La Font d’en Carròs,
el poble dels “cabuts” (i de les “cabudes”)
Juli Capilla
“…Volguts i sabuts”, així responen els habitants de la Font d’en Carròs quan algú fa al·lusió al malnom col·lectiu del poble, cabuts. La Font, com Vilallonga, es troba aferrat a una serra curulla de pins, d’arbustos i de plantes aromàtiques que a poc a poc han anat envaint els antics bancals bastits pedra a pedra pels musulmans, els antics pobladors de la comarca. Bancals que abans eren plens de garrofers arrenglerats en llenques d’equilibri impossible, i que ara a dures penes sobreviuen –o romanen morts, com estàtues hieràtiques– en precària convivència amb els matolls, les argelagues i els margallons de palmes vistosíssimes que campen per tot. L’arbratge de les muntanyes, doncs, arriba fins als estreps de la població, que se’n beneficia a balquena, convertint la Font d’en Carròs en “un poble rural, històric i saludable”, com més d’una vegada ha subratllat l’insigne historiador local Paco Peiró.
El caràcter rural de la Font és obvi, per les dimensions i la proximitat veïnal, i també per la salubritat que atresora, segons hem explicat, ja que està envoltat de tarongers i la salvatgia de la muntanya és ben propera. Històric, també. Perquè la Font té la seua particular idiosincràsia, que li ve de molt lluny, i que cal poar en el soll dels segles acumulats, com la muralla que el protegia, de la qual en queden encara vestigis en forma de rajola ruda i argamassa argilosa, com es pot observar a la part més alta del poble. El nom de la vila parla d’aquesta història pròpia. Una història que, a jutjar per la llargària del topònim, a més d’elegant, sembla important; encara més, única. I en certa manera és així: segons els historiadors, la Font va ser fundat pel cavaller Carròs, mercenari del mateix rei En Jaume, qui, a canvi de guerrejar per a ell, li concedí possessions al voltant d’un nucli primitiu conegut com Rafalí, on hi havia una petita mesquita. No en queda res ja, ni de l’un ni de l’altra. I, per això, podem considerar la Font com un poble de “cristians vells”, amb llinatges ben autèntics i llegendaris, que es deuen remuntar al mateix moment dels inicis del poble, després de la conquesta i la fundació del nou regne: Fuster, Monzó, Escrivà, Català, Tortosa, Just, Vidal, Serra, Marí, Millet…
Però si hi ha una cosa que l’honora, quant al nom, és que va ser el primer poble del País Valencià a normalitzar-ne el topònim, desterrant per a sempre l’aberrant nomenclatura imposada pel franquisme, que es va traure de la màniga una translació absurda al castellà que no transcriuré ara perquè ni pertoca ni em dóna la gana. El poble es diu oficialment la Font d’En Carròs, amb la inicial de l’article de cortesia en majúscules, contradient així els criteris normatius, però fent-lo més grandiloqüent i reial si cal. Però la gent acostuma a economitzar tant com pot, i hi al·ludeix quasi sempre amb un simple i eficaç la Font…
Per començar la visita, es pot iniciar l’itinerari des de la mítica plaça de Francesc Carròs, o dels Xorros, el centre neuràlgic del poble. Al bell mig hi ha la font que acredita el topònim, amb set caps de lleó que ragen aigua quan els ve de gust, envoltada d’uns arbres de fulla generosa però caduca. Si mirem una de les façanes de la plaça, hi trobarem un rellotge de sol de l’any 1997, incrustat a la paret amb taulells de tota la vida. A sota, s’hi llegeix un lema que tant pot servir a l’esperit del visitant com al veí de tota la vida: “Mira’m i sabràs l’hora que és, però no em demanes res més”. (Santiago Calatrava faria bé de visitar-nos. Potser així perfeccionaria el seu trencadís…). De ben segur que ens trobarem envoltats de iaios que fan barret (d’això, al poble, n’hi ha que en diu la Moncloa), mentre les esposes fan la compra per les botigues de tota la vida que encara subsisteixen, com els garrofers als bancals… Ja se sap: “L’home, a la plaça. I la dona, a casa”. Per cert, en aquesta mateixa plaça hi ha dos bars: “el Forn” i “el Centro”, i recentment ha obert una geladeria, “La Molinera”. Tots tres ens permetran de seure a la terrasseta, a la fresca si és nit d’estiu, i contemplar com la xicalla pica i repica amb la trompa, o juga a la quit amagar.
