Francesc Viadel
Una de les troballes més interessants que va resultar de la polèmica al voltant de la proposta d’Estatut impulsada per Pasqual Maragall fou que el discurs de l’anticatalanisme –arnat i tradicional recurs polèmic d’una dreta amb molt de pes a Espanya, però també d’alguns sectors de l’esquerra‒, no havia evolucionat gens. La imatge d’una Catalunya hostil a la unitat nacional, segrestada per una burgesia políticament i econòmicament voraç i habitada per uns catalans de poc fiar que s’havia forjat en l’època de la Restauració, i encara abans‒ romania intacta. Tres dècades de democracia a penes havien erosionant els prejudicis sobre els catalans.
Tot plegat, l’Espanya visible, l’oficial, continuava sense entendre res, i es preguntava amb consternació què havien fet els espanyols als catalans per a que actuaren de manera tan deslleial, interpretant el que era el dret legítim a un reconeixement ple en termes d’una traïció col·lectiva. Alhora, però, el PP parava taules en totes les capitals de província per a recollir signatures a favor de la impugnació al més alt nivell d’un Estatut contra el què s’havien dit autèntiques bestieses. S’impulsaven també iracundes campanyes contra els productes catalans o bé assenyalats dirigents polítics, conservadors o presumptament progressistes, atiaven amb les seues declaracions l’odi més abjecte contra Catalunya i tot allò que li pertanyia.
La cosa venia de lluny i podem dir que era una de les conseqüències de l’articulació d’una Espanya que es volia uniforme i centralista, assentada unívocament sobre la cultura castellana, amb una incapacitat notable per a reconèixer la complexitat de les identitats culturals i nacionals coexistents dins del mateix territori, i acceptar el seu dret a una existència plena. El discurs segons el qual el sistema autonòmic ja havia satisfet les demandes polítiques de Catalunya i havia resolt tots els problemes trontollava, generant una remarcable exasperació Espanya endins, amb l’epicentre situat exactament en el kilòmetre zero de les redaccions dels diaris i emissores de Madrid.
Recordava qui fou senador del PSC, Francesc Ferrer Gironès, en el seu assaig Catalanofòbia com en diferents períodes històrics l’Estat, sota aquest mateix influx, havia volgut limitar o arribat el cas eliminar les institucions polítiques dels catalans, la seua autonomia financera, i, en darrer terme, assolir l’assimilació cultural i lingüística de Catalunya al motlle únic de l’Espanya castellana.
Al País Valencià també s’havia patit i molt aquest devessall de prejudici i mala bava. Inicialment, durant els temps de la Restauració per motivacions de caràcter econòmic lligades als interessos de la burgesia local, un fenomen molt ben explicat per Alfons Cucó, Joan Romero, Francesc Pérez Moragón o Vicent Soler, entre d’altres. Als anys de la Transició com a reacció d’amplis sectors de la població nostàlgics del règim franquista a l’articulació d’un moviment valencianista que s’inspirava en les idees de Joan Fuster. Un moviment popular molt dinàmic que pretenia la recuperació plena del País Valencià i, alhora, el seu retrobament polític, lingüístic i cultural amb la resta dels països de parla catalana. Les formacions de l’esquerra n’assumiren més o menys el plantejament. Segons ha explicat Joan Francesc Mira, s’hi establí una mena d’acord tàcit entre totes les forces democràtiques segons el qual es rebutjava l’espanyolisme explícit i agressiu així com l’anticatalanisme esquerp i miop. D’aquesta manera, l’àmbit d’entesa contemplava, com a mínim, l’acceptació d’una realitat valenciana, com a nova protagonista de la vida política. El valencianisme, en la mesura que s’assumia pel conjunt de les forces de l’esquerra (i durant un temps per la dreta civilitzada) esdevenia també el vehicle d’uns canvis socials, comportava la relativització d’un univers simbòlic, sentimental, de tall regionalista construït per la classe dominant durant el temps de la Restauració i sostingut de bon grat pel franquisme. En la pràctica, això representava per a molts valencians la perspectiva d’una fi traumàtica del seu món tal i com l’havien conegut, d’un món engolit per una espiral de transformacions aterridores, en un context de greu crisi en tots els àmbits. No s’han d’oblidar les transformacions socials que marcaren aquell temps, el pas definitiu a una societat de base urbana i industrial, que deixava enrere el país d’artesans i llauradors, de botiguers i petits tallers, que durant tant de temps havia estat predominant, tutelat per elits de propietaris rurals, rendistes i financers, amb algun empresari industrial escadusser.
