Pere Sampol
“Celebram el triomf de la nostra voluntat: som aquí, més units que mai, més forts que mai. Sempre hem guanyat. Hem de celebrar i recordar les nostres victòries. Som una onada festiva, massiva i que ha guanyat moltes coses”
Biel Barceló
Aquestes paraules de Biel Barceló no foren pronunciades la nit electoral, exaltat per l’eufòria provocada per uns grans resultats inesperats, sinó dies abans de començar la campanya electoral. Eren una premonició? En aquella conferència, Biel Barceló no es referia als triomfs electorals, sinó al triomf de les idees. Es referia a la defensa dels espais naturals, de la llengua, dels mitjans de comunicació en català, d’un finançament just… Idees que el PSM, de la mà d’organitzacions de la societat civil, defensa des de fa dècades i que avui han estat acceptades per la majoria social i per la resta de partits que les han incorporades als seus programes.
Aquest triomf de les idees es va percebre amb tota contundència el 29 de setembre de 2013, quan més de 120.000 persones sortiren al carrer, a totes les Illes, clamant per una educació pública, de qualitat i en català. Aquell dia canviaren moltes coses. És cert que, anteriorment, la gent havia guanyat altres batalles: la Dragonera, Cabrera, es Trenc, diades per la llengua, per l’autogovern… Però aquestes grans manifestacions per l’educació varen ser alguna cosa més, foren com un despertar col·lectiu, una afirmació, una rebel·lia. Significaren el triomf de molta gent que ha lluitat en entitats ecologistes, culturals, socials… Sobretot, era el triomf dels docents, que són, possiblement, els qui han patit més la tortura d’un govern hostil els darrers anys.
Però, aquest “sempre hem guanyat” –referit a les idees que s’han anat fent majoritàries en la societat–, s’hauria pogut convertir en un “hem perdut”, gairebé definitiu. Perquè en les eleccions del passat dia 24 ens hi jugàvem molt més que una majoria absoluta del PP o un nou govern progressista. Ens hi jugàvem, ni més ni manco, la subsistència com a Poble. I d’això n’eren conscients la gran majoria d’electors que optaren per opcions alternatives al Partit Popular. D’aquí l’esclat d’alegria i d’eufòria que es va desencadenar en conèixer que la majoria d’institucions passarien a ser governades per les forces d’esquerra i sobiranistes. Però, sobretot, no serien governades per un personatge que haurà passat a la història com a enemic del Poble. Un enemic que ens volia destruir. Si Bauzá hagués guanyat, hauria consumat l’arraconament de la llengua catalana a l’administració; hauria seguit reprimint i desprestigiant la llengua en el seu ús social; hauria continuat la desprotecció dels espais naturals; l’educació pública s’hauria degradat progressivament; s’haurien incrementat les desigualtats socials i la desprotecció dels menys afavorits… Però, sobretot, el que Bauzá pretenia era la valencianització de les Illes Balears, fomentant el segregacionisme lingüístic, provocant l’enfrontament social per motius lingüístics per, al final, acabar substituint el català pel castellà en tots els àmbits de la societat. El seu projecte era castellanitzar les Illes Balears, acabar la tasca que inicià Felip V fa 300 anys.
Si Bauzá i el PP haguessin guanyat les eleccions, haurien quedat legitimats per continuar el seu projecte etnocida. Ningú no l’hauria pogut aturar, ni molt manco els batlles del PP que ara en demanen la dimissió. Cap d’ells s’hi hauria oposat si conservassin els seus càrrecs. Ara es revolten perquè ho han perdut tot, no per ideologia, ni per amor a la llengua pròpia, ni per defensar una educació i uns serveis públics de qualitat. Només es mouen perquè fan responsable Bauzá de la pèrdua del poder. Si haguessin guanyat, s’haurien abraçat a Bauzá i a la seva estratègia política.
Per això, aquesta derrota tan rotunda del Partit Popular és tan important, perquè evitarà que, en el futur, cap altre dirigent de la dreta a les Illes Balears vulgui tornar a utilitzar la llengua i l’educació com a arma de confrontació electoral. Amb la llengua i amb l’educació dels nostres fills no s’hi juga, és l’avís que haurà quedat gravat en el cervell dels futurs dirigents populars.
No sabem quant duraran els futurs governs progressistes que es formaran les properes setmanes. Tampoc ningú no pot dir si es frustraran les nostres il·lusions de canvi. Però una cosa sabem certa: ningú no tornarà a atacar allò que més ens identifica com a Poble. I podrem seguir cridant: “Sempre hem guanyat”!
Publicat a Ara.Balears (4 de juny de 2015)
