Una “crisi” o alguna cosa més?

653BRM

Gustau Muñoz

I si la famosa “crisi” no fos una crisi, moment excepcional destinat a passar, sinó un nou estadi socioeconòmic derivat d’un canvi estructural i, per tant, permanent? I si no fos una mala conjuntura, sinó una nova condició -duradora- de la societat contemporània i dels seus determinants de fons?  Potser això explicaria per què la millora relativa d’alguns indicadors macroeconòmics no es trasllada a una percepció social, viscuda, que continua sent molt negativa. La crisi pròpiament dita  començà el 2008, teòricament com una derivació de la fallida financera als EUA el 2007, però moltes manifestacions de dislocació social s’arrossegaven d’abans, encobertes a Espanya per una fabulosa bombolla immobiliària. I l’estancament de l’economia europea, agreujat per la política econòmica d’inspiració alemanya, té un abans i un després dels problemes amb l’euro, el deute, els rescats a Irlanda, Portugal, Grècia, Espanya (només bancari), etc.

Sens dubte, els trets més pertorbadors de la situació actual, que sovint s’atribueixen a “la crisi”, són l’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat laboral, l’augment exponencial de la desigualtat i la polarització social, la degradació dels serveis públics, la reducció de les ajudes socials. Cert és que no es manifesten a tot arreu de manera uniforme, ni per grups d’edat, ni per segments socials, ni per territoris. Hi ha grans diferencials segons àrees geogràfiques, entre uns estats i altres i entre regions dins dels estats.

Al llarg dels darrers vint anys s’han esdevingut una sèrie de canvis i transformacions de fons que estan a l’arrel dels problemes actuals. En síntesi es pot al·ludir a tres processos: globalització, digitalització, finançarització. I cal comptar també amb un quart factor decisiu: en molts països (no en tots)  les polítiques de colonització de serveis públics per l’empresa privada, les privatitzacions, les desregulacions, les reformes del mercat laboral, la contenció i reversió de drets socials, han fet estralls. No en tots els països, però la tendència és latent i la seua força depèn de l’orientació política predominant. Als processos de canvi estructural, de fons, cal afegir les polítiques aplicades, les de llarg recorregut i les més directament lligades a la gestió de la crisi que començà el 2008, que han afectat de manera especial al sud d’Europa i han generat situacions d’emergència social.

Avui podem observar fenòmens com ara la venda en bloc de vivendes socials a un “fons voltor” que, alliberat legalment de compromisos, augmenta unilateralment els lloguers i desnona sense pietat les famílies que no poden pagar-los. Sovint empreses amb marques reconegudes cauen sota el control de fons d’inversió o fons de capital risc que alteren l’esquema de negoci, de la mà d’un o més expedients de regulació d’ocupació, i les tanquen, les venen o les traslladen. Empreses que durant dècades feien producció directa es transformen en comercialitzadores de productes importats. El comerç tradicional està en davallada i proliferen les grans superfícies i les franquícies. L’explosió de l’educació ha generat una abundant oferta de titulats que ja no troben ocupació o que no poden comptar amb sous comparables als de les generacions anteriors. Professions senceres (periodistes, arquitectes, actors, món editorial, etc.) s’han enfonsat.

En certa mesura, tots aquests processos tenen un origen comú, responen a una mateixa lògica, més enllà de les polítiques aplicades, que poden agreujar-ne els efectes o pal·liar-los . Ens trobem davant una nova fase històrica, de predomini del capital financer, d’interconnexió global, de transformacions tecnològiques lligades a la digitalització. Un capitalisme high tech (segons la fórmula que proposa W. F. Haug).

El model d’èxit avui és la integració de xarxes globals a partir d’un centre que defineix i difon la marca i el disseny però que deslocalitza la producció a països de salaris ínfims i sense regulacions mediambientals. Amb una logística eficaç i una xarxa comercial potent el predomini al mercat està assegurat. Ara, és clar que això també arrasa la producció local, el comerç tradicional, i ofereix si de cas ocupacions low cost, de salaris baixos, per a plantilles precàries i en rotació. Tot i que no és l’únic model d’èxit (vegeu el cas d’Alemanya i la producció industrial d’alt valor afegit), la tendència és aquesta.

