tenen relacions interindustrials (com passa, per exemple, en el districte industrial del moble a l’Horta Sud), ni la relació amb la ciutat va més enllà del pagament dels impostos. Un altre món. En termes globals, el 14% del terme municipal (5.558.200 m2) es troba ocupat per zones industrials: la Font del Gerro (2.352.400 m2), Parc Empresarial Tàctica (1.056.100 m2), Parc Tecnològic (1.038.400 m2), Parc Científic (417.900 m2), Polígon Sector 9 l’Andana (357.700 m2) i Polígon Municipal (335.700 m2). Això, amb independència del projecte de Zona Franca del qual parlaré més endavant

Fent el salt del cavall dels escacs, es pot passar de l’àrea dels polígons a un altre espai igualment aliè a la ciutat però d’un caire completament diferent. Parlem de la Canyada i dels seus subespais (Montecanyada, el Plantío, el Barranc de la Font, la Vallesa i, el darrer, un grup situat al nord de la Carretera del Pla del Pou a la Canyada). La Canyada, un espai d’esbarjo iniciat pels veïns de Paterna mateixos, ha esdevingut un vertader mar de xalets units sense solució de continuïtat amb els de Sant Antoni de Benaixeve (terme segregat de Paterna), els de l’Eliana i els espais residencials de baixa densitat de les veïnes Pobla de Vallbona i Riba-roja. Com que aquest mar (o gran llac) es perfectament identificable tipològicament i té una funció molt homogènia, vaig decidir que seria millor integrar la seua anàlisi en un apartat del Camp del Túria que anomene “la ciutat angelina” i a la qual remet al lector. Però ara i ací vull deixar constància, si més no, de la importància territorial d’aquest subespai que anomenem la Canyada per a abreujar i que pertany al terme municipal de Paterna. Com a prova, al plànol oficial s’identifiquen fins a 624 carrers, tot i que el criteri d’ordenació utilitzat és quasi impossible de desxifrar i se situa en el món dels enigmes i dels fenòmens paranormals.

L’àrea de l’Autovia, l’illa militar, el macropolígon industrial, l’extensió cancerígena del xaleticidi a la Canyada… encara no hem acabat amb el puzzle, perquè hem de parlar del que ara és l’espai residual agrícola i, lògicament, del casc urbà. Pel que fa al primer, com que vaig trobar més informació al segon viatge, ajornaré l’explicació posant sols de relleu que aquest ha estat reduït a la plana (majoritàriament de tarongers) que s’estén entre la via del ferrocarril i Manises. És clar que és un espai de dimensions considerables i que no disposem d’una quantificació sobre el percentatge del terme que encara representa però amb el Google Earth a la vista, es pot dir que no arribarà al 50% de les 4.500 Hectàrees.

Cal parlar ara del casc urbà, del que veritablement podríem anomenar la ciutat de Paterna. Tot i que l’àrea de les coves dominada per la Torre de Paterna fou el lloc d’habitatge preferent fins al segle XIX, sembla clar que la línia del trenet és la responsable del fet que la part més antiga de Paterna es desplaçara cap al sud, ocupant l’espai comprés entre l’eix transversal a què hem fet referència adés i la línia ferroviària, fonamentalment entre el carrer Major i l’avinguda de Testar (el nom prové del lloc on llançaven les restes dels tests rebutjats) que discorre vora via .

Les Coves son sense dubte un element diferencial de Paterna que reclama una certa atenció. Farem en aquest cas ús de la wikipèdia: Tipus de vivenda excavada en sòls poc compactes aprofitant la topografia del terreny en els desnivells de les zones rocoses del monticle en què es troba la població. Este tipus d’habitatges van ser introduïdes pels moriscos, però no va ser fins a la crisi econòmica dels segles XVIII i principis del XIX que es construïren a Paterna. Amb el temps s’ha produït un enorme retrocés del nombre de Coves des de les 2.420 existents en 1940, fins a les 106 actuals, les quals es reparteixen en 6 nuclis: Coves del Palau, la Torre, Alborgí, Batà, la Mina i carrer de Godella.

