Comarques i subcomarques de la Serra Grossa: la Vall d’Albaida

Néstor Novell

La Vall d’Albaida

Girarem ara la mirada cap a la Vall d’Albaida, i recomane prendre el camí de Bisquert, per anar a trobar l’Estret de les Aigües i el paratge de la cova Negra, fins arribar a Bellús i l’embassament on estava l’antic balneari.

La Vall d’Albaida, des de l’expulsió dels moriscos havia estat un centre de conflictes davant les diverses crisis de l’antic règim. Agermanats, maulets i bandolers hi tindran un protagonisme destacat en cada període històric. Segurament per això, els grans propietaris del XIX i del XX s’encarregaren de crear fundacions, convents, institucions benèfiques i escoles religioses, arreu de la comarca. La finalitat no era altra, com a Xàtiva o a Gandia, que  consolidar una església dedicada a castellanitzar i implantar una educació, com a mínim,  acrítica.

Durant els segles XVIII i XIX, i més amb el procés de desamortització, es produeix un accelerat procés de concentració de la propietat de la terra. El raïm i la resta de les produccions agràries són ben rendibles i les terres són comprades per la burgesia i l’antiga aristocràcia del País. Són els anys de la construcció dels masos, les heretats i els casalicis de les grans propietats les produccions de les quals cada vegada s’orientarien més al comerç. La fil·loxera i la incapacitat de competir amb els productes de regadiu del litoral, portarà a la progressiva crisi del sector agrari i finalment a les fortes emigracions dels anys 50. Poc a poc les grans propietats van venent-se a lots. S’hi imposa la indústria. A les grans cases dels pobles restarien les senyoretes, moltes d’elles solteres perquè als pobles no hi ha ningú de la seua classe social i menys si és per a partir-se l’herència. Com a la Marina, les filles, nebodes o nétes dels darrers grans propietaris, abandonades per la història,  viuran de la venda gradual de l’herència familiar.

La Vall d’Albaida havia tingut històricament una indústria diversificada de caire artesanal-domèstic, amb el tèxtil, el sabó, la cera, el vidre, l’espart, la cistelleria, les gerres, els licors i l’arrop i talladetes, però el gran creixement industrial, amb el tèxtill-llar, es va produir a partir dels anys 50 del segle passat. En cent anys la població de la comarca s’ha duplicat i el consum de sòl industrial ha estat enorme, només de l’horta d’Ontinyent hi han desaparegut més de 3.000 fanecades.

Els darrers anys, la manca de control ha permés la urbanització en terreny rústic i forestal de segones residències arreu de la Vall. S’hi han dotat de llum i d’aigua de reg, però sense clavegueram ni més accessos que els antics camins rural. La destrossa mediambiental i paisatgística ha estat enorme. Al terme d’Ontinyent hi ha més de 5.000 cases escampades, però també altres pobles, com Quatretonda, han començat a colonitzar la serra.

Un dels grans atractius de la Vall d’Albaida és precisament els seus valors paisatgístics i culturals. L’oferta d’allotjament i de restauració, tot i haver llocs molt recomanables, és en general escassa. Avui en dia el turisme és el gran absent, tot i que al segle XIX, els seus balnearis gaudien d’una reconeguda fama entre les classes socials més elevades del País.

La indústria dels balnearis, “anar a prendre les aigües,” que tanta fama tingueren des del segle XIX fins als anys 50 del segle XX, ha desaparegut. El balneari de referències més antigues era el de Carrícola. Segons conta Alfons Llorens,[1] el cardenal Milà Borja, nebot d’Alfons de Borja, no trobant-se a gust a Roma, sentí parlar a un criat seu, fill de Carrícola, sobre les bondats de les aigües del seu poble. Així que, segons Teodor Llorente: “(sabiendo de) la virtud de sus aguas para los padecimientos que le aquejaban. Vino a probarlas, y tan bien le sentaron que no quiso volver”. Una vegada a la Vall, es dedicà a crear el marquesat d’Albaida i a casar els fills haguts amb Angelina Ram. El Papa el reclamà a Roma i li escrigué: “Bonum est nos his esse, in Carricola nostra cum Catalina Parra”

Segons David Mira i Paco Tortosa[2]:

“Tres balnearis varen prestar serveis d’aigües miraculoses a la Vall, encara que avui tan sols perduren en la memòria de la gent més major.

