Josep Ramoneda
Un missatge recorre Europa: als que manen no se’ls desafia. L’acord que la Unió Europea liderada per Angela Merkel ha imposat a Grècia és més significatiu per la seva dimensió política que per l’econòmica. Pel que fa als diners, tot queda en el terreny del que era previsible, inclosa l’absurda negativa, una de tantes imposicions alemanyes, a acceptar una quitança del deute. Els que manen, quan la realitat no els agrada, tendeixen a negar-la, però, es miri com es miri, Grècia mai podrà pagar el que deu. L’abús de poder econòmic és explotació, l’abús de poder polític és humiliació. I vet aquí el costat greu —venjatiu— de l’acord imposat. Grècia passa a ser un país directament pilotat des de l’exterior: amb una amenaça permanent d’expulsió de l’euro, amb un fons de privatitzacions sota supervisió europea, i amb una vigilància permanent sobre la gestió del govern. Seria legítim que els grecs es plantegessin, per dignitat, sortir voluntàriament de l’euro. El vertigen que provoca entrar en territori desconegut ho impedirà.
La importància política d’aquest acord va molt més enllà de Grècia. La superba concepció del poder d’Alemanya trenca els esquemes de la Unió. Sortir de l’euro ja no és un tabú. Està a l’agenda. Però l’objectiu immediat és posar un tallafocs que impedeixi qualsevol opció de progressar a aquells que aspiren a buscar el suport de la ciutadania a través del vot per desafiar la redistribució de poder establerta. No és Syriza l’únic objectiu d’aquesta maniobra. L’avís val per a tot allò que es mogui fora del consens oficial. En el nostre cas, l’advertència seria tant per a Podem i similars com per al sobiranisme català. I la socialdemocràcia europea, cada cop més domesticada, obsessionada pel que pugui créixer a l’espai d’esquerra que ella mateixa ha abandonat, s’ha sumat vergonyosament a l’estratègia alemanya. El to més amable d’Hollande ja no enganya ningú. La socialdemocràcia europea s’ ha retratat en aquesta crisi. I ha perdut una gran oportunitat. Tsipras va tenir la gosadia de desafiar el poder europeu. Això no es perdona. Quan va convocar el referèndum, Merkel i companyia, convençuts de la seva capacitat d’atemorir els grecs, van confiar que Tsipras hauria cavat la seva pròpia tomba. Amb l’acord d’abans-d’ahir busquen l’explosió de la coalició de govern i tornar a la docilitat exigida. I, si no, queda l’amenaça de la sortida de l’euro com a espasa de Dàmocles.
Mana Alemanya. Aquesta crisi ho ratifica, França amb prou feines gesticula. I és interessant visitar els clàssics. L’any 15, el sociòleg francès Émile Durkheim va publicar Alemanya, per sobre de tot. Un opuscle sobre la idea alemanya del poder que la història no ha fet més que confirmar i que en aquesta hora dolorosa en què Europa es plega a la seva supremacia resulta molt revelador. Què ens diu Durkheim? Que el poder a Alemanya no el legitima el benestar dels ciutadans sinó el sentiment de potència que els transmet. Que qualsevol relació d’interdependència només la sap contemplar des de la seva supremacia. Que l’afirmació del poder és una necessitat vital permanent. Alemanya, després de la Segona Guerra Mundial, no va tenir més remei que acceptar una situació de submissió política a canvi dels recursos per reconstruir-se com a potència (condonació del deute inclosa). Ara, precisament en un moment en què els estats perden poder i la capacitat normativa es desplaça al poder econòmic, aquesta noció profunda del poder com a voluntat, tan instal·lada en la tradició germànica, reapareix, potser com a cant del cigne, en la figura aparentment discreta d’Angela Merkel. I no s’ha pogut estar de recordar-nos que Alemanya torna a dominar a Europa, davant la impotència del seus iguals. On són els altres?
- Rajoy
En teoria, Espanya és la quarta potència europea. Però la seva irrellevància és cada cop més espectacular. Des que Zapatero va tenir la gosadia de retirar les tropes de l’Iraq, i va quedar tan estupefacte d’haver gosat desafiar la gran potència americana que es va tancar a casa i va desaparèixer de l’escena internacional, el pes d’Espanya al món només ha anat avall. La gran aposta de Rajoy era que De Guindos presidís l’Eurogrup. Fracàs absolut. Rajoy ho veia com la recompensa a la seva submissió incondicional als designis d’Angela Merkel. Però els poderosos de veritat mai gasten forces en va. I aquesta no era una prioritat en l’hora actual. Rajoy descobrirà que ser l’alumne més disciplinat no té premi. Entre altres coses, perquè l’essència del poder és l’arbitrarietat. Li convindria una relectura del llibre de Job.
Publicat a l’Ara, dimecres, 15 de juliol de 2015
