Joan del Alcàzar
El Secretari General del PSOE va aparèixer fa uns dies sobre un escenari dominat per una enorme bandera espanyola, immensa, inacabablement gran, sobre la qual es retallava la seua agraciada figura. Presenciàrem en aquell acte un colp de timó estètic-polític que, de ben segur, va remoure els sentiments a molts dels seus militants actuals. Conscient de la falta de consens o, millor dit, del poc afecte que aquesta ensenya desperta entre la ciutadania ubicada en l’esquerra política, els socialistes s’han dedicat a explicar per activa, passiva i perifràstica el perquè de tan espectacular canvi. A uns els convenceran més, a uns altres menys, com és lògic. El que no sembla gens clar és que aquest re-posicionament siga ben digerit pel grup majoritari dels seus seguidors, tant militants com votants. Especialment en allò que podem dir l’Espanya perifèrica.
Fa ja quasi 40 anys, en 1977, el Comitè Central Ampliat del Partit Comunista d’Espanya va decidir, ―per 169 vots a favor, cap en contra i 11 abstencions―, després d’un tibant i complex debat que va durar dos dies, que la bandera bicolor onejaria d’aleshores en avant en tots els actes del Partit, al costat de la bandera roja amb la corbella i el martell. En els dies successius, les diferents organitzacions del PCE van reunir a la seua militància per a donar a conèixer l’acord, explicar-lo com a una cosa necessària per a l’avanç de la democràcia i com una mostra més del sentit d’Estat dels comunistes.
Un dels joves militants que va participar en més d’un d’aquells actes, explica una anècdota que encara avui, quatre dècades més tard, el va deixar atordit. En acabar la reunió, molt multitudinària i amb moltes intervencions, un vell comunista que acabava de reincorporar-se al Partit després de la recentíssima legalització li va dir: “camarada, parles molt bé, però no t’he entès res”. El nostre jove amic, identificat amb la idea de l’aliança de les forces del treball i de la cultura, que eren mur de càrrega del projecte eurocomunista, no va saber respondre davant el retret de l’ancià.
Haguera volgut parlar-li de com compartia els seus sentiments de rebot cap a aquell emblema que el franquisme havia convertit en una representació de si mateix, de com per a ell i per a la seua pròpia família era de difícil acceptar aquella decisió del Comitè Central. Haguera volgut insistir amb major claredat en el que havia dit des de la taula: la importància de la visió estratègica del Partit; l’essencial que era avançar en l’establiment ple de les llibertats, en la lluita per l’amnistia per a traure als presos al carrer, i en la realització d’eleccions lliures per a avançar i afermar la democràcia. Segurament no haguera servit de res. Un discurs molt racional, una mica fred, raonablement lògic, es contraposava als sentiments i la humiliació que a l’ancià li generava la bandera oficial. Se li havia comunicat que per pur realisme polític s’abandonava la bandera tricolor, la republicana, aquella per la qual molt probablement ell mateix havia lluitat contra el feixisme.
No es tracta, per descomptat, de traçar cap paral·lelisme entre aquella decisió del PCE en 1977 i la del PSOE actual, però sembla evident que, més enllà del que una extensa nòmina d’intel·lectuals, polítics, periodistes i publicistes repeteixen aquests dies, la bandera espanyola consagrada en la Constitució de 1978 deixa molt a desitjar quant a l’afecte i a la identificació que se suposa han de provocar aquestes ensenyes; particularment a l’Espanya perifèrica.
No, la bicolor no és una bandera de consens; o no tant com ho és a la majoria dels països. Escuts a banda [que tenen la seua importància, no es pot negar], la dreta i l’extrema dreta han patrimonialitzat la bicolor des de sempre com a símbol d’una determinada forma d’entendre Espanya. En conseqüència, els sectors sociopolítics que estan més enllà dels territoris conservadors mai no han pogut sintonitzar amb ella amb normalitat. Es diu que aquesta fractura és cosa de vells, i que els joves ja no pateixen els traumes que afecten als seus majors. Segur? Traumes no i afecte sí, o simple acceptació administrativa?
I si el problema no fóra la bandera, amb dos colors o amb tres, sinó el que aquest tros de tela representa? I si passa amb l’ensenya el que ocorre amb l’himne anomenat nacional? Per què cent mil persones [de procedència perifèrica, això sí] congregades en un camp de futbol es conjuren per a fer-lo inaudible, imposant-se a la potent megafonia? Són tots uns separatistes, fills de l’anti-Espanya? No serà que per a molts el que falla és la pròpia Espanya i, conseqüentment, els seus símbols?
El reconegut periodista conservador José Antonio Zarzalejos escrivia aquests dies que “cal que l’esquerra trenque prejudicis –com va fer Sánchez- i incorpore la simbologia constitucional i que la dreta no es passe de frenada acaparant-la o constituint-se en guardià de les seues essències”. En la seua opinió “tornar al debat sobre l’exhibició de la bandera espanyola en un acte com el que va protagonitzar Pedro Sánchez i el PSOE el diumenge passat és un greu anacronisme, d’una banda, i, per un altre, un debat contraproduent quan el secessionisme català va cremant etapes. Els comunistes ho van superar abans, fins i tot, que es proclamara la Constitució de 1978”.
Han passat quasi quaranta anys d’aquell ple ampliat del Comitè Central del PCE i podríem especular sobre en quina mesura s’han cobert les expectatives que es van generar entorn de la idea d’una Espanya més inclusiva, més oberta, més plural, més amable amb els seus ciutadans. Actualment, si més no des de la perifèria, sabem que vivim en una Espanya que es reconeix majoritàriament i quasi agressivament monolingüe, que no sap valorar la seua riquesa i la seua complexitat cultural, que és governada amb majoria absoluta per un partit que es mofa dels morts republicans que encara estan en les cunetes i que té com a objectiu educatiu espanyolitzar als xiquets catalans [i valencians, i bascos, i mallorquins, i gallecs, clar].
El problema, doncs, no són sols la bandera o l’himne. El problema real, de fons, és el que representen: una realitat complexa i tossuda que no pot ser abordada i resolta exclusivament des de la racionalitat política, com s’està intentant fer de nou a hores d’ara. Com diuen J. Romero i A. Furió en la presentació de la seua Historia de las Españas, moltes d’aquestes qüestions s’allotgen en el quadrant de les emocions. Potser per això, algú podria respondre a Pedro Sánchez o a José Antonio Zarzalejos, per citar tan sols dos noms, en paral·lel amb el que va dir aquell ancià comunista fa quaranta anys: senyors, parlen vostès molt bé, però no els entenc.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