El capitalisme viu de sempre enmig de la tensió d’abaratir els costos laborals al màxim però de comptar també amb demanda solvent per a vendre els productes. La globalització ha permès relativitzar la importància dels mercats interiors. L’accent es posa en l’eficiència i la productivitat i la reducció de la càrrega impositiva i dels costos laborals per a guanyar competitivitat. S’intenta reduir el cost de la reproducció de la força de treball (aliments i vestits barats), i s’aconsegueix, tot i que el cost dels serveis bàsics i de l’habitatge, o de l’educació i la sanitat, allà on no hi ha polítiques socials, es dispara. Una font segura de malestar social.

D’altra banda, l’endeutament de molts Estats, la ineficiència dels sistemes fiscals (a base de desgravar els més rics o de rebaixar la fiscalitat per atraure inversions), ha generat un immens mercat del deute i altres “productes financers”, per on circulen quantitats dineràries impressionants. Els mercats financers han assolit una importància sense parió. S’hi negocia de tot: bons, monedes, accions, mercats de futurs, deute públic i privat… El volum dinerari virtual que circula  supera de moltes vegades el PIB mundial. Hi intervenen els fons sobirans, els fons d’inversió, els fons de pensions, els magnats i especuladors… Els engreixen entre altres els països rendistes rics en matèries primeres i especialment en petroli (com els estats del Golf) i darrerament les estratègies d’inversió dels exportadors nets com la Xina. Les possibilitats de control polític i de desestabilització d’Estats sobirans que aquesta enorme acumulació de poder financer permet són immenses.

En aquestes condicions, només estats molt eficients, països tecnològicament avançats, competitius, amb cohesió social, un Estat del Benestar eficaç i sostenible basat en idees arrelades d’equitat i de justícia, en concepcions fortes de la ciutadania, poden funcionar mitjanament bé. Països que controlen i aprofiten els vents de la globalització, que redueixen costos energètics, que no s’endeuten més del compte, que gestionen bé la despesa pública i que  mantenen a ratlla els oligopolis dels serveis bàsics (aigua, electricitat, telefonia, gas). Uns oligopolis que, si se’ls deixa,  tendeixen a detraure una part creixent de la renda disponible.

Un altre factor és la immigració. Per causes demogràfiques (davallada de la natalitat, envelliment), Europa necessita immigració. Però, descontrolada, provoca el neguit no dels funcionaris o els professionals, i menys dels empresaris (perquè tendeix a rebaixar els costos laborals). Sinó d’aquella part de la població que només pot fer treballs elementals o que depèn de l’Estat del Benestar.

La digitalització és un procés imparable, com totes les revolucions tecnològiques. Té grans avantatges, però transforma les societats en un sentit que, si no es controla, pot desfermar una catàstrofe. Literalment. Avui la capacitat de crear llocs de treball en la indústria i els serveis (no diguem ja l’agricultura) no té punt de comparació amb el passat. Pensem en les reduccions de plantilles en la indústria en general, el comerç, la banca, les assegurances, etc. Molts assalariats passen a ser autònoms o free lance que subcontracten, però sovint aquesta activitat subsidiària no dóna per a viure i per a cotitzar a la seguretat social. S’estén el fenomen dels working poor, gent que tot i treballar no arriba, no pot sobreviure. I d’altra banda, proliferen les activitats, els projectes cooperatius, de caràcter comunal, l’anomenada peer production, els peer projects, que estan molt bé, però dels quals no es pot viure si no es tenen ingressos addicionals o ajuda familiar. Un fenomen traumàtic que afecta més del 50% de la població jove.

L’abundància de capital en cerca d’inversió rendible altera també esquemes anteriors. Es troba darrere de les successives bombolles especulatives. I de  la pressió per fer-se amb parcel·les  dels serveis públics (com sanitat o educació). S’han creat les condicions per a fer molt difícil o inviable la mínima cohesió social, tan necessària per a l’estabilitat i futur d’un país. I això, certament, tindrà conseqüències. Les forces polítiques que han governat darrerament, i la societat que les ha tolerat, eren tan cegues al procés en curs com els mateixos processos desfermats, complexos i no monocausals, ni fruit de cap conspiració. Seria hora de veure-hi clar, i de plantar cara.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER