Comarques i subcomarques de la Serra Grossa: la Costera

Nèstor Novell

Quatretonda, la redona; Benigànim, el pollós; Xàtiva, la socarrada; i  Canals, el mentirós. (O Llutxent, el pedregós).

La Serra Grossa té 48 Km direcció SO-NE i és de formes suaus i no massa alta. Separa o uneix, segons es vulga veure, les comarques de la Costera (al nord) i de la Vall d’Albaida (al sud). Al llarg de la serra discorre la falla sud-valenciana. Començant per l’oest la serra pren els noms de la Bastida, Talaia, Vernissa i Castell de Xàtiva fins arribar a l’Estret de les Aigües per on el riu Albaida, que ja ha arreplegat les aigües del Pou Clar, trenca la serra, i va a trobar-se amb el Cànyoles. Després, la serra continua amb els noms de la Solana, Requena, Buixcarró i Puigmola, ja a la Safor. És a dir, la serra va des de la Font de la Figuera fins la Valldigna on fa de nexe amb al massís del Mondúber. Els col·lectius locals varen demanar que la serra Grossa fos declarada parc Natural, però després del terrible incendi de finals del 90, el tema dorm a la Conselleria.

La població de les dues comarques que conformen la Serra Grossa és:

Elaboració pròpia a partir de www.argos.gva.es. 2014

Al territori  de les comarques de la serra Grossa, es poden trobar diferències ben substancials: l’interior és industrial –vora l’antiga N-340 i la N-430- i, el llevant, agrícola.

Des de la conquesta jaumina, la Vall d’Albaida, una comarca natural ben delimitada, històricament ha estat dividida en dependre de les àrees d’influència de les diferents ciutats de l’entorn: Alcoi, Ontinyent, Gandia i  Xàtiva. Un policentrisme històric que ha esdevingut paradigmàtic al conjunt de les CCV. La Costera, per la seua banda, després de la desfeta valenciana d’Almansa, va quedar reduïda a un espai  en declivi que perviu, sense la seua antiga àrea d’influència, com a corredor natural, entre València i les terres mesetàries del ponent.

Si a la part sud de la serra Grossa ens trobem amb l’arc industrial del tèxtil i la nova àrea del plàstic;  a la part nord,  a la Costera, ens trobem la Vall de Montesa i Canals, pobles d’important indústria fins no fa massa anys, i Xàtiva, l’antiga capital i teòric punt d’encontre dels dos eixos industrials d’interior, però que, com veurem, ara no té cap vocació territorial.

La Costera

Començarem parlant de la Costera. Xàtiva suposa el 40,6% de la població comarcal i, si li sumem Canals, el percentatge arriba al 59,04%. Tres subcomarques s’hi distingeixen. La primera és la vall de Montesa, una ampla vall utilitzada per l’autovia (A-35) i pel ferrocarril per a comunicar la part central del País amb el seu sud i la resta de xarxa radial de l’estat. De manera equidistant s’hi situen els seus quatre pobles. La població també s’hi reparteix bastant equitativament, sempre amb unes baixes densitats.

Tot i que la crisi de la indústria tradicional del moble de vímet ha estat molt forta, la vocació industrial d’aquests pobles és un fet innegable si veiem el percentatge d’indústries sobre el total d’empreses de cada població.

Nombre d’empreses i percentatge d’indústria. Poblacions > 1.000 habitants. 2014

Font: Elaboració pròpia a partir dades de l’IVE

La Font de la Figuera, Moixent i Fontanars dels Alforins (aquest darrer de la Vall d’Albaida) han desenvolupat una, més que interessant, indústria del vi i de l’oli que mereix un capítol a banda. El centre industrial de la Vall la conforma l’eix industrial de Moixent-Vallada. Una indústria que es va desenvolupar gràcies al moble de canya i vímet s’ha anat diversificant amb el plàstic i els productes de decoració i complements del mobles. La primera empresa de Moixent està dedicada a la fabricació de tot tipus de mobiliari, joguet, complement tèxtil i carrets, per a nadons. La més important de Vallada és Vallatex, amb 22 treballadors i 2,8 milions d’euros en vendes, dedicada a la fabricació de filats, fibres i productes tèxtils per al moble.