També, és clar, cal considerar que uns altres veien en l’hipotètic triomf de les tesis del nou valencianisme la certesa d’un trencament dels equilibris interns territorials, polítics i econòmics sobre els quals se sustenta en bona part de l’edifici de l’Estat. El qual, a través dels aparells corresponents, no va dubtar a contribuir a l’articulació d’un moviment de reacció, el blaverisme, amb la intenció de convertir el País Valencià en un autèntic mur de contenció del perillós catalanisme.
Les posicions ideològiques de l’espanyolisme, dèiem, no s’han mogut. Continuen instal·lades en un dogmatisme que deu molt als elements centrals del pensament reaccionari, això és a la por al lliure pensament, sovint a les expressions més radicals de qualsevol democràcia moderna i madura, oberta a dirimir les diferències mitjançant el vot, a la defensa d’un supremacisme cultural tan anacrònic com ineficaç.
Els arguments del nacionalisme espanyol contra l’existència mateixa d’unes reivindicacions de caràcter nacional, cultural o lingüístic que es basen en una realitat sociològica i històrica inqüestionable, estan encadenats a la roca pesant d’uns prejudicis ideològics arrelats. Obeeixen, també, a unes estructures de poder hegemòniques d’abast estatal sensibles a qualsevol canvi que les puga afeblir, contràries a cedir parcel·les d’influència.
Com que cap partit o moviment polític ha estat capaç fins ara d’avançar una idea d’Espanya que realment acomode la realitat plurinacional en termes tant sentimentals com sistèmics, aquest nacionalisme espanyol, instrumentalitzat fonamentalment per la dreta, continua sent hegemònic i condicionant qualsevol resposta racional i democràtica als reptes polítics plantejats des de les perifèries des de fa gairebé dos segles.
Un nacionalisme, val a dir, que es nega sovint a si mateix –nacionalistes, és clar, són els altres- i que, alhora, s’atribueix el paper de salvador d’un Estat de dret arquitectònicament intocable, extraordinàriament solidari amb tots els territoris, i que està greument amenaçat per les aspiracions dissolvents dels nacionalismes, especialment, en aquesta fase històrica pel nacionalisme català. Uns nacionalismes titllats tothora d’etnicistes, tribals, contraris a la idea de ciutadania, enemics dels ideals il·lustrats, antidemocràtics… El catàleg d’invectives (aquestes i d’altres igualment barroeres) és reiterat ad nauseam pels corifeus “no nacionalistes”, amb una retòrica tan insistent com inconsistent.
La inculcació, popularització d’aquesta idea o marc mental en un context de desinformació, desconeixement i prejudicis, s’ha dut a terme mitjançant l’explotació insidiosa d’alguns vells tòpics sobre el catalanisme que s’han anat reactualitzant al llarg del temps, bàsicament l’egoisme i la insolidaritat. Però també tòpics tan delirants com ara el lligam -basat en la teoria de la conspiració- entre aquest i el sionisme, la seua aliança secreta amb l’islamisme radical o amb el marxisme més desfermat, l’assimilació al nazisme, l’equiparació de l’autonomia catalana a un règim autoritari que hauria convertit l’escola pública en una mena de camp de concentració i els mitjans de comunicació en potentíssims aparells de propaganda.
Des d’aquest punt de vista, l’hegemonia política del nacionalisme català, reiteradament constatada en els resultats electorals -en les urnes-, qualsevol indici en termes sociològics d’un sentiment de pertinença identitària diferent -o encara complementària- a l’espanyola, no tindrien cap legitimitat atès que són la conseqüència d’una manipulació col·lectiva exercida des de les Institucions amb les característiques d’una dictadura.
