Joan del Alcázar
No, ningú amb un mínim coneixement de l’escenari polític obert amb les eleccions autonòmiques i municipals del 24 de maig esperava els coneguts com els cent dies de cortesia per als nous equips de govern. Encara menys després la constitució dels ajuntaments el dissabte 13 de juny. El Partit Popular començà amb foc de morter contra tots i contra tot només ser sabedor dels resultats de les urnes. Però, després la constitució dels nous governs locals incorporà l’artilleria pesada, amb la cobertura aèria dels mitjans de comunicació afins, que són la majoria. El Dia D, l’atac en tota regla per a preparar les eleccions legislatives de novembre va ser la nit del mateix 13 de juny.
Llarga serà la cosa fins a la tardor. Llarga i cruenta. El PP ja fa molt de temps que va decidir que no tenen adversari legítim. Tot el que no són ells és esquerra radical, filoetarres, comunistes dels-de-sempre, separatistes dalt o baix confessos, ateus materialistes, inclús amics de l’Estat Islàmic [sic]. Tot s’hi val per als de Rajoy. Encara com que han trobat Ciudadanos [C’s] com a un aliat comprensiu, i això els ha permés conservar algunes posicions de govern. Comptat i debatut, de l’abast de la desfeta patida dóna idea que la ciutat més important que mantenen és Málaga.
Rajoy ha qualificat de “profundament antidemocràtic” que s’hagen constituït governs municipals i autonòmics conformats per “quatre o cinc forces d’extrema esquerra que no tenen cabuda en el gran projecte europeu”. La pauta del raonament està clara: quan el PP pacta amb C’s és correcte i legítim; com quan en altres èpoques han fet acords amb el PNB, amb CiU o, àdhuc, amb Izquierda Unida. Aquests eren uns pactes d’excel·lència europea; els d’ara, aquells que els han fet fora dels governs a ells, són uns pactes antinatura, uns pactes il·legítims i antidemocràtics.
No són sols els polítics els únics pecadors de sectarisme. A una de les tertúlies de La Sexta, un tal Eduardo Inda ―que passa per periodista i no sol deixar parlar a ningú, insulta, menysprea tothom i pontifica sobre qualsevol cosa de la qual es parle― demanava fa uns dies tota l’atenció de la càmera. Aconseguida, posseït per una mena de força maligna, clamava “Zapata eres un mal nascut, eres un mal nascut!”.
Estava protagonitzant un nou episodi de l’atac contra el pacte que havia possibilitat el govern de Manuela Carmena a l’Ajuntament de Madrid. Inda havia fet uns dies abans el tret d’inici de la cacera contra un fins aleshores desconegut ciutadà madrileny, Guillermo Zapata, qui acabava de ser nomenat regidor de l’àrea de cultura de l’Ajuntament de la Villa y Corte. En cosa de minuts, Esperanza Aguirre, presidenta del PP madrileny i enemiga íntima de Mariano Rajoy, va entrar a escena. Vam saber aviat que a Zapata li havien rescatat uns tweets escrits en 2011, als quals semblava fer burleta de l’Holocaust, de les assassinades xiquetes d’Alcàsser, de les víctimes d’ETA, així com alguna altra penyora més del mateix tenor. Tot, ―segons va explicar després l’home compungidament―, formava part d’un lamentable intercanvi de tweets amb un col·lega a propòsit dels límits de l’humor negre.
D’humor, d’allò que col·loquialment entenem per humor, els tweets no en tenen en absolut. No és fàcil decidir si Zapata és un inconscient o un home d’aquella esquerra a la que li encanta jugar a épater le bourgeois. Siga com siga, resulta evident que aquells acudits frívols i indignes no poden conciliar-se amb la responsabilitat que li havia estat assignada.
Ves per on, el Partit Popular and friends havia trobat una presa fàcil, i amb ella la forma de convertir un indiscutible problema ètic en un problema polític per al govern de Carmena.
Les reaccions des de l’esquerra no es van fer esperar i van ser diverses. Ha predominat, clar, la que denúncia la doble vara amb la que el Partit Popular mesura les coses.
Perquè frivolitzar sobre Alcàsser o sobre Mathaussen és inacceptable, i és indigne en un càrrec públic. Tan indigne com el que han dit i diuen il·lustres dirigents del PP sobre, per exemple, les víctimes del franquisme. Un exemple rellevant és Pablo Casado, la novíssima estrella jove del PP, qui va estrenar-se en política declarant que la gent d’esquerres són uns carcas perquè estan “tot el dia pensant en la guerra de l’avi” i “en la fossa de no sé qui”.
Un altre exemple de la doble mesura. Una regidora del PP i ex alcaldessa d’Oliva va telefonar al portaveu de Ciudadanos de Gandia, Ciro Palmer, per a disculpar-se pel seu comentari publicat en Facebook. Hores abans havia escrit: “doncs que es muira, que si el maten damunt hauran de pagar el preu del porc com si fóra vedella”. Palmer havia votat amb els socialistes i Més Gandia per a llevar-li l’alcaldia al Partit Popular. El PP, per suposat, no ha demanat la dimissió de la seua regidora. Bé està que haja demanat disculpes, però el Partit… què diu? Han demanat la seua expulsió de l’Ajuntament d’Oliva Esperanza Aguirre, el ministre Fernández Díaz, Rafael Hernando? Tal vegada el flamant Pablo Casado?
És veritat que patim una dreta assilvestrada, que sembla genèticament incapacitada per a acceptar que el seu sistema de valors [públics i privats] no són els únics vàlids i acceptables. És per això que des de l’esquerra, tot i tan plural com és, no s’ha de caure en el i tu més; no s’ha de tancar els ulls davant episodis com els de Zapata. Encara menys davant altres manifestacions com les d’un altre jove regidor de l’Ajuntament de Madrid, Pablo Soto, que també havia frivolitzat en Twitter sobre matar o empalar ministres o cremar bancs.
En una democràcia de qualitat com la que és desitjable, la convivència exigeix el respecte a tothom. El dret a la discrepància, a la dissidència i a la protesta ha d’exercir-se sense que col·lisione amb els drets de ningú. Tal vegada amb el respecte als altres com a bandera, Eduardo Inda, Pablo Casado, Esperanza Aguirre i tant altres facen seua aquella màxima kennedyana que deia alguna cosa així com “si no podem posar fi a les nostres diferències, contribuïm al fet que el món siga un lloc apte para elles”.
Publicat al bloc escriureenlaire
