Jaume Soler
L’emergència social de la qual de vegades es parla en referència a la situació valenciana no és una figura retòrica. És una realitat que es veu als carrers de pobles i ciutats de manera directa i que confirmen les estadístiques i tots els indicadors a l’abast: de pobresa relativa, d’exclusió social, d’atur, d’ajudes que no arriben, de precarietat sense perspectiva.
L’emergència també es planteja certament en altres nivells, en la forma d’exercir la política, en la necessitat absoluta d’un canvi en el govern de la Generalitat i els ajuntaments per a substituir un partit que ha portat la corrupció i l’opacitat a l’extrem. I es planteja així mateix en l’ensenyament, la comunicació, els serveis públics en general, la cultura, la llengua, el sentiment col·lectiu de conformar un cos social i polític que fa ús del seu dret a l’autogovern i és capaç de superar etapes fosques, sinistres, com la dels darrers anys, en què la “referència” i els “primers llocs en els rànkings” tenien sempre a veure amb coses negatives, el malbaratament, el saqueig, les imputacions… Amb una economia a la deriva que perdia base industrial solvent, intoxicada per la bombolla immobiliària, amb una agricultura abandonada, amb predomini de serveis primaris de baixa productivitat, a l’espera d’un retorn impossible a velles pràctiques.
Sembla bastant clar que el context més ampli d’una política d’austeritat decidida i definida en les “instàncies competents”, i que implica una devaluació interna devastadora, és una maquinària aplanadora. Canviar-la d’arrel –amb fórmules màgiques impracticables o unilaterals- és molt difícil o implica costos encara més grans. Només amb gran intel·ligència política se’n podrien capgirar, reduir, matisar o compensar els pitjors estralls. Des d’un govern de la Generalitat endeutat i arruïnat es poden fer poques coses, no hi ha dubte. Però es poden fer coses. Arromangant-se i amb un sentit enorme de la responsabilitat.
Reconduir la base econòmica, pal·liar l’emergència social, tancar la bretxa generacional, refer el relat col·lectiu dels valencians, traduir l’èxit electoral en acció política plural però bastida sobre l’entesa. Reptes difícils, però no impossibles. Ara bé, si s’imposen altres perspectives de tàctica o càlcul polític, el resultat es pot preveure ja. No cal massa imaginació.