Montesa és un poble més petit que depén econòmicament de l’agricultura i de la indústria dels pobles veïns. Està presidit per les restes del gran castell de l’ordre de Montesa del qual cal parlar-ne:

El castell va ser primer de l’ordre dels Templers i després de la de Montesa[1], desitjós Jaume I d’aplicar els béns de l’antic ordre a un de nou, era el 1318. Al segle XVI el Maestrat de Montesa va tornar a la Corona (aquest era el veritable objectiu reial), en renunciar, el 1587, acusat de sodomia per la Inquisició, el darrer mestre Pere Lluís Galzeran de Borja. Al Borja se li assignà un exili honorable, la plaça-presidi d’Orà i Mazelquivir. El castell  de Montesa tenia una gran valor estratègic en controlar l’entrada al País pel port d’Almansa. El 1522, tancaren al castell al líder agermanat Guillem Sorolla que va ser arrossegat, fet a trossos i el seu cap lliurat a la ciutat de València. Segons Cavanilles[2]:

“Coronaba el castillo una altura del monte, situada al norte de la villa y á unos 500 pasos de distancia; el arte habia añadido nuevas fuerzas á la naturaleza de aquel sitio cortando á pico las avenidas, y dexando un solo paso por un puente levadizo sobre un foso de 18 varas. Eran formidables los muros y todas las obras de defensa (…)

Un Sábado, que fué el dia 23 de Marzo de 1748, después de repetidas y furiosas lluvias á las seis y quarto de la mañana tembló el monte, siendo las vibraciones de norte á sur; continuáron estas por algunos segundos, y desquiciando aquel soberbio edificio, se desplomáron las paredes, cayéron los techos, y se levantó una espesa nube de polvo, que anunció la desgracia de los pueblos vecinos.

El poble de Montesa presenta unes interessants possibilitats per al turisme. En aquests moments el sector és insignificant, però el municipi pot jugar les possibilitats que li ofereix la nova associació de les Terres dels Alforins per a la promoció de l’agricultura, i el turisme enològic, cultural  i rural.

La segona subcomarca és la Costera de Ranes, amb més de la meitat del pobles de menys de mil habitants, alguns dels quals no n’arriben als 200. Un altre cas d’excessiva divisió municipal, a més en una situació d’extrema proximitat entre ells i d’una ridícula superfície de terme.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IVE

Canals fa de centre de l’Alcúdia de Crespins i dels pobles de la Costera de Ranes, a més, és la porta d’entrada a una altra comarca molt vinculada a la Costera com és la Canal de Navarrés. El poble de la gran foguera de sant Antoni ha perdut dràsticament la seua gran importància tèxtil i pellera i avui viu en la indefinició que caracteritza tota la Costera. La Costera de Ranes és tot un seguit de petits pobles que troben ocupació a les principals ciutats, al camp i a la construcció. La producció industrial i agropequària està formada  per micro empreses familiars (agrícoles i ramaderes, formatgeres, tallers, transport, construcció, tèxtil….)

La tercera subcomarca és l’Horta de Xàtiva

Elaboració pròpia a partir dades de l‘IVE

Són petits pobles a la part alta de l’horta de Xàtiva on el taronger s’ha anat imposant de manera progressiva. A la part de Barxeta s’explota el famós marbre del Buixcarró, conjuntament amb granges de gallines. El Pla de Corrals duu al port de Simat de Valldigna, des del cim del qual, l’abat de Santes Creus li digué al rei: “Una digna vall per a un Monestir”.

Parlar de Xàtiva no es pot fer sense l’emoció de la història de la que fou la capital del País de les Muntanyes i la segona ciutat del País. Una història important i una ciutat excepcional, però que el 1707 es va truncar amb el cruel i planificat càstig dels Borbons. Mai més no ha pogut alçar el cap.

Hi ha dos documents del llibre capitular de la ciutat, de 1709, que va publicar Agustí Ventura[3], que mostren ben a les clares la destrucció de la ciutat –a partir d’aleshores, Colonia Nueva de San Felipe:

 “Hoy la ciudad en estado de derruida solo la habitan poco más de 160 famílias, (…) es de personas miserables, renteros pobres, oficiales cuya sustancia es tan ninguna que solo entendieron al principio en cubrir las arruinadas casas para guarecerse de las inclemencias del tiempo (…)  entre militares irlandeses, nación francesa y otros agraciados forasteros disfrutan tres de las cuatro partes de la vega y casas de San Felipe.”

I també el desmembrament de la Governació de Xàtiva, el territori sobre el qual la ciutat exercia la seua capitalitat i obtenia la seua importància.

