Joan B. Culla
I encara hi ha gent que diu que les campanyes electorals no serveixen per a res. I tant si serveixen! Va ser el darrer dia de la que acabem de superar quan vaig veure a La Vanguardia la foto presa la vigília, durant el míting central del PP a València: Rita Barberá abraçava sense entusiasme Mariano Rajoy davant la mirada escèptica del president Alberto Fabra; i, en el gest, l’alcaldessa mostrava al seu canell dret una polsera tèxtil de dos o tres centímetres d’ample amb els colors de la bandera roja y gualda.
Diumenge passat, els diaris recollien poc o molt de quina manera havien viscut els candidats la “jornada de reflexió” del dia anterior. I, a El País, s’il·lustrava el cas d’Esperanza Aguirre amb una encantadora foto domèstica en què l’alcaldable madrilenya amanyagava la seva simpàtica mascota, en Pecas, un gos de raça Jack Russell terrier que lluia un espectacular collar amb la bandera roja y gualda d’Espanya. Es veu que, en totes les seves compareixences públiques, en Pecas exhibeix sempre aquesta patriòtica indumentària canina.
Permetin-me de fer-los notar que no estem parlant de dues militants de base potser massa fervoroses, de dues tietes com les que caricaturitza el programa Polònia ; ni tampoc de dos hooligans o friquis de la mena que qualsevol partit té; ni d’aquells nostres abnegats compatriotes que, l’Onze de Setembre, vesteixen el gos amb una estelada abans de treure’l a passejar. Parlem d’una senyora que ha estat diputada autonòmica durant 32 anys i alcaldessa de València des del 1991; i d’una altra senyora que, a part de ser comtessa consort de Bornos i grande de España, ha estat ministra, presidenta del Senat, presidenta de comunitat autònoma i alguns càrrecs més.
I bé, ¿vostès s’imaginen el pollastre que s’organitzaria si, posem, Artur Mas, Oriol Junqueras, Xavier Trias, Francesc Homs o altres càrrecs institucionals anessin pel món amb una estelada al canell, si -en cas de tenir-ne- equipessin llurs respectives mascotes amb simbologia independentista i les utilitzessin en campanya electoral? N’hi ha prou de recordar les crítiques suscitades per les samarretes de David Fernàndez en la comissió parlamentària sobre frau i corrupció per fer-se una idea de l’escàndol que tindríem muntat, de les irades exigències de dimissió, etcètera.
Societat Civil Catalana -que persegueix amb tant de zel les estelades en edificis oficials- diria que les persones amb representativitat a les institucions no poden exhibir símbols d’un bàndol -i, a la ciutat de València, tothom sense excepció és espanyolista fervorós?-, i el columnisme nacional-madrileny en bloc faria riota i escarni del perro separatista que qualsevol personatge del sobiranisme hagués gosat mostrar en públic guarnit de manera equivalent al gos d’Aguirre.
Tanmateix, mentre Rita Barberá feia ostentació de canell constitucionalista i el bon jan d’en Pecas ajudava la mestressa a captar vots al barri de Salamanca -o a impedir que els votants fugissin cap a Ciutadans-, al Círculo Ecuestre de Barcelona -convertit pel seu president, Borja García-Nieto Portabella, en llançamíssils de l’unionisme més ultrancer- l’escriptor i marquès Mario Vargas Llosa advertia, dramàtic, que “ todo nacionalismo entraña una violencia potencial ”, per molt que es presenti com a benigne, pacífic i civilitzat, i pretengui assolir els seus objectius mitjançant eleccions.
El premi Nobel i expanegirista d’Alejo Vidal-Quadras, ¿es referia per ventura al nacionalisme espanyol, al nacionalisme peruà en pugna amb els veïns Equador i Xile, al nacionalisme xinès que es projecta amenaçador sobre l’oceà Pacífic, al nacionalisme rus d’un Putin que vol menjar-se Ucraïna…? Esclar que no! El nacionalisme que, segons Vargas Llosa, discrimina les persones pel seu lloc de naixement, llengua o color de pell, el que constitueix “ una religión que no quiere decir su nombre ”, el que suposa un retorn a la barbàrie i constitueix la pitjor cara del populisme és… el nacionalisme català, del qual el novel·lista d’Arequipa va pronosticar a més que “ no prosperará ”.
Això últim ja ho veurem, perquè Don Mario té demostrat que, en el seu cas, el talent literari i l’olfacte polític no van precisament de bracet. De moment, però, el nacionalisme inconfés del canell de Barberá i del gos d’Aguirre ja ha mostrat els seus límits: diumenge passat no els va servir, ni a l’una ni a l’altra ni a llur col·lega Bauzá -que, durant el seu mandat, també ha exhibit sovint polsera roja y gualda -, per tapar la corrupció, per dissimular l’autoritarisme, per camuflar el mal govern, per conservar en definitiva els respectius feus electorals a Madrid, a València i a les Illes. Que, almenys en alguns casos molt significatius, la respectable bandera espanyola deixi de funcionar com a tapabruts constitueix una dada molt esperançadora.
És una llàstima, amb tot, que dijous 21 de maig, al palauet de l’Ecuestre de Diagonal-Balmes, escoltant devotament Vargas Llosa, no hi fos en Pecas. S’hi hauria sentit en el seu ambient.
Publicat a l’Ara, diumenge, 31 de maig de 2015
