Joan del Alcazar
Ha finalitzat una època. No és solament que el mapa polític espanyol s’ha fet molt més complex per la irrupció de nous actors partidaris, sinó perquè la cultura política que ha imperat des de fa dècades ha donat mostres inequívoques d’estar mutant de manera incontenible i incontestable.
No solament ha saltat per l’aire el bipartidisme PP-PSOE, no solament han aparegut Podem i Ciutadans, sinó que ha sorgit una extensa nòmina de moviments de matriu popular que ha disputat amb èxit parcel·les de poder fonamentalment en els ajuntaments. Es tracta de col·lectius en els quals es poden trobar associacions cíviques o socials, petits partits més o menys radicals i, fonamentalment, ciutadans indignats, ―uns, descreguts dels partits tradicionals; i altres, espentejats a l’acció política per sentir-se sense representants confiables―, que han trobat així unes vies d’acció política efectiva.
És cert, no obstant això, que el còmput global diu que el PP i el PSOE mantenen la meitat dels vots emesos, però no ho és menys que aquesta xifra és tan sol una aproximació grollera a la realitat. El PP va dir en la nit electoral, i segueix repetint patèticament, que ells han guanyat perquè tenen més vots que ningú, però és una tesi tan ridícula que els qui no són afectes a les seues sigles se’n riuen d’ells amb ganes. La veritat és que ha perdut més de dos milions i mig de vots, així que si això és guanyar caldria revisar el significat del verb.
El PSOE segueix caiguent però a menor velocitat, i anuncia a tot volum que està en fase de tornada a la competició política. Serà així, però està molt lluny d’haver recobrat la credibilitat perduda en els últims anys, i no solament en els de Rodríguez Zapatero.
Podem ha entrat amb força en les institucions, però no ha assaltat els cels com anunciaven. Ciutadans, per citar al segon dels nous partits, també ha mostrat múscul jove, però no s’ha convertit en la clau de govern imprescindible que donaven per segura.
La primera conclusió del 24M a l’escenari espanyol és, doncs, que on hi havia dos partits a disputar-se alcaldies i parlaments regionals, ara n’hi ha quatre. No obstant això, aquesta és una veritat incompleta. Posem dos exemples: l’alcaldia de Madrid i la de Barcelona.
En la primera, la màxima responsabilitat municipal ha recaigut en una jutgessa jubilada de gran prestigi des dels anys de la lluita antifranquista, Manuela Carmena, al capdavant d’una candidatura denominada Ahora Madrid. A Barcelona ha resultat la més votada Ada Colau, líder de Barcelona en Comú, una activista social jove però amb molts anys de militància, molt particularment en la Plataforma Anti Desnonaments, que ha lluitat amb gran coratge contra aquella gran banca insensible que no dubta a expulsar de les seues cases a persones que, ―per culpa de la crisi i la desocupació―, es veuen impedides per a fer front als pagaments de la hipoteca dels seus habitatges. Carmena ha vençut a Madrid no solament al PP, sinó també al PSOE, que ja li ha oferit el seu suport. Colau ha vençut a la totpoderosa Convergència i Unió, que governa la Generalitat de Catalunya. El PSC i el PP són, respectivament, la cinquena i la sisena força de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal, quasi irrellevants. Ambdues candidatures, la de Carmena i la de Colau han comptat amb el suport de Podem, però les dues són molt més que l’organització que lidera Pablo Iglesias.
La dimensió de la derrota del PP pot valorar-se, a més de per els dos milions i mig de vots que ha perdut, perquè algunes de les seues més emblemàtiques figures van a ser desallotjades del poder, local o regional, que ostenten des de fa dècades. L’alcaldessa de València, Rita Barberà, en la butaca municipal des de 1991, de la qual Rajoy va dir poques hores abans de la jornada electoral que “era la millor”, serà expulsada del poder gràcies a l’extraordinari creixement de Compromís, una coalició que reuneix el més representatiu del valencianisme polític i social, que ha aconseguit un resultat que es recollirà als llibres d’història. Esperanza Aguirre, emblemàtica líder del PP de Madrid, destacada i irreverent opositora interna a Rajoy, ha sigut humiliada per Manuela Carmena, i això després d’una bruta campanya electoral en la qual va arribar a acusar-la de simpaties cap a l’ETA. María Dolores de Cospedal, secretària general del PP i presidenta de la regió de Castella-La Manxa, perdrà el poder a les mans del PSOE i aliats malgrat haver modificat al seu parer i sense consens, gràcies a la seua anterior majoria absoluta, l’estatut regional i, àdhuc, l’organització electoral.
El més significatiu d’aquestes eleccions, no obstant això, és el canvi que, com hem dit, sembla estar produint-se en la cultura política espanyola. La ciutadania ha emès un missatge clar de repudi al mal govern, a la corrupció, al balafiament dels recursos i a la insensibilitat social. La resposta a aquest estat de l’opinió pública no podrà consistir en un simple repartiment dels càrrecs entre els partits, que necessàriament hauran de pactar per a formar majories de govern estables.
El mandat de les urnes, per a qui vulga entendre’l, és que el simple repartiment de partides pressupostàries, seients de representació i canongies vàries no serà acceptat. Les urnes han exigit programes de bon govern, ús adequat dels recursos i eficàcia social dels òrgans de representació, tal com cal esperar de la situació d’emergència social i moral que viu el país.
Menys el PP, que comença a debatre’s entre l’autisme del seu president, les crítiques més o menys vetlades i els anuncis de dimissió d’alguns barons regionals, la resta dels partits diuen haver entès el missatge ciutadà. Ja ho veurem.
Rajoy és un home que ni sent ni pateix i que, davant el desastre del 24M, solament ha admès que la crisi ha sigut molt dura i que no han comunicat bé la seua acció de govern. Tot i que després ha rectificat parcialment, es tracta d’una de les pitjors expressions d’una espanyolitat tòpica i castissa, la del sostenella i no enmendalla. No són pocs els seus companys de partit que reconeixen que per aquest camí no s’arriba més que a l’abisme, i encara que ―com diem― comencen a escoltar-se veus contestatàries, no serà fàcil que en un partit tan jeràrquic i presidencialista com el PP es produïsca alguna cosa semblant a un motí. No serà fàcil, però tampoc hauria de descartar-se una revolta interna que fera que Rajoy avançara les eleccions legislatives previstes per a novembre.
El repte principal, malgrat tot, en l’escenari que s’ha definit després del 24M, és el que han d’assumir les forces polítiques de progrés que han sigut comminades per una majoria qualificada de ciutadans a inaugurar una nova època política a Espanya. Una nova etapa en la qual s’instaure una nova cultura política. En la qual la decència, l’honestedat, la claredat, la transparència i la participació siguen les paraules clau que descriguen una nova realitat en la qual el centre de l’acció política siguen les persones, els ciutadans. Una nova època en la qual la democràcia espanyola assoleixca uns nivells de qualitat homologable a la dels països més avançats de la Unió Europea, particularment en la seua eficàcia social.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