Hi ha alguns grups d’habitatge de la postguerra com el de la Mercè al barri de les Coves i els de Betlem o Sant Pere i l’eixample de Cortina (barri de Campament) que s’identifiquen amb dificultat per l’escassa homogeneïtat del teixit urbà. Les parts més recents són les ubicades al nord de l’eix cap a l’oest (en l’entorn del Parc de l’Antic Tir de Colom) i en la zona que s’estén entre aquest darrer i el Parc de l’Alborgí (Alborgí o Alborch: elevació del terreny i ubicació lògica, per tant, de la Torre i de les Coves confrontants). Els equipaments educatius, esportius i culturals semblen suficients, igual que els parcs (perimetrals al nord) tot i que, insistesc, l’àrea d’espai lliure dels quarters podria ser un interessant complement.

Això és el que donà de si el primer viatge en companyia de Carles Duran. La impressió al final del primer “reconeixement” fou la que he tractat de subratllar: un espai farcit d’infraestructures viàries de primer nivell que fragmenten el terme i determinen subespais diferenciats que composen un puzzle de difícil recomposició. Dir que u viu o treballa a Paterna no dóna informació rellevant si no s’adjunta on. I la identitat urbana ha de refugiar-se, quasi per força, no en el que ara es Paterna sinó en allò que fou. Però allò que fou, com veurem de seguida al parlar del nostre segon viatge, es construeix sobre un mon en regressió (l’agrícola) i sobre la memòria de la ciutat d’abans de 1960 perquè, en els darrers 50 anys, l’extensió del seu terme li ha gastat a Paterna un mala passada. Paterna, el lloc on tot cap, no té fàcil trobar qualsevol mena de denominador comú. La percepció de l’espai és massa diversa.

La base material

Passem ara al segon viatge, el del 12 de juny de 2015, una setmana després del primer. Havia quedat amb Paco Guzmán, aparellador, que gestiona el polígon de la Font del Gerro des del seu edifici central de Les Claus. M’havien dit que era fotògraf reputat a Paterna (em regalà un CD de fotos que ho confirma) i que “sabia de tot”. La conversa fou mot cordial però de seguida en vaig adonar que Paco Guzmán no sols feia fotos i es guanyava la vida gestionant el polígon sinó que sobretot era d’un espècimen conegut: els que per hobby fan de la microhistòria la seua passió. A més de col·laborar en activitats culturals de “recuperació” identitària (com la revista Testar http://depaterna.com/, que se la fa sencera; les exposicions de fotografia; els espectacles del cant al ras o les reunions dels incondicionals de la Casa de Manolo, el del carro), el més sorprenent de Paco Guzmán és que ha dedicat més de 30 anys i moltes hores de son a “reconstruir” la Paterna de principi del segle XX, és a dir, la Paterna agrícola. Un treball ingent que li ha permés disposar de la localització precisa de totes les alqueries de les 50 partides d‘horta i secà amb especificació de la toponímia original, els propietaris i les fanecades dedicades a cada conreu. Fitxers d’Excel immensos on està tot i milers de fotografies, moltes de les quals tenen com a objectiu “refer“ les xarxes de reg, els assuts, els braços, els rolls, els molins… Em comunicà que ara estava recollint informació sobre les despeses quotidianes d’una família estàndard a mitjans del XIX. És un bon exemple de la identitat refugiada en allò que fou, com apuntava adés.