Un d’ells va ser el balneari de “La Salut” localitzat al barranc del Rei. Als terrenys del pla, junt a la carretera, es va construir l’any 1904 l’edifici del Gran Hotel-Balneari. Als seus voltants es construïren moltes cases pairals de gent que volia tindre residència prop d’aquest centre (…) sent visitants assidus l’escriptor valencià Teodor Llorente, els comtes de Trénor, els comtes de Montornès, els marquesos de Malferit…, que convertiren el balneari en un centre d’atracció social de primer ordre (…) prop del balneari de la Salut va ser construït també a les primeries del segle XX els “banys de don Lisardo” el qual es feia servir de diferents fonts d’aigües minerals i sulfuroses amb propietats medicinals. (…) Finalment, tenim el balneari de Bellús, el qual ha estat en dècades passades una de les estacions d’aigües termals més importants de la nostra geografia”

La Vall compta amb 4 albergs, 2 càmpings, 2 zones d’acampada, 8 hostals i 10 hotels (3 de 4 estrelles i 2 de 3 estrelles). L’oferta d’allotjament més important són les 44 cases rurals, 14 de les quals a Bocairent. Hi ha dos allotjaments “amb encant”: l’Ermita de sant Vicent d’Agullent i el Convent dels Caputxins de l’Olleria.

Però com deia, el turisme i els turistes no tenen cap importància a la Vall. La Manocumunitat de Muncipis promocionà i edità uns excel·lent llibre[3] sobre els recursos turístics de la comarca fet, des de l’estima i enaltint el patrimoni natural i cultural,  per Paco Tortosa. Els esforços de recuperar patrimoni (castell de Llutxent, Monestir de sant Domènech de Llutxent, Centre històric de Benigànim, Palau d’Albaida, Centre històric d’Ontinyent….), tematitzar pobles (Carrícola, Otos… ), condicionar àrees d’esplai, traçat de rutes muntanya, museus, etc., ha estat tant notable com desigual. La promoció i la implicació de la Generalitat ha estat inexistent

Paco Tortosa dissenyà, en el llibre citat, 6 itineraris per la Vall Blanca

 “Cadascú dels itinerais apropen al visitant als paratges de major interés natural, paisatgístic i cultural de la comarca (…) discorren a escala local per xicotets camins agrícoles, pistes forestals i carreteres locals. Itineraris:

1 Arran de l’altiplà: per la serra de l’Ombria, la font de Gamellons, el pla dels Alforins i la serra Grossa (64 Km.)

2. El cor de la vall: l’embassament de Bellús i les riberes dels rius Clariano i Albaida (52,5 Km)
3. La Solana: la Baronia de Llutxent, el camí d la Serra de Quatretonda, el Buscarró, la bassa del surar i la serra Marxuquera (65,5 Km)
4. Per l’ombria i a recer del Benicadell (75 Km.)
5. L’Alt del Torrater, la serra d’Agullent, la Covalta i el marquesat d’Albaida (28 Km)

6, El Pou Clar, la valleta de Bocairent, la serra Mariola i el barranc dels Tarogers (60 Km.)

La millor manera de copsar tota la comarca és des del cim del Benicadell. La muntanya que caracteritza i presideix aquesta vall de 15 km. d’amplària, d’orografia ondulant i de paisatges amables i canviants. A una banda de la cresta del Benicadell, la Vall Blanca, a l’altra, la gran Foia del Comtat.

En els darrers cent anys els canvi fonamental que ha sofert el territori ha estat el paisatge agrícola. En alguns casos per l’apogeu industrial, des d’Agullent a l’Olleria; en altres, pel desmesurat creixement urbà sense control, particularment Ontinyent;  i en les àrees agrícoles, per la substitució dels conreus. Als secans, la garrofera, la vinya i l’olivera han disminuït la seua extensió, i va arribar, en molts llocs, a desaparèixer. Ara, l’olivera és un  conreu que han reviscolat als secans de les faldes del Benicadell i de la serra de Quatretonda. El raïm per a vi va adquirint importància a l’àrea d’Ontinyent després de l’èxit del vi dels Alforins, i el raïm de taula conforma un conreu important a l’àrea centrat del marquesat d’Albaida. Però el conreu que més han crescut, gràcies al reg per degoteig, és el de les fruites de pinyol .