Si anem per la vorera on hi ha la casa amb el rellotge de sol, amunt, arribarem al carrer Major per un altre d’adjacent, el carrer de sant Josep, que fa les funcions d’assagador circumstancial. Sens dubte, el carrer Major és digne de tenir en compte, perquè s’hi troben edificis que, sense ser senyorials, tenen certa vàlua arquitectònica i testimonien l’eixamplament del poble en una època remota, més enllà de les primitives muralles, a la manera d’un segon anell que envolta el nucli primigeni. Pugem amunt i amunt, i a la primera revolta, hi trobem, de front, una casa colossal, amb una paret que pareix més pròpia d’un frontó que d’una façana de poble. Una mica abans d’arribar a aquesta casa, a mà esquerra, n’hi ha una altra de més modesta, però que paga la pena de referir ací. La casa de Francesc Ferrer Pastor, lexicògraf valencià nascut a la Font d’en Carròs, autor del Diccionari de la Rima, i d’un dels llibres que més hem fet servir els valencians per aprendre la nostra llengua: el famós diccionari blanc i blau, en diversos formats i grandàries. Quants valencians es deuen haver educat amb aquest diccionari…
Però continuem el nostre periple pel poble, tot pujant cap a l’església, fins una placeta triangular, des de la qual se’ns presenten dues opcions: o bé trenquem a l’esquerra i anem cap al Calvari, o bé a la dreta, on hi ha la soca del campanar, majestuosa i elegant després de les reformes, ben ornamentada i pintada; i una mica més avant, la portalada principal, enfront de la qual hi ha una casa on hom sol penjar, al balcó, alguna senyera, diguem-ne, dissident: la quadribarrada o la republicana, segons les commemoracions de la diada de torn. Com en un poble qualsevol, existeix aquesta dicotomia ideològica. N’hi ha qui s’adscriu al poder diví; a la fe. Són els representants de Déu a la terra. I n’hi ha qui confia en la raó i prou, sense reminiscències transcendents, la qual cosa no vol dir manca d’espiritualitat…
Però deixem les bregues ideològiques a banda i recuperem l’alternativa de què havíem parlat adés. Abans de l’església, havíem dit que hi ha el camí del Calvari, i a mitjan trajecte, les restes de la muralla del segle xiv, les quals servien de defensa en l’època medieval, i que ara fan d’escenari teatral en una espècie de placeta de grava que s’obri al públic quan l’oratge ho permet, principalment a l’estiu, i on es fan les representacions. Més enllà, a poc menys de dos quilòmetres, s’hi troba, solitari, el castell del Rebollet, encimbellat en un petit turó vora la carretera que duu a Oliva. Paga la pena anar-hi i comprovar com es mantenen intactes encara part de la torre de l’homenatge, la muralla, un aljub i una torre de vigilància. El turó és menut, però fa una mena de planícia sobre la qual arrelen amb força unes oliveres no massa velles però que et fan pensar que et trobes en el Mont Sinaí. Del castell estant, es veu bona part del poble veí, Oliva, i la mar immensa, que els dies assolellats se’ns ofereix tan diàfana, i cristal·lina, i blava, que fa goig, i enlluerna.
Tornem a la plaça de l’església. Si baixem per la Pujada del Crist –anem en sentit contrari–, hi trobarem, mig amagat, el carrer de la Goleta, que fa una revolta i és el primer anell de la població. Paga la pena endinsar-s’hi perquè s’hi perceben també algunes restes de la muralla. Tanmateix, cal estar-ne molt a l’aguait per veure-les-hi, perquè es troben camuflades entre les parets de les cases, o constitueixen les mateixes parets d’aquestes. Amb una miqueta d’imaginació, hom pot albirar com es vivia a principis de la fundació del poble… Continuem baixant per la Pujada i, a mà esquerra, ens trobem el que fou un forn en el seu moment, i ara fa les funcions de casa rural. Es tracta d’un allotjament extraordinari, espaiós, acollidor. Els amfitrions, que són els mateixos amos que regentaven el forn, Salvador, Pablanquero, i Teresa, us acolliran de grat si voleu pernoctar en sa casa. Tot el poble se’n recorda del pa, de les mantecaes, de les rosquilles, i sobretot, dels pastelons que feien aquesta parella de forners abnegats. Encara ara, si els els demaneu, us faran uns rotllos d’anís, unes coques, una fabiola com Déu mana! –el de la Pujada del Crist! Una mica més avall, al cantó dret, hi ha el bar de Boix, on els iaios passen les vesprades sense pressa, com si el temps no existís, i els més valents beuen cassalla… Aquest bar dóna aixopluc a la Societat de Colombaires, una afició i tradició ben nostra, la del colom, que encara està ben arrelada al poble, fins i tot entre els joves. I al costat hi ha el restaurant la Cova, ben recomanable, exquisit.