Cal reconèixer que el treball de Paco Guzmán és el típic “treball de moros” i que es mereixeria difusió. Pero Paco és home desconfiat (ni a mi em donà algunes dades agregades que em podien interessar) i que acabarà autopublicant-se. Amb tot el respecte que em mereix el seu treball, minuciós i perfeccionista com jo havia vist poques vegades, el seu immens treball permet (o permetrà quan el publicarà) conèixer aquella Paterna i és, sense dubte, un punt de partida valuós però sols si es compara amb la Paterna d’ara i s’analitzen els perquès d’un canvi tan brusc i radical com el que ha tingut lloc els darrers 50 anys. Les tres hores de conversa que mantinguérem m’enriquiren (i molt ) però no m’aportaren gran cosa sobre el puzzle que hem descrit i la seua interpretació que és el que jo anava cercant. Un segon viatge, per tant, erudit, agradable, però sols parcialment profitós.

Deixem els dos viatges i aprofitem el darrer per a lligar quatre idees bàsiques sobre la història de la ciutat i el tema sempre clau de les fons de subsistència. Pel que fa a aquestes, es fàcil retrocedir dels treballs de Guzmán a les observacions de Cavanilles i Madoz. Diu el primer:

“El Real Decreto que prohibió el cultivo de arroz en el valle, comprendió también a Manises y Paterna, distantes dos horas de Ribaroja. Manises está a la derecha del Turia, Paterna a la izquierda; y en estos pueblos tiene principio la verdadera huerta de Valencia, que sigue hasta el mar. Tiene Paterna más de un hora de término entre el río y Godella y dos desde Benimamet hasta más allá del llano del Pozo, la mayor parte de secano pero fértil y excelente para algarrobos, olivos y viña. Mientras hubo arroz se veían con frecuencia eriales, descuido y falta de brazos; cesaron estos males cuando desapareció aquel enemigo de la salud y de la felicidad pública; se fomentó la agricultura y se multiplicaron los vecinos hasta el número de 250. Dos molinos eran más que suficientes para la cosecha de aceite en 1769, y actualmente no bastan los ocho que hay aun con ser muy jóvenes gran número de olivos. Las huertas, convertidas antes en cenagales, están plantadas de moreras y producen quanto desea el labrador. Cogen los de Paterna mucho aceyte, algarrobas y seda, y además como unos 1500 cahices de trigo, 400 de maíz y 21@ cántaros de vino: tienen sus huertas a la izquierda del río el qual las separa de las de Manises que quedan a la derecha”

La informació que proporciona Madoz cinquanta anys després no suposa cap ruptura. A més en subratlla que “el terreno es de secano y la huerta de muy buena calidad que se ferlitiza con las aguas del Túria por medio de la acequia de Moncada”. En el capítol de produccions el llistat és un mica més variat: “trigo, maíz, cáñamo, alubias , melones , vino , aceite , algarrobas y hortalizas…40 molinos harineros , un máquina de hilar y cardar lana y más de 100 telares par cintas de hilo y algodón, en los que se emplean las niñas y jóvenes solteras”. La població, però, ha augmentat poc des de Cavanilles: 343 veïns i 1595 ànimes

És cert que molt abans del testimoni de Cavanilles a Paterna es desenvolupà en temps dels àrabs una important activitat ceràmica (s’ha trobat un forn datat de l´any 1000), amb peces pintades en blau i daurat i decorades en verd i manganés que es trobaven als principals centres europeus, fins la crisi del XVII, que començà amb l’expulsió dels moriscos, la població que mantenia aquesta artesania, el 1609. No és casual que Paterna fou un dels primers llocs on es produí la rebel·lió dels moriscos. La Torre i l’antiga mesquita donen testimoni de la importància de la cultura àrab a Paterna. Tanmateix, la ceràmica caigué en una forta crisi tot i que alguns mestres terrissaires l’han conservada de generació en generació i encara són coneguts els “socarrats” de Paterna, peces endèmiques del lloc, de fang cuit de forma rectangular amb diversos motius que s’utilitzaven per a la decoració de ràfecs, sostres i parets. Al museu de Ceràmica es conserva la història de la ceràmica de Paterna i és, per tant, un dels llocs que cal visitar.

Amb aquesta matisació necessària cal dir que fins als anys 50 del segle passat Paterna tenia com a base econòmica principal una rica agricultura d’horta i de secà com demostren les investigacions fetes per Paco Guzmán. Un complement important de l’activitat agrícola foren els nombrosos molins (de farina, d’arròs i tèxtils) que s’instal·laren en el curs de la sèquia de Montcada per aprofitar la força de l’aigua. De fet, a finals del segle XIX, Paterna esdevingué el major productor de farina de València. Els canvis tecnològics, la industrialització i la urbanització feren caure en desús aquests molins. Molts han desaparegut i altres (com el del Batà) romanen en estat ruïnós. Una assignatura pendent de la memòria col·lectiva de Paterna.

Paterna (de poble agrícola a ciutat important de l’àrea metropolitana) presenta una demografia progressiva. Les taxes de variació més altes es produeixen entre 1940 i 1930 (desplaçaments forçats) i entre 1960 i 1981, sent significatiu el subperíode 1970-1981 amb un fort increment relatiu relacionat probablement amb el nou polígon de la Font del Gerro, els creixements al voltant de l’autovia d’Ademús i la consolidació de la Canyada.

Comptat i debatut, des del punt de vista econòmic a Paterna hi ha un ràpida transició entre un model molt vinculat a les rendes agrícoles, que permet una certa modernització del nucli el segle XIX (com ho demostra l’arribada del ferrocarril (1888) i l’abastiment d’aigua potable (1866)), i un altre model “exogen” que troba en els desenvolupaments vinculats a l’autovia d’Ademús, el polígons industrials i l’extensió de les unifamiliars a la Canyada, les causes més raonables d’explicació.

Algunes dades estadístiques poden ajudar a fer-se una idea una mica més precisa de la Paterna d´avui. La demografia creixent de la que tot just he parlat ve acompanyada d’un sensible increment de la població estrangera malgrat que la taxa assolida (el 8´78 % el 2012) està molt lluny de la que es registra en altres territoris com ara la Plana. Tanmateix, cal no oblidar que l’increment des dels anys 60 del segle passat de l´activitat industrial generà una forta onada d’immigració a Paterna de contingents humans procedents de l´interior del país i d’altres procedències (coneguts tradicionalment a Paterna per “la gent de l’ocho” perquè no sabien pronunciar el “vuit”). L´atur quasi es triplica entre 2008 i 2013, arribant en aquesta data a la xifra “oficial” de 8.500 persones.

Pel que fa als indicadors “territorials”, l´expansió urbana al terme té un clar reflex, en primer lloc, en l´evolució del parc d´habitatges. A nivell global el parc passa dels 18.691 habitatges el 1991 als 34.116 habitatges el 2011, és a dir, pràcticament es duplica. La major part de l´increment es deu a l´augment dels habitatges principals (de 11.850 a 25.730) mentre que els habitatges no principals experimenten un augment més moderat (de 6.841 a 8.386). La proximitat a València explica que moltes de les nombroses edificacions de baixa densitat de la Canyada siguen avui habitatge principal i a això es deu probablement part d’aquesta moderació. En segon lloc, segons les dades oferides pels programes CORINE i SIOSE , Paterna ha incrementat en 422 Ha. el sòl “artificialitzat” entre 1990 i 2011, el que suposa un 32% d´increment, percentatge que en aquest cas (i això és una certa “anomalia”) és semblant a que ha tingut la població. El cas més habitual és que el sòl artificialitzat creix prou més ràpidament que la població.

Per últim pel que fa a les dades de la hisenda local, el pressupost mitjà deflactat passa de 774 euros per habitant el 2002 a 615 euros el 2012 (estancament a la baixa). El deute viu deflactat per habitant creix dels 333 euros al 532 euros i, com ja és habitual, la pitjor part se la du el capítol d´inversions que passa de 13.269 504 euros el 2002 a tan sols 837.509 euros el 2012 (sempre deflactats). Una hisenda local amb un comportament prou habitual però on la baixada de les inversions és especialment preocupant.