Respecte de les hortes, a la Vall sempre hi han estat petites, allò que es podia regar dels assuts dels barrancs o dels rius, de les basses de les fonts o dels alcavons excavats a la roca. Les que hi subsisteixen, en el millor dels casos, són per a l’estricte consum familiar. Les actuals hortes es desenvolupen en extensions àmplies d’antics secans transformats gràcies al reg per degoteig provinent d’aigües subterrànies.

Una de les millors experiències per la Vall d’Albaida és perdre’s pels camins rurals de les àrees agrícoles que la travessen, visitant petits pobles, masies, molins, fonts, masos, cases pairals i heretats. Pujant i baixant petits barrancs i fondalades. Observar els cuidats camps de conreus, ara oliveres, ara raïm, ara bresquilles. És una exageració anomenar la Vall d’Albaida com la Toscana valenciana,  però sense dubte, hi han raconades i petites valls que tenen un alt valor paisatgístic i humà.

A la Vall d’Albaida no hi ha hagut bombolla urbanística, la prova més evident és que la Caixa d’Ontinyent (una de les poques caixes d’estalvi operatives i de gran importància com a banca de proximitat per a la comarca) no està enfangada, en part, perquè no ha tingut possibilitat.

Per altra banda, la millora que suposa l’A7 i l’autovia del Morquí, cosa que no ha passat amb el FC Xàtiva-Alcoi, ha enfortit la competitivitat de l’àrea central de la Vall, cosa que està afavorint un canvi estructural en l’eix l’Olleria-Benigànim-Montaverner.

Els instituts d’ensenyament secundari mostren també la importància dels pobles de la comarca. Hi ha instituts a Albaida, Bocairent, l’Olleria, Benigànim, la Pobla del Duc, Castelló de Rugat i Aielo de Malferit.

Anem ara a les diferents subcomarques de la Vall. Començaré per l’Arc Industrial que pivota al voltant d’Ontinyent, la capital de la comarca.

L’anàlisi de la població de la Vall d’Albaida ens mostra que només Ontinyent en suposa el 40,36% de la comarca. Vint dels pobles de la comarca no arriben als 1.000 habitants. Un veritable balafiament de recursos i una greu situació per a la governança i la planificació territorial.

La divisió del nord industrial i el sud agrari és un fenomen històric que es va aguditzar a partir dels anys 50 quan el procés d’industrialització va prenent embranzida. Avui, l’Arc Industrial que, des d’Ontinyent, un braç arriba fins a Atzeneta d’Albaida i  l’altre fins a Aielo de Malferit, arreplega el 72,09% de la població  comarcal.

Font:Elaboració pròpia a partir dades de l’IVE

He respectat la divisió comarcal tot i que Bocairent, que fa de nexe entre les dues comarques, al meu entendre, pertany a les Valls de la Mariola, i Fontanars que té una vocació econòmica cap a les Terres dels Alforins que s’estén cap a la Vall de Montesa.

La indústria de l’Arc Industrial està centrada en el tèxtil, encara que els sector del plàstic i la cosmètica comencen a tindre presència. La seua preeminència industrial queda reflectida en els percentatge d’indústries sobre el total d’empreses (la mitjana al País Valencià és de 7,2)

Nombre d’empreses i percentatge d’indústria. Poblacions > 1.000 habitants. 2014

Font: Elaboració pròpia a partir dades de l’IVE.

Del tèxtil en queden poques empreses grans de referència. Alguns com Càndido Penalba fill, que es dedica a un nou tèxtil industrial i pocs altres, especialment localitzats a Ontinyent. El tèxtil en general té greus problemes però ja en parlarem més detingudament quan ho fem d’Albaida i d’Ontinyent. Però el següent quadre sobre l’evolució de les inversions en el districte industrial del tèxtil, es ben eloqüent:

Font: Informe sobre el potencial industrial d’Ontinyent, Ibi i Mancomunitat Alcoià – Comtat. IDL. Universitat de Valencia. Desembre, 2014.

A la comarca s’han estat programant nous polígons industrials en pobles que fins ara no privava els sectors industrials. A Aielo de Malferit, Atzeneta d’Albaida i també a Montaverner i Alfarrasí, els nous polígons arrepleguen una mica de tots els sectors: Producció de productes diversos, excedents i outlets d’altres indústries, centre logístic i de transportistes. D’alguna manera Montaverner està fent ara de centre logístic de distribució del clúster industrial atès que el preu del sòl industrial és barat, sobre 150.000 euros la fanecada. A la comarca hi ha molts polígons industrials, poc modernitzats, i la majoria estan plens o quasi plens. Els gran polígons previstos de Montaverner, Albaida i Ontinyent no s’han desenvolupat..

