Francesc Esteve
En la seua primera intervenció a les Corts Valencianes, la ciudadana Carolina Punset ens feia recular pel túnel del temps cap a unes ràncies proclames que ja no defensava ni el PP i ens traslladava a l’època delsseñoritos i franquistes que clamaven que “El valenciano hace de pueblo”. Però Punset encara anava més lluny, perquè, segons ella, els qui conscientment ens expressem i volem viure en la nostra llengua al nostre país, ni tan sols som “de pueblo”: som “de aldea” (“donde triunfa la […] inmersión lingüística, estamos volviendo a la aldea”).
La pudor classista i supremacista que desprenen les seues afirmacions, l’amagava amb el desodorant d’uns arguments aparentment neutres i factuals: la “utilitat” i la “universalitat” d’algunes llengües i ―per si això no era prou, ara en temps de crisi― la mare de totes les raons: la consecució d’un lloc de treball.
Ara bé, la ciudadana de un lugar llamado mundo, tot i el seu universalisme d’anunci de cervesa, no podia adduir res més que els gastats tòpics supremacistes espanyols de tota la vida: “Abandonar lenguas universales para recuperar una minoritaria puede ser muy emotivo […] pero es poco útil para encontrar empleo”. Té gràcia que parle d’altes mires universals i de trobar feina la mateixa persona que el primer dia que havia d’acudir al seu nou lloc de treball com a diputada a les Corts Valencianes, va i es presenta al Palau de la Generalitat. Tan cosmopolita, diputada i ciudadana com és, ni tan sols sabia distingir la seu del poder executiu del legislatiu. Ja es veu que parlar espanyol o anglès ―al contrari que saber coses més bàsiques, com ara respectar els conciutadans i dominar el teu ofici― no et fa automàticament cosmopolita. Cosmopijita potser sí.
Però no ens deixem impressionar per aquests arguments “factuals” i “econòmics” de la intel·lectual Punset i comprovem-ho amb fets i economia, com ella proposa. En el nostre entorn europeu, si vols trobar feina, el castellà és més útil que l’alemany, el danès o el noruec? Els centenars de milers d’hispanoparlants de l’Amèrica Central o del Sud que emigren als Estats Units, troben automàticament feina per parlar el seu espanyol “universal”? Un taxista de Chicago o un hooligan del Manchester United són automàticament “universals” pel fet de parlar un anglès natiu? Sense discutir l’extensió i la utilitat del castellà i de l’anglès (i d’altres idiomes), un cosmopolita digne de tal nom sap que una llengua no és útil i inútil per se ni en termes absoluts. És “útil” segons on, amb qui i per a què. I, de passada, hauríem d’aclarir a la il·lustre Punset que el cosmopolitisme és alguna cosa més que saber expressar-se en una llengua àmpliament difosa. És dir coses útils ―profitosament o entranyablement útils― a persones de totes les èpoques, països i cultures. Cosa que, vist el panorama, tenim poques possibilitats de trobar en la diputada Punset, si no és com a efecte col·lateral: li hem d’agrair que haja activat l’esmoladíssima creativitat satírica valenciana per burlar-se del seu cosmopijismo antialdeano.
Però diguem-ho clar: allò que tanta por fa a Punset no és que esdevinguem pobletans, sinó tot el contrari: que deixem de ser-ho. Fixeu-vos que és la “immersió lingüística” allò que més altera el seu cosmopijismo. Punset intueix el perill que implica l’ús conscient, cultivat i culte del català. I, més encara, entreveu d’alguna manera la potencialitat d’un ensenyament que pot crear una visió autocentrada. Té por que accedim al món, directament a partir des de la nostra cultura, sense intermediaris “universales” interessats.
Una precisió més, també en la línia argumental de Punset. Ella proposava com a contramodel de la immersió lingüística el model educatiu de Finlàndia. No sé si lacosmopolita s’ha documentat respecte al sistema de llengües al país nòrdic: classes en finès (amb 6 milions de parlants, bastant menys que el català), en suec (9 milions, més o menys com el català) i, més endavant, en anglès i algun altre idioma. Els finesos dominen el finès, el suec i l’anglès i despunten en la majoria dels indicadors escolars, però també en la universalitat i la gratuïtat de l’ensenyament i en la integració i la igualació social de tots els infants. Han d’abandonar el finès i demanar ser comunitat autònoma espanyola? La cosmopolita Punset ja trobava en el seu discurs un motiu per a promoure els col·legis privats: com a refugi contra la nostra immersió lingüística ―aquella que tan bons resultats, segons totes les avaluacions, incloses les de la Unió Europea, ha aconseguit. Ella, és clar, deu preferir el seu cosmopijismo de colegio de pago contra els aldeanos que crea l’escola pública, de qualitat, integradora i, també, valenciana.
I una observació final, d’un antropòleg ―aquest sí, universal― que, després d’estudiar pobles amazònics i d’altres que la cosmopolita consideraria “aldeanísimos”, va concloure amb una frase lapidària que Punset, fins allà on les seues capacitats intel·lectuals i cíviques li ho permeten, hauria de considerar, igual que tots els qui titllen els altres de salvatges, bàrbars o aldeanos: “el bàrbar és, en principi, el qui creu en la barbàrie”.
Publicat a La Veu del PV.
