Els actors: vuitanta generacions
Si complicat i arriscat era exercir de cicerone improvisat del nostre hipotètic visitant i descriure allò que conté la ciutat de bó i de dolent, parlar dels “agents socials” de la ciutat és simplement una temeritat que tanmateix s´escau perquè no seria lògic ometre allò que és peça clau per a la comprensió de qualsevol ciutat.
La temeritat i la necessitat justifiquen que comunique al lector una certa teoria de la ciutat com a producte històric. Al llarg de moltes generacions (prop d´un centenar, si fa no fa, en el nostre cas) s´ha anat construint aquest producte històric que és la ciutat com resultat (seré una mica marxista) del duet desenvolupament de les forçes productives i relacions socials de producció, amb la complexitat afegida del món dels valors, de les idees i de les instàncies de regulació, àmbits que presenten una autonomia relativa envers el duet bàsic esmentat però que incideixen en el constructe social que és la ciutat.
En altres paraules, les ciutats van creixent i incrementant la seua importància com a resultat de l´esforç acumulatiu de les successives generacions. Un esforç que en general no és harmònic ni solidari en la mesura en què les classes dirigents s´aprofiten de la urgència de les necessitats bàsiques de la majoria de la població, condemnada a treballar sota diferents sistemes d´explotació.
La ciutat, però, té de tot menys de mecanisme predeterminat i previsible. Els conflictes sovintegen, els valors culturals canvien sota l´influx de les noves teories, el vell es resisteix a desaparèixer i al nou li costa molt surar i consolidar-se. La ciutat -allà on tot passa– és una mena de caldera on es van precipitant esforços col·lectius, avenços tecnològics, relacions de dominació material i mental, resistències, conflictes i noves idees de progrés i democràcia. No hi ha un únic camí ni poden sobtar les marxes enrere. Les ciutats són imprevisibles, focus de progrés material i intel·lectual, espais de llibertat i també de repressió. Cada ciutat forja el seu camí en la lluita i la contradicció però també en la festa i la cultura. Sotmesa quasi sempre a poders superiors, malda per trobar i experimentar nous camins i al final la ciutat que tenim , que gaudim i que patim no és sinó el producte històric de tantes i tan variades guerres i batalles , desitjos i fustracions sempre amb l´esperança implícita o explícita d´introduir canvis i novetats en la ciutat heretada, canvis que milloren el benestar present de les generacions protagonistes i també de les generacions futures.
És en aquest procés complex i contradictori, apassionant per a l´estudiós, en el qual té sentit parlar dels agents socials rellevants. No per una cosmovisió elitista de la història, no per amagar el fet cabdal del protagonisme del poble anònim que pot o no esclatar i dirigir la nau a un altre port. Té sentit parlar d´agents socials rellevants (un terme un tant eufemístic, allò de “rellevants”) perquè en el món dels valors, de les idees, dels nous sistemes de producció, de la força repressiva però també de la innovació és on els grups socials dirimeixen la seua hegemonia, generen blocs històrics progressius o retrògrads. I en aquest món, els personatges compten, en ells mateixos o agrupats en institucions socialment influents. A la història hi ha una certa tensió permanent en la interpretació de la importància del “context” i del “personatge”. No entraré en aquest camp relliscós. Ja s´ho faran els estudiosos. Pero sí faré una aposta una mica arriscada: cal parlar de les singularitats no per a bastir hagiografies sinó per a entendre les dinàmiques socials.
El problema pràctic rau en com introduir en un text sintètic com aquest la miríada de personatges a l´abast (sempre una selecció esbiaixada i incompleta). Com que és impossible i gens recomanable l´estricta citació i més si es pretén “valorar” la importància del personatge, no sembla que hi haja més opció que, per un costat , seleccionar i per l´altre, introduir “filtres “ que no poden ser altres que la seua pertinença a grups, institucions, famílies, nissagues o com vulguem dir-ho. Com que un servidor té fortes limitacions de coneixement per als períodes anteriors a la guerra del francés (també per als posteriors) i com que la informació creix a mesura que s´acostem al present i els temps recents són més determinants del que passa ara i avui, el problema es planteja en tota la seua complexitat en parlar sobretot dels dos darrers segles on les referències es multipliquen exponencialment.E n aquest periode, entre l´omissió i el risc, és clar, he escollit el segon, tot i encomanant-me als déus.