Si mirem des del bar de Boix, hi veurem, a l’esquerra, l’antic ajuntament, una casa restaurada del segle xiv que ara fa les funcions d’oficina de turisme, oberta els dissabtes de matí, i regentada per una xica molt simpàtica i eficient –i guapa!– a qui li podeu consultar tot sobre el poble: rutes, monuments a visitar, coses a fer, on comprar, on menjar… L’edifici en qüestió albergava al pis superior un almodí destinat a la compra i venda de blat i altres cereals. Posteriorment, va servir també d’escola de pàrvuls, ajuntament, i fins i tot de presó. I ha estat l’oficina de Correus fins no fa gaire temps.
Hi ha encara alguns llocs a visitar, més enllà del rovell de l’ou del poble. Per exemple, l’Ajuntament nou i, de front, la Casa de la Cultura. Els carrers del poble que hi ha al voltant d’aquest rotgle centenari, i d’altres dels ravals limítrofs, també són de visita, si no obligada, sí recomanable. Com ara els de Santa Teresa, Ramon y Cajal, València, Trinquet, de sant Francesc d’Assís, de sant Vicent Ferrer, Moros, 9 d’Octubre, de la Llibertat… A la plaça de sant Antoni hi ha l’ermita, on cada any se celebra missa i es beneeixen els animals en honor de sant Antoni del Porquet, i es bota foc a una foguera. I les escoles antigues, massa velles, que esperen a ser demolides, i clamen al cel –o als hòmens– per veure si en fan unes de més modernes i adequades a les necessitats pedagògiques dels xiquets i les xiquetes de la Font, que bé que s’ho mereixen. I hi ha el Patronat, que fou convent de “La Pureza” fins l’any 1921, i ara es fa servir per fer-hi exposicions, actes culturals i cinema d’estiu al pati. I encara, si no n’esteu farts ja, de tant de cabut i de tanta cabuda, hi ha algun atractiu que paga la pena visitar, als afores del poble. Com ara l’ermita de Sant Miquel, que és com una mena de Racó d’Ademús de la Font, ja que es troba passat Rafelcofer, com una taca menuda que usurpa un tros del terme de l’Alqueria de la Comtessa. Tots els anys els fonters i les fonteres que volen fan una romeria fins a l’ermita veïna, i tots els xiquets i xiquetes hi han anat d’excursió amb l’escola.
No sé si em deixe res. Potser sí. El Molí Canyisset, camí de Beniarjó, testimoni dels molins que hi havia per tot el terme, quan es molia el blat, l’arròs, l’ordi, la dacsa, els cereals humils. Construït entre els segles xvii i xviii, el Molí Canyisset és ara un hotel i restaurant que funciona a demanda.
Ara sí, crec que ja està tot, o tot el que pot ser interessant en una visita fugissera; de cap de setmana llarg, per exemple, o de pont de Pasqua o de Nadal, o per fer-hi unes vacances d’estiu, per què no? –la platja és ben propera… Fins ací, doncs, la meua visita. Espere que us haja sigut profitosa. Sé que he sigut imparcial. Sóc conscient que algú entreveurà entre les meues línies una adscripció incondicional al meu poble. Però us he d’advertir que precisament perquè no sóc oriünd de la Font d’en Carròs, si no pixaví de València, que aquesta crònica turística i humana hauria de ser més versemblant, més creïble. Perquè des que hi vaig arribar que m’he sentit molt ben acollit, i que la Font ha esdevingut ràpidament el meu poble. Un poble “rural, històric i saludable”, com deia aquell. La Font d’en Carròs és el poble dels cabuts i de les cabudes. I la seua gent, meravellosa. Ara deixeu-vos seduir i tresqueu els seus carrers i, sobretot, tracteu la bona gent que hi viu. No us en penedireu. En absolut. Paraula de cabut.
Publicat a la revista Bresca. Fulls d’Informació i Cultura, número 36, 2a època, Vilallonga de la Safor, primavera 2015