Més interés té el petit eix Montaverner-l’Olleria-Benigànim, on s’ha conformat un districte industrial del plàstic que manté una certa diversificació industrial amb les ferreries, els galvanitzats, els cartró, les arts gràfiques, els embalatges i el vidre. Aquest eix està eixamplant-se cap a Alfarrasí,  Guadasèquies i la Pobla del Duc, que fins ara tenien una quasi exclusiva dedicació agrària. L’Olleria, de forta tradició en la indústria del vidre, és el centre de l’àrea. El quadre següent quantifica la importància del sector industrial:

Nombre d’empreses i percentatge d’indústria. Poblacions > 1.000 habitants. 2014

Font: Elaboració pròpia a partir dades de l’IVE

Però també, si mirem el rànquing d’empreses valencianes 2015, podem veure que les empreses toquen tots el camps d’aplicació del plàstic: Tubs i dipòsits, mecanismes, articles i mobiliari de la llar, vaixella. Bosses sanitàries, de brossa, d’empaquetar, de compra. Motxilles, carrets, joguets,  plàstic premsat d’alta resistència. Veles, caixes, arxivadors, classificadors, prestatges i bidons, articles i estris de neteja, tèxtil plàstic, etc.

Font: Rànquing d’empreses valencianes 2015. www.valenciaplaza.com/

Del tradicional sector del vidre encara en queden algunes empreses importants. Les més històriques han desaparegut, així com la cooperativa del vidre de Benigànim

Font: Rànquing d’empreses valencianes 2015. www.valenciaplaza.com

Altre sector ascendent és el de les ferreries, especialment les de tractaments i acabats galvanitzats, com Galol, que treballen per a grans marques de cotxes, així com la fabricació de cremalleres, tancaments, cadenes, en plàstic i en metall. Per altra banda estan les empreses de metall-mecànica dedicades a portes, mallorquines, etc., i la dedicada a grans estructures metàl·liques per a la construcció

A aquestes empreses cal sumar les del tèxtil-llar, les de cartonatge i embalatges i les de comerç a l’engròs. Les més importants de totes elles tenen entre 10 i 20 treballadors, si exceptuem Grabalfa de Guadasèquies, dedicada a la impressió flexogràfica digital amb 69 treballadors i 7,2 milions en vendes

La part oriental de la vall té un marcat caràcter agrícola, amb excepcions puntuals. Hi podem distingir 3 subcomarques: La primera són les terres de l’antic Marquesat d’Albaida, que inclou la important producció agrària de la pròpia industrial Albaida:

Font: Elaboració pròpia a partir dades de l’IVE

Els pobles són petits i de petita extensió. El producte per excel·lència és el raïm de taula, encara que també són importants els fruits de pinyol de secà (pruna, albercoc, bresquilla…) i on s’ha introduït el reg per degoteig. El centre comercial i de serveis d’aquests pobles és Ontinyent

Una altra subcomarca  són les terres del Vernissa: La Foia de Salem, les terres de Rugat i la Baronia de Llutxent

Font: Elaboració pròpia a partir dades de l’IVE

Són pobles de marcat caràcter agrari de secà a l’ombria del Benicadell que es situen, majoritàriament,  dintre de l’àrea comercial de Gandia, i que tenen la seua continuació natural i històrica a la Safor, superat el lleu coll de Lautó, amb Lloc Nou de sant Jeroni, Almiserà, Ròtova i Alfauir. Els tres municipis importants són Castelló de Rugat que fa de centre de serveis de la Foia de Salem i de Rugat; la Pobla del Duc (Vilanova de Rugat / la Pobla d’En Bellvís / Francavila de la Pobla de Rugat) que suposa la línia divisòria de les àrees d’influència entre Gandia i Ontinyent, i Llutxent que és el centre de la seua petita baronia. Entre els 13 pobles no arriben als 13.000 habitants amb una densitat mitjana de 66 habitants/Km².

