Gustau Muñoz
Eren eleccions municipals i autonòmiques (tret de Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia). S’hi dirimien ajuntaments, diputacions i governs de comunitats autònomes. No eren unes eleccions generals, no estava en joc el govern de l’Estat. Però el seu abast ha desbordat marcs preestablerts. La càrrega política ha estat impressionant. En la pràctica han funcionat com una mena d’eleccions avançades que han servit per a expressar el malestar social i per a castigar el PP per la corrupció i la gestió de la crisi (la injusta distribució de sacrificis), en part el PSOE (pel seu estancament) i per potenciar formacions improvisades (Cs fora de Catalunya), recents (Podem) o amb trajectòria consolidada però que han conegut una progressió espectacular (Compromís).
Es conforma així un nou escenari polític. Marcat, en qualsevol cas, per limitacions importants. Entre altres –de manera destacada, en el cas valencià- l’herència enverinada del malbaratament, en forma de deute acumulat, i el marcatge ferreny ja anunciat del Ministeri d’Hisenda. A més, tot i la lectura política de les eleccions del 24 M, el seu abast és local i autonòmic, amb la conseqüència de l’escàs marge de maniobra per dur a terme accions per a les quals no hi ha competències o no hi ha recursos (o ambdues coses alhora).
Hi ha més vessants. L’herència enverinada no consisteix tan sols en les conseqüències d’una gestió desastrosa, el deute acumulat i un overbooking de casos de corrupció i irregularitats escandaloses que encara s’han de dilucidar als tribunals. El modus operandi del PP durant molts anys ha assentat un vast entramat d’interessos. Que inclouen, a més de les pràctiques clientelars a tots els nivells, la sintonia amb beneficiaris sistemàtics de concursos i concessions públiques (prestació de serveis) o de requalificacions de sòl. I aquests, si veuen en l’aire determinades perspectives de negoci, no s’estaran quiets. Agitaran, si més no, els recursos comunicatius, ja ben predisposats, i la pressió ambiental.
L’herència enverinada va molt més lluny: és tota una manera de funcionar una societat, d’exercir el poder, de buidar de contingut democràtic profund les institucions i la política, de posar el poder públic al servei d’ interessos privats. Les arrels de tot això són fondes. Hi ha qui no entén la política d’una altra manera i farà de tot per retornar a la situació anterior. Les contrapartides en forma de comissions il·legals i pràctiques quasi mafioses havien eixit en part a la llum i van obrir molts ulls. Un sector de votants de dreta desertà de les urnes o canvià el sentit del seu vot. Una esquerra difusa allunyada del poder es va mobilitzar. L’opinió pública exigia canvis, i ara cal saber governar-los. A més d’una herència molt pesant, hi ha la dificultat de gestionar la relació amb els guardians de l’ajust. Montoro ho ha deixat ben clar.
El context polític, de tota manera, no és una foto fixa. El PP mira de recuperar terreny amb l’argument de l’economia, i amb una renovació mínima de cares. Apunta a una mobilització en profunditat del vot conservador. Una recuperació econòmica feble i condicional, amb llocs de treball cada vegada més precaris i mal pagats, serà presentada com la gran basa, sense alternativa viable. I amb diversos espantalls: Veneçuela, Grècia… El PSOE, per la seua banda, mou fitxa, però enmig d’una crisi greu de credibilitat, que no se sap si podrà superar. I cal tindre present el “procés” a Catalunya i el seu desenllaç previsible, hàbilment controlat i desactivat en la seua traducció política des del govern central, amb una tàctica aparentment passiva, però de fet una barreja d’operacions a l’ombra, mesures judicials i pressions a tots els nivells. Amb 27 S o sense, Catalunya no serà Escòcia, perquè Espanya no és Gran Bretanya. Decepció, frustració, contrició… si no passen coses més greus. Això també forma part de l’escenari polític, tot i que havia restat en un segon pla les darreres setmanes.
La reconducció de tot plegat una deriva de decepció, frustració, contrició… també s’assajarà en relació amb el resultat de les eleccions a ajuntaments i comunitats. Els possibles errors propis, en part inevitables, atesa la composició dispar de coalicions amb diversos elements de dissens, hi ajudaran. Ara bé, les majories socials amb una orientació d’esquerres que han funcionat sobretot a les ciutats grans i mitjanes, a les àrees més urbanes i metropolitanes, són indicadors molt significatius d’un malestar i d’una expectativa que no s’esborrarà tan fàcilment, i que expliquen les claus d’un escenari imprevist, volàtil i en evolució, però amb dosis grans d’innovació que tothom haurà d’assumir i metabolitzar.
Les coalicions que es van formant s’exposen a crisis i problemes derivats de la seua heterogeneïtat constitutiva però sobretot al fet que van a contracorrent, contra la política dominant a hores d’ara a Espanya i a Europa. Un aspecte que convé tindre molt present. Qualsevol accident en el camí (prima de risc, Grècia, BCE, etc.) augmentaria de molts graus una tensió ja perceptible. Els interrogants sobre el futur d’Europa com a projecte d’integració no ajuden gens, al contrari. Els factors externs cada vegada determinen més les polítiques dels estats i de les entitats polítiques subordinades (doblement condicionades). Una qüestió cabdal que no s’ha acabat d’assimilar.
Per exemple, què hauria passat amb la política econòmica que Rajoy presenta com un èxit propi sense les iniciatives de Mario Draghi al BCE i la compra massiva de deute públic i els baixos tipus d’interès? I sense la inesperada baixada del preu del petroli? I amb la Generalitat Valenciana sense el Fons de Liquiditat Autonòmica? Factors que no s’han de veure com a constants, sinó com a variables: poden canviar. Amb un impacte polític immediat.
Nou escenari polític? Sí: la pugna del PP per recuperar-se enfront de nous competidors en el seu propi espai, del PSOE per reivindicar-se davant la irrupció d’una altra esquerra menys estantissa que IU, governs locals de composició inèdita, un malestar social que es mantindrà, però que no està clar com s’expressaria en unes eleccions generals.
I més factors: l’especificitat valenciana (que té matisos importants) inclou entre altres aspectes l’èxit de Compromís, els seus diversos components, la confluència d’inspiracions, la prova que suposarà governar, el repte de no malbaratar el capital polític aconseguit al llarg d’una trajectòria prolongada en el temps.
Contra la decepció i la frustració, responsabilitat, sentit comú, tocar de peus a terra. Perquè l’orientació del vot com a expressió del malestar social ara ha estat, en general, d’esquerres. L’historiador Xavier Casals, al diari Ara, ha fet apreciacions interessants (i també inquietants) quant a la reversibilitat d’aquest fenomen que marca el nou escenari polític.