D’altra banda, el nacionalisme espanyol, el que ha fet és projectar-se negativament en el nacionalisme catalanista. Ho ha fet, per exemple, quan l’ha acusat de defensar una política lingüística discriminatòria, de practicar un etnicisme caduc en plena globalització o d’utilitzar, suposadament, els mitjans de comunicació públics per a defensar les pròpies posicions polítiques. No és veritat que a Catalunya, i menys encara al País Valencià o a les Illes Balears, on es va revifar també l’anticatalanisme de les institucions autonòmiques amb l’arribada del PP, discrimine ningú per raó de llengua o de procedència. Tampoc és cert que l’expressió del nacionalisme català siga racial com es pot deduir no només del seu discurs sinó també de l’enorme complexitat cultural i social de la seua pròpia configuració. També és mentida que, episodis puntuals a banda que públicament han estat denunciats, el Govern haja exercit un control total sobre els mitjans de comunicació. Cal recordar que Catalunya és un dels pocs llocs d’Espanya que compta amb un Consell de l’Audiovisual encarregat de regular la comunicació i de defensar justament, la llibertat d’expressió i d’informació, el pluralisme, i la neutralitat i l’honestedat informatives.
Catalunya, òbviament, no és Corea del Nord, ni tampoc el futur territori dels jueus en cas de la destrucció de l’Estat d’Israel, ni conspira amb els islamistes per desgastar l’Estat espanyol, ni les seues escoles són camps de reeducació, ni en el Palau de la Generalitat hi mana cap Führer, ni les manifestacions i diades massives i festives tenen res a veure amb les sinistres concentracions feixistes dels anys trenta.
L’anomenat procés sobiranista, engegat fa uns anys com a resultat de la trituració política de la proposta de reforma estatutària, amb el rerefons d’una crisi econòmica i política de gran intensitat, ha remogut el nacionalisme espanyol més agressiu, activant el bloqueig de qualsevol resposta democràtica per part de l’Estat a les demandes de la societat catalana.
Durant tot aquest període el to del discurs espanyolista ha estat com d’habitud pamfletari, agressiu, amenaçador, gairebé sempre dominat per teories grotesques amb la finalitat de mantenir mobilitzades i en la inòpia les seues audiències potencials. Al cap i a la fi, del que es tracta és de reforçar determinats prejudicis per pur tacticisme polític i encara que fos a costa de malbaratar les possibilitats d’entesa, de convivència entre ciutadans pertanyents a un mateix Estat però amb adscripcions nacionals en alguns casos diferents.
Tot plegat són alguns dels temes essencials tractats al meu llibre La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme español (PUV, 2015, col. Assaig núm. 40, pròleg d’Adolf Beltran). Algun lector trobarà tal vegada que en algun moment aquest assaig –que aprofundeix en el cas del País Valencià, però que va molt més enllà, i contextualitza degudament fenòmens que semblaven del tot específics– cau també en la provocació pamfletària que, justament, pretén denunciar. És possible i sóc conscient que la contenció acadèmica hauria potser allunyat aquesta impressió antipàtica. Com vulga que siga, ha de quedar clar que la no contenció no té res a veure amb una falta de rigor i honestedat que en cap cas m’hauria permès. Pamfletari, potser, però no el sentit de blasmar gratuïtament sinó en el d’incitar a la reflexió i combatre el dogmatisme. En la vella i venerable tradició, tan europea, dels pamflets sobre qüestions polítiques, socials o de creences especialment punyents. Com aquesta que ens ocupa.
Fet i fet, en cap cas pretenc captar adeptes a cap causa, fer proselitisme de res ni de ningú, exaltar per contrast o oposició un catalanisme que no ha de gaudir d’immunitat davant la crítica, i que també té moltes coses que espolsar-se.
La idea era posar en relleu, sense defugir el matís polèmic si calia, els despropòsits d’un espanyolisme atrapat dins de la seua pròpia closca i que, tard o d’hora, haurà d’aprendre a veure a l’altre, als altres, sense les ulleres del prejudici, a conviure-hi, a manejar-se amb sinceritat en els codis més elementals de la democràcia i a acceptar sense fer trampes els seus resultats i conseqüències.