Diverses empreses que ens parlen de la importància del sector agrari en aquests pobles. L’agricultura, la fruita, genera molta ma d’obra estacional on va gent que abans treballava al tèxtil. Els principals productes són el raïm de taula, les bresquilles, els albercocs, les prunes, però també melons, taronges i caquis, La majoria de la producció ja es fa per reg per degoteig

Font: Rànquing d’empreses valencianes 2015. www.valenciaplaza.com/

Cal ressenyar també la SAT Cucala Agrícola 8355 de Benigànim, dedicada a llavors de tot tipus, l’explotació de conreus i a la comercialització de productes de l’horta. És un establiment col·laborador de CAECV (Comité de Agricultura Ecológica de la Comunidad Valenciana), és a dir, un establiment destinat a la comercialització de productes d’agricultura ecològica

I en darrer terme tenim la part de l’antic reialenc de Xàtiva, on encara arriba la influència d’aquesta ciutat,  i amb la qual es comuniquen per l’Estret de les Aigües o pel portet de Ferreres.

El centre d’aquest espai és Benigànim que ha estat fins fa poc un poble agrari, però amb voluntat industrial. Al segle XVII ja s’especialitzà en la fabricació de licors, aiguardents i del famós arrop (xarop de vi) i talladetes (de carabassa) que han estat venent fins dates recents per tot el País. El poble, amb un envejable centre històric i la magnífica església de sant Miquel, compatibilitza la seua capitalitat agrària amb una posició secundària en l’àrea industrial del plàstic, mostra dels canvis que van produint-se a la comarca.

Font: Elaboració pròpia a partir dades de l’IVE

Però he dit que hi ha excepcions en aquesta àrea agrícola. Salem compta amb la fàbrica de Fontsalem, amb 393 treballadors i unes vendes de més de 225 milions, es dedica preferentment a la fabricació de cervesa per a la Damm; Castelló de Rugat compta amb la indústria de terrisseria i rajoles (per això també és diu de les Castelló de les Gerres) ara en declivi; i la Pobla del Duc en el tema d’envasos, bé de plàstic: Duc-Plast SL, amb prop de 8 milions en vendes i 31 treballadors, o de fusta: Juan Vallés Sala SA, amb prop de 4 milions en vendes i 19 treballadors

Una qüestió ineludible, parlant de la Vall d’Albaida, és com funciona internament la comarca. Per aclarir el tema parle amb Joan Chornet Soler de Montaverner, que ha tingut un paper important com a tècnic de la mancomunitat de Municipis

“Per alguns la Vall d’Albaida és la Toscana valenciana, en referència al seu magnífic paisatge i els seus canvis en funció de les estacions de l’any. Però més enllà de les estacions, és l’antiga N-340 la que divideix la comarca en dues parts: l’oest industrial i l’est agrícola. No cal dir que a l’àrea industrial el paisatge històric ha estat substituït per polígons industrials quan no per casetes de segona residència”

Ja hem fet referència a la manca de funcionament unitari de  la comarca, agreujat per la manca de reconeixement  oficial del territori i en haver estat dividida en tres partits judicials, la qual cosa, per les qüestions de representació en la Diputació, ha enverinat el discurs comarcal.

Fins el control comarcal del PP, la Mancomunitat de la Vall d’Albaida s’havia distingit per dur a terme un projecte seriós de cohesió. Segons els nostres interlocutors, les majories socialistes de la comarca dels anys 80 i 90 tenien un marcat caràcter valencianista, molts d’ells provenien de l’antic PSPV, i foren capaços d’actuar amb veu pròpia al si de l’executiva valenciana.

La mancomunitat el 1987 s’organitza sectorialment: Partits polítics, sindicats, bandes de música, associacions empresarials, teatre i cultura, etc. i el seu control no va estar mai en mans d’Ontinyent, sinó que en realitat era la força dels pobles. Això va permetre una bona connivència i la realització de moltes actuacions de manera mancomunada: L’aposta pel pla turístic i de regeneració mediambiental, la definició dels polígons industrials, el tractament de residus, la defensa de l’autopista transversal i el túnel de l’Olleria, la millora de les carreteres comarcals, la defensa del ferrocarril Xàtiva – Alcoi o l’activa participació en el projecte Concercost de les Comarques Centrals Valencianes. Per a Joan Chornet:

“Per a molts membres de la Mancomunitat actual, amb l’arribada de les grans majories comarcals del PP, el projecte comarcal es va anar en orris. El PP no ha fet comarca i només ha seguit les directrius que emanaven de la seua direcció provincial. Els empresaris, especialment COEVAL, assumeix els plantejament del PP de València, la UGT renuncia a la seua organització de CCV i amb la crisi, els sindicats  perden molts afiliats. Per rematar-ho tot,  el poder polític de la Mancomunitat passa a Ontinyent, una ciutat que mai ha cregut en la comarca i actua de manera insolidària vers la resta del pobles