 _____________________

1 Com a qüestió estrictament anecdòtica ma mare fou cosina germana d’Antonio Ferrandis (més conegut com a “Chanquete”, el de la sèrie Verano azul) però jo sols vaig coincidir dos o tres vegades amb ell perquè residia a Madrid des de que decidí fer del teatre la seua forma de vida. Per tant, ni l’origen de ma mare ni la meua relació amb un “notable“ de la vila com Antonio Ferrandis em proporcionaren cap coneixement especial del lloc. En canvi recorde, tot i que hi ha boirina (m’hi ajuda el grapat de fotos familiars que he anat acumulant), els estius que vaig passar a La Canyada entre els 3 i els 7 anys. El meu oncle, Germán Llabata, casat amb ma tia Fina, tenia un garroferar relativament gran a l’altre costat del ”Panquemao” (turó pasqüer al nord de l’estació) i enmig s’alçava una casa d’auto-construcció on per algun miracle arribaven a ficar-se mon pare, ma mare i quatre dels 7 germans que arribaríem a ser; Germán, Fina i els seus dos fills Mari Tere i José Alberto, i el meu avi patern que ens feia algunes visites, igual que un familiar de Germán, l’oncle Jesús, pulcre i beat. Mai he comprés com podíem ser-ne tants però el cas que ens afartàrem de jugar, de construir una impossible pista de tenis a cop de rastell en un terreny pedregós i, de vegades, de creuar un camí polsegós per a banyar-nos en la “piscina” de Badenes (una bassa en realitat) que era a un carrer pròxim on hi havia xalets (d’aquells dels 60) a les dues vores. Tots (els xics, és clar) rapats al zero i més negres que la sutja. Cadascú tenia el “seu” garroferar i la imaginació feia la resta. El meu germà gran Manolo, que em du 7 anys, i Mari Tere, feien les primeres passes amb el “pick up”, el rock i el twist, i els altres miràvem. Quan jo tenia 8 anys començàrem a anar en estiu a Eslida (la Plana Baixa), d’on era el meu besavi patern, i quan vaig tornar molts anys després a la Canyada, allò era un oceà de xalets on no m’orientava (encara avui sempre em perd). L’altre record de Paterna és bastant més tardà. De nou, mon oncle Germán (un personatge peculiar, fill de llaurador, vuit germans, aficionat a la cacera i als coloms, forner per matrimoni, amb una melsa i una filosofia de la vida que es resumeix en una dita eloqüent: “tot menys apurar-se”) construí camí de Manises i a la vora d’un camp de tarongers, una casa (més apanyada que la de la Canyada) i una nau adossada de dos altures on hi hagué successivament, ànecs, bous i altra mena de bestiar. Allò s’anomenà “la Patera” perquè fou “inaugurada” amb 300 ànecs femelles ponedores que es cruspien tots els ous que ponien. El nom d’aquest lloc tan curiós s’ha preservat fins avui i al llarg de molts anys hi hagué de tant en tant paella dominical amb el porró de vi i llimonà (de vegades la sangria que preparava Lluís, l’home de Mari Tere) i les albaes de Tanasio, un llaurador família també de Germán, sempre amb els pantalons arromangats (tant si havia de regar com si no) i que es queixava molt dels malucs, com bona part dels llauradors. Amb el temps, les naus (llogades llargs períodes) es quedaren lliures i a la casa i a la nau s’instal·là una parella de ciberpagesos, Anna, filla de Mari Tere, i Cèsar, que es dediquen, respectivament, a la pintura i al disseny gràfic a Escola Valenciana. Però com que jo quan hi anava -ben poc des dels 22 anys- seguia el camí de sempre (amb l’olor de Galetes Ríos, vora l’estació, fixat en la pituïtària), en realitat Paterna era per mi una gran desconeguda.