“Era su gobernación para desde donde tocava la de Orihuela hasta el rio de Xúcar y desde Villena y Almansa hasta el mar en que se comprendían Valle de Albaida, montañas toda la costa, Huerta de Gandia, Marquesado de Dénia, Ayora con sus valles y demás villas y lugares. Hoy está tan reducida por el reglamento moderno que lo que antes era Governación se han formado siete corregimientos y governaciones”

Xàtiva és una ciutat comercial i de serveis amb una influència que no supera la pròpia comarca i una part de la Canal de Navarrés. Gràcies a les magnífiques comunicacions ferroviàries amb València, també és una mena de ciutat dormitori dels xativins que treballen a l’àrea metropolitana. La indústria tèxtil i la de la fusta s’ha reduït molt. Manté una forta presència de concessionaris de cotxes i de tallers de reparació.

Una cosa més que cal apuntar-li a Alfonso Rus és el seu boicot a les Comarques Centrals Valencianes (encara jauran amagats en algú soterrani de l’Ajuntament els centenars de llibres de l’estudi del projecte Concercost que havia de distribuir i promocionar per l’antiga Governació dellà Xúquer). Xàtiva, la ciutat més necessitada d’incorporar-se al territori que l’explica, va ser la primera que renuncià a tota política territorial.

Si fem la comparació de Xàtiva amb la resta de les capitals de comarca de les CCV i amb Alzira, agafant els índexs de la Caixa, veiem clarament que Xàtiva s’ha quedat en una situació de clara inferioritat respecte a elles, i al nivell de la Vila Joiosa i Cocentaina.

Ciutats de les CCV i Alzira classificades pe l’Índex d’Activitat Econòmica

Font. Anuari Econòmic d’Espanya. La Caixa. 2013

Però Xàtiva és molt més, perquè constitueix un espai màgic i sentimental. Té un dels centres històrics més impressionants del País i el paisatge d’una amable, encara que cada vegada més degradada, horta. Joan Sales[4] va estar a Xàtiva durant la guerra d’Espanya i escrigué una carta a Màrius Torres on feia una exaltada i estimable descripció de l’horta de Xàtiva.

“Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut. Voldria quedar-m’hi a viure, si bé ho faria amb la por d’ensopegar a qualsevol moment amb l’àngel de l’espasa de foc que me n’expulsaria. Imagina’t una plana ampla delimitada per un cercle de muntanyes; la ciutat es troba arrambada al peu de les muntanyes i de cara a migdia. És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les aceres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s’exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d’alls; sí, d’alls, però a mi l’olor dels alls tendres m’agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d’alls i d’hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l’horta van els «llauraors» en els seus cavallets lleugers i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S’hi parla un català diví, amb unes consonants sonores més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t’hi trobaries com a casa teva. (…)

Ha vingut aquests dies la companyia de teatre valencià de Pepe Alba a representar diverses peces còmiques i una de dramàtica que s’intitula Els fills del poble. (…)  Tota l’obra és un cant al País Valencià i a la «senyera» i el públic ho aplaudeix amb entusiasme ¿per què als teatres de Barcelona no fan coses així? (…). Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats”.

Parlar de Xàtiva és parlar de Saitibi; del castell (en realitat el castell major i el menor), on estigueren presoners Jaime IV de Mallorca, el Comte d’Urgell i el Duc de Calàbria; del carrer Montcada amb les seus places, fonts, convents i palaus; de l’antic Hospital, del carrer Corretgeria i de l’Almodí; de sant Feliu, del Montsant i de les muralles; dels retaules de la Seu… Un magnífic patrimoni i una història ben rica que ens portaria a parlar de la plaça del Mercat i de les botigues del centre antic, de la història del ferrocarril i del bombardeig franquista de l’estació, de l’Institut Joan de Ribera com a refugi intel·lectual de la postguerra, i de la llibreria la Costera i la lluita antifranquista. Clar està, Xàtiva és la ciutat de la nissaga Borja[5], dels Maestres de Montesa i els  Despuig, del metge Lluís Alcanyís, del músic Lluís del Milà, de Josep de Ribera, i en gran part, de Gaspar Requena el jove i de Joan de Joanes; la ciutat protectora de Jacomart, de Joan Reixach i del Mestre de Borbotó, dels Agermanats i de l’Encobert, dels Maulets, dels bandolers com Camot, dels carlins i de Cucala. També la ciutat de Francesc Antoni Cebrián i de Jacint Castañeda; de l’historiador Vicent Boix, de “l’exiliat” Josep Lluís Bauset, d’Artur Heras, de Raimon, de Josep M. Maravall, de l’Associació d’Amics de la Costera i la seua revista Papers de la Costera, de Bruno Lomas, d’Antoni Cucarella, d’una part d’Al Tall, de Pep Gimeno Botifarra i de Feliu Ventura.