“Sense una política comarcal continuada i decidida difícilment els pobles de la comarca no poden tirar endavant. La comarca és complexa i desestructurada i el sentiment comarcal que s’havia construint ha anat esvaint-se. Les causes, a banda de les qüestions més polítiques, caldria buscar-les en el fet que la comarca té nomes 90.000 habitants i molt disseminats en poblacions petites. No hi ha realment transport públic de passatgers i el El FC no vertebra el territori  i es totalment insuficient. A més, certs projectes importants perquè suposaven l’assumpció de la col·laboració territorial, s’han abandonat. És el cas de la paralització de l’àrea logística d’Ontinyent – Colata associada al corredor mediterrani, la mateixa renúncia al projecte Concercost de les CCV i la consegüent desconnexió amb la costa i en el seu turisme.

La nostra impressió és que ni  la Generalitat i AITEX han fet res per la indústria tèxtil, en tot cas han impulsat als grans empresaris locals a invertir en Terra Mítica i a especular a la costa”

La cultura té un paper essencial en la cohesió del territori . L’associació més activa i de major presència a tota la comarca és l’IEVA. Ha realitzat 4 Congressos d’Estudis de la Vall d’Albaida i ha editat nombrosos llibres d’interés comarcal. El seguit d’actes culturals que realitza per tota la comarca tenen una gran acceptació i un gran compromís amb el País. També manté intenses relacions amb els instituts comarcals de parla catalana i la Xarxa Vives.

L’Ajuntament d’Ontinyent edita una revista, Alba, d’estudis i cultura, enguany ha eixit el número 25. La revista va nàixer l’any 1985, i ha estat publicada fins avui, excepte en el període 2007-201.

També són importants la tasca de l’Associació Nostra Terra d’Ontinyent i del seu arxiu municipal, tan investigat per Vicent Terol. També a Ontinyent David Mira, publicà la primera revista de les CCV, la revista Crònica.

Per la seua banda, a Albaida, el paper de Josep Talens ha estat molt important en la Mostra Internacional de Titelles, amb Bambalina Teatres, la Mostra de Teatre Amateur, el Premi de Literatura Eròtica i les trobades de bandes, de corals, de danses, i d’escoles en valencià, que tant han ajudat a interrelacionar i cohesionar la Vall d’Albaida. I el museu Segrelles. A l’Olleria Josep Albinyana dóna notícies de tot el que passa a la Vall en el seu blog Galim, ell és l’autor del treball sobre el ball dels locos de l’Olleria.

A Otos tenim un gran personatge de la vall, Joan Olivares i Alfonso, que a més de gonomonista: dissenyador i constructor de rellotges de sol, d’omplir el poble de rellotges de sol fets pels millors artistes valencians (Boix, Miró, Solbes…) i de fer realitat una de les millors cases rurals-resturant  de la Vall, Ca les Senyoretes. Ha guanyat diversos premis de literatura, com l’Andròmina amb L’estrep; el Constantí Llombart amb Pana negra; el Ciutat d’Alzira  amb Vespres de sang : vint-i-quatre almuds, el de narrativa eròtica de la Vall, amb Pell de pruna (2008); i, darrerament l’Enric Valor amb El metge del rei.

Parlant de literatura cal ressenyar l’Associació Renadiu d’escriptors de la Vall, entre els que cal esmentar Salvador Xàfer (Ràfol de Salem), Francesc Mompó (l’Olleria) i Joan Torró (d’Ontinyent). Hi ha qui inclou a Quim Monzó, atès que sa mare era de Benigànim, i al filòleg Emili Casanova, d’Agullent. Però la tradició literària ve de més lluny. La Vall compta amb  l’escriptor de sàtires Gaspar Guerau (Ontinyent 1557-1600), i Lluís Galiana[4] (Ontinyent, 1740-1771), escriptor, defensor de l’ús de la llengua i recuperador de refranys. Ací tenim una mostra del seu recull:

Amor de monja y pet de frare, tot es aire.

Amors, dolors i diners, no poden estar secrets.

Aixi com preguntarás tal resposta trobaràs.

Lo que está en lo cove es peix, que lo demés es peixcar.

L’home que te capa pot cagar davant lo Papa.

Herba crua, dona nueta i dormir en terra dura, porten l’home a la sepultura.

El hoste y peix menut al cap de tres dies put.

Deu me guarde de la gata, que davant fá festes y darrere arrapa

Febrer el curt, pigor q’un turc.

Qui es torca el cul en fulla verda apilota el pel y allisa la merda.

Tres molts i tres pochs destruixen al home: molt parlar i poch saber; molt gastar i poch aver; mol presumir i poch poder.

No vull deixar de citar a dos importants persones dedicades a la literatura i que tingueren una gran importància en el món cultural de la Safor. Les dues estan vinculades a l’Institut Ausiàs March i són: el poeta Joan Climent (Montitxelvo) i el professor de literatura Joan Manuel Bonastre (Ontinyent). Els dos foren els artífex de la creació, en ple franquisme, dels premis literaris Ausiàs March, amb la participació de personatges de la talla de Dámaso Alonso, Joan Fuster, Josep M. Castellet i Salvador Espriu (en substitució de Carles Riba), i que guanyaren José Agustín Goytisolo o Pere Quart.

Un altre intel·lectual de gran importància fou el capellà Alfons Roig Izquierdo, encara que nascut a Bètera, però que passà els darrers anys de la seua vida a l’ermita de la Verge de la Consolació de Llutxent, que ell va maldar per reconstruir. Escriptor i crític d’art, un dels primers a parar atenció a l’art abstracte, i especialista en autors com Van Gogh, Matisse, Picasso, Juli Gonzàlez, Kandinsky i Manesier. Va centrar els seus esforços a ensenyar, descobrir i donar a conèixer l’art modern i els corrents artístics d’arreu d’Europa. L’ermita, propietat seua per una herència, sempre estava oberta a tothom que volguera parlar amb ell. La seua influència al País va ser considerable.

Alfons Roig va recuperar l’ermita i conservà uns interessant taulells del XVIII que narra el miracle dels Corporals. A més, les finestres de la cúpula de l’ermita tenen 4 vidrieres fetes pel seu amic  Alfred Manesier. Ara l’ermita i la seua extensa biblioteca són de la Diputació de València. A la seua Guia del Visitant podem llegir:

En entrar al cancell trobem, a mà esquerra, la porta que dóna pas a la casa. A mà dreta hi havia segurament una cisterna que abastia d’aigua els pelegrins. Al mig està la porta d’entrada a la capella. Penjats d’aquesta porta i de la paret immediata hi ha quatre quadres molt senzills i populars, cadascun amb un text d’un estil una mica docte i rebuscat (…). Ja dins de la capella el primer que ens crida l’atenció és la ceràmica, que forma el sòcol de l’oratori. Potser aquest siga un dels millors conjunts del País Valencià. Les seues característiques més principals són les següents: té 1,70 metres d’altura; els colors són verds, grocs, carabassa, blaus i violetes; les figures estan entrellaçades per adorns del rococó; notem una arbitrarietat i ingenuïtat en els vestits, les armes i els trets racials, així com en els edificis. Diríem que els cristians pareixen francesos del segle XVIII i els moros turcs-asiàtics (…). Heus ací una descripció dels vuit plafons que formen el conjunt”

Uns centenars de metres més amunt de l’ermita es troba el Monestir de Corpus Christi, acabat de reformar, que té els seus orígens en una ermita del segle XIII-XIV. La seua construcció està vinculada al Milacre dels Corporals, que segons la tradició va ocórrer en aquest lloc.

En un altre camp que s’ha distingit la Vall d’Albaida és en el de la música i les arts escèniques: Josep Melcior Gomis (Ontinyent), compositor romàntic, Llorenç Barber compositor de música contemporània, musicòleg i promotor de les Nits d’Aielo –ara a l’exili- (Aielo de Malferit), el compositor Miguel Àngel Múrcia (Ontinyent); i el coreògraf i premi nacional de dansa, Marcos Morau (Ontinyent). També Toni Canet (Llutxent) director i guionista de cinema valencià; i l’artista plàstic de l’Olleria Francesc Mompó.  En altres tipus de música també tenim a Nino Bravo (Aielo de Malferit), Miquel Gironés, d’Obrint Pas (Ontinyent), el grup de reagge Auxili  i José M. Ferrero compositor de música festera (Ontinyent).

Quan arribem a Albaida ja en parlarem d’Elies Tormo, del pintor Josep Segrelles, i de Maria Carroç de Vilaragut. Altres valldalbaidans importants han estat Lluís Maians i Enríquez de Navarra, president del Congrés, i Vicent Lluís Montés i Penadés, magistrat del Tribunal Suprem.

El patrimoni cultural i arquitectònic de la Vall és important. Torne a recomanar el llibre de Paco Tortosa. Breument, per a mi són imprescindibles el castell, l’ermita i el monestir de Llutxent, el paratge de l’ermita de Castelló de Rugat, i els centres històrics d’Albaida, Ontinyent, Aielo, l’Olleria, Benigànim i Otos. De pas, es poden cercar bons llocs per a dinar. Jo he anat al Cògul i al Tinent de Calabuig, a Ontinyent; a la Granja de San Miquel, a Salem; a Ca les Senyoretes, a Otos; i a l’Heretat de Pere, a Quatretonda. Els plats més característics de la vall són: arròs al forn, arròs amb fesols i naps, la cassoleta d’esclata-sangs, el blat picat, l’escabetx de peix, i els embotits d’Ontinyent. Si parlem de dolços: codonyats, arrop i talladetes, el pastís de garrofa (ametla, cacau, corfes ratlades de llima i taronja, mistela i farina de garrofa), els pastissos de Nadal i els rovells d’ou ensucrats.

També la Vall conserva algunes tradicions festives particulars més enllà dels espectaculars moros i cristians  A Benigànim se li té molta devoció a la Beata Agnés  “al qui et crida ves en ell”. A la Magdalena cal veure el Ball dels locos, un mena de Muixeranga de l’Olleria; i la Mahoma, que tenen o han tingut alguns pobles com Agullent, Atzeneta d’Albaida i Aielo de Malferit. També en diversos pobles fan la plantada del xop,  Benigànim n’es un, i al Palomar fan el Ball dels pastorets.

Hi ha, per finalitzar una bonica llegenda a Benigànim. Ens la conta l’Associació Cultural El Ganxo:

Conten el més vells, que una nit d’estiu i de lluna creixent, es trobaven dos jovenets fent romanços. I de tots és sabut  que en temps antics la vida i els coneixements dels llauradors era ben senzills i simples, i les cases encara ho eren més i no disposaven de molts atifells, dos perols, una cassola i una pinta. Ni espills, ni fils, ni randes.

Els nostres jovencells es trobaven en la partida de Rafalgànim, en un molí, a la vora d’un pou on ella, hi havia anat a poar aigua tal i com li havia manat l’ama. En abocar-se al brancal, es va trobar amb l’aigua del pou que estava ben alta perquè aquella primavera havia plogut en abundància, va veure com la lluna s’hi dibuixava i va expressar el desig de poder tindre la lluna entre les mans, al mateix temps que deixava sentir un sospir enyoradís inspirat per la bellesa lunar inabastable.

El jove va trobar l’ocasió per agradar a la jove i es va posar a la faena. Amb una corda  que tenia en un extrem un ganxo per poder pujar senalles de materials, gerres i altres coses  a un  lloc elevat, va intentar enganxar la lluna per poder satisfer aquella que li tenia el cor robat. Com més ho intentava, la lluna es mostrava més capriciosa, li ballava i es desfeia una i mil vegades. Desesperat, com veia que no ho aconseguia va  demanar ajuda, els seus crits van fer que acudira tot el veïnat del molí, espantat, a la vora del pou, preveient algun desastre. El més espavilat, en assabentar-se del cas, va esclatar un riure sorollós, davant de la ximplesa del jove i li va fer veure que el que pretenia era impossible que la lluna està en el cel i el que veiem és el seu reflex.

La història es va escampar pel poble i per tota la comarca i a partir d’eixe dia, els nadius de Benigànim som coneguts amb el nom satíric de “ganxuts” perquè volíem traure la lluna  d’un pou, amb un ganxo.

[1] Alfons Llorens. De Roma a Carrícola. El País. 8 de noviembre de 1999.

[2] David Mira i Paco Tortosa. Turisme i turistes: Els grans absents. La comarca de la Vall d’Albaida. Ecoguia d’itineraris ambientals i culturals. Paco Tortosa i Pastor-Paleta d’Ocres Mancomunitat de la Vall d’Albaida. 1998

[3] Paco Tortosa i Pastor-Paleta d’Ocres. La comarca de la Vall d’Albaida. Paisatges, cultura i medi ambient.

[4] Refranes valencianos recopilados por el P. Luis Galiana Cervera, dominico. Boletín de la Real Academia de la Historia. 1919. www.cervantesvirtual.com