Ara bé, poc ha canviat la Xàtiva de petits tallers, de botigues i de treball a casa o al camp, que cantà Raimon com a metàfora d’un país:

“Jo vinc d’un silenci / antic i molt llarg, / de gent sense místics / ni grans capitans, / que viuen i moren / en l’anonimat, / que en frases solemnes / no han cregut mai”.

Com que de Xàtiva ja en parlàrem a bastament, ara només ho faré de la seua gastronomia. L’arròs amb fesols i naps, l’arròs al forn i la coca de llauna són essencials, però segurament els dolços tenen més fama, des dels pastissets de boniato i el torró de gat, passant per les moixàvenes  i el producte estrella, l’arnadí, bé siga de carabassa o de boniato. Però hi un altre dolç que s’ha començat a recuperar, és tracta de “Les bones taronges de Xàtiva”[6] que en realitat són uns bunyols de formatge fresc i mató. La recepta del Mestre Robert, del segle XV, és:

“Fornatges fechs o matons prendràs e picaràs-los en un morter ab ous ensemps. E aprés hages pasta. E pasta aquells formatges ab los matons ensemps ab la pasta. E quan tot sia encorporat e pastat, hages una cassola que sia neta, e met-hi bona quantitat de greix dolç de porch o oli dolsç que sia fi. E quant la cassola bullirá, fes de la dita pasta pilons redonets e met-los dins en la cassola, de manera que la pilota vaja nadant per la asola. E si no,n vols fer pilotes fes-ne a manera de bunyols o aquelles gentilesses que ferne volràs. E quaant lo serà dins la cassola, haja color d’or, tra-ho de fora e met-n’i de altres. Quan tot sia fet, metràs-ho en plats e per damunt met-hi mel, sucre e canyella mólta. Emperò nota una cosa: qu en los formatges e en los ous fes-hi fondre un poch de levat e en la resta met-n’i farina. Aea com faràs les pilotes untaràs-te les mans ab un poch d’oli que sia fi. E aprés vagen a la cassola, e com seran dins, si cruixen, senyal és que la pasta és massa molla, e fa a fer més dura ab farina. Et ver ací, com se fan les toronges de Xàtiva. E fetes que sien, mat-hi mel fusa damunt e sucre e canyella tot picat.”

[1] “La Mensa Maestral del señor maestre de Montesa contiene catorse villas y lugares; es a saber: la villa de Montesa, la villa de Vallada, la universidad de Çueca, el lugar de Moncada, el lugar de Carpesa y el lugar de Borbotó. Y en el Maestrasgo Viejo, la villa de San Mattheu, la villa de Cervera, la villa de Trayguera, la villa de Cálig, la villa de La Jana, la villa de Canet, la villa de Chert y el lugar de Rosell”. (Josep Cerdà i Ballester, Juan Ignacio Pérez Giménez i Xavier Serra Estellés. Inventari dels Arxius Parroquials de la Costera. Facultad de Teología San Vicente Ferrer Series Monumenta Archivorum Valentina XII. 2013)

[2] Antonio Josep Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural. Geografia, agricultura, poblaciones y frutos del Reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

[3] Agustí Ventura Conejero. Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva. (Llibre Capitular 1er., fols. 21-29).

[4] Joan Sales. Carta a Marius TORRES. Xàtiva a 16 –III-1937

[5] “Amb la promoció dels Borja, foren nombrosos els familiars reconeguts durant la segona meitat del segle XV amb la dignitat episcopal i cardenalícia: Cèsar, fill de Roderic i bisbe de València, Lluís Joan del Milà, Ausiàs Despuig, Joan de Borja i Navarro d’Alpicat, Bartomeu Martí, els germans Joan i Pere Lluís de Borja Llançol de Romaní i Montcada –ambdós bisbes de València–, Jaume Serra, Francesc de Borja i el seu nebot Francesc de Borja i Cardador, Joan Castellar i Borja, Francesc Galcerà de Lloris, Jaume Casanova i Pere Garcia, molts d’ells xativins.” (Josep Cerdà i Ballester, Juan Ignacio Pérez Giménez i Xavier Serra Estellés. Inventari dels Arxius Parroquials de la Costera. Facultad de Teología San Vicente Ferrer Series Monumenta Archivorum Valentina XII. 2013).

[6] Robert de Nola. Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art de coch cs de qualsevol manera, potatges y salses compost per lo diligent mestre Robert coch del Serenissim senyor Don Ferran Rei de Napols, 1520