No seria però just però una omissió absoluta dels segles precedents, des de que els romans escolliren l’illa que conformaven els dos braços del Túria fins a la Constitució de Cadis el 1812. Al lector no li estranyarà que, almenys, cite, parlant de romans i àrabs (aquests darrrers ens han deixat una forta empremta i no sols en la toponímia) al Cònsol Dècim Juno Brutus, guanyador dels “rebels” Sertorius, Herennio i Perpenna i artífex involuntari del fet que la ciutat romanguera desèrtica i inhabitada els 75 anys següents. Farem un salt per a parlar del patró de la ciutat, el màrtir cristià Sant Vicent Màrtir (305 dC), que tant de protagonisme “mediàtic” tingué i en té. Ja en temps dels àrabs, hom es veu obligat a parlar, com a mínim, d´algunes figures cabdals: Al-Waqasi (1017-1095),Ibn Jafaixa (1058-1139), el poeta Al-Russafí (1117-1177), Aben–Al-Abbar (1198-1259), els cronistes Al- Udri i Al- Razi, el geògraf Al- Shafir al Idrisi, autor d´un mapa el 1154, al- Kalai, que va fer front a les tropes de Jaume I en El Puig, Abu Zayd (també conegut com el Moro Zeit, nom d’un carrer) que es rendí a Jaume I, sent governador de la ciutat Ibn Sad al Yudani i, a un altre nivell, Ibn Said Mardanis (el Rei Llop) que prestà serveis armats als reis de Castella i Aragó per a frenar la darrera invasió almohade i , com no, el Cid , el primer “condottiero” de la nostra història i que, prou abans de la conquesta catalana-aragonesa (morí el 1099), fou senyor de València i altres ciutats properes com Sogorb cobrant, és clar, els habituals tributs.
Ja en l´època cristiana (després de la conquesta de la ciutat per Jaume I el 1238), s´obri una llarga etapa fins a la pèrdua dels Furs i el triomf dels Borbons a la Batalla d’Almansa. Si d´agents socials rellevants parlem no hauríem d´oblidar alguns de ben coneguts i altres que tal vegada no tant : els Cavallers de Sant Joan de l´Hospital, els Cavallers Templers, els 700 veïns que ocuparen algún càrrec municipal entre 1306 i 1316, Alfons el Vell (1332-1412), duc de Gandia i Comte de Dènia, que defensà la ciutat en la guerra dels dos Peres (1356-1375) (Pere el Cerimoniós d´Aragó i Pere el Cruel de Castella), i Alfons el Magnànim (1396- 1458), sota el mandat del qual assolí la ciutat la seua edat daurada. I, per últim, l´actiu mecenatge, malgrat les circumstàmcies polítiques i matrimonials (es casaria amb Germana de Foix, de reputació tan coneguda com denostada) de Ferran d´Aragó, duc de Calàbria aristòcrata napolità de sang reial.
Ja en l´àmbit “civil”, caldrà recordar Lluís Alcanys, Jaume Roig, Francesc Eiximenis, Lluis de Santàngel, el Pare Jofre, Roger de Llúria, Pere Comte, Isabel de Villena, Roís de Corella, Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi o l´apocalíptic i diplomàtic Sant Vicent Ferrer, el nostre primer conta- contes?
Deixant el final del XV més endinsats al segle XVI i al fosc segle XVII -període que ens deixà l´expulsió dels Jueus el 1492 i dels moriscos el 1607 com a exemple de tolerància- hi ha lògicament més personatges record imprescindible: Pere Joan Oliver, Lluís Vives i Margarida de Valldaura, el pintor Lluis Dalmau, Jeroni Beltran (el mercader), Joan de Timoneda, Cerdan de Tallada, Pere Cabanes, Pedro de Valencia, Sant Lluis Beltran, Jeroni Vich i Valterra (l´ambaixador Vich), el cronista Pere Antoni Beuter, Guillem de Castro, coetani i amic de Lope de Vega, l´intransigent Rafael Martí de Viciana, enemic dels agermanats, Francesc Jerònim Muñoz que provocà greus conflictes entre partidaris i detractors de la seua canonització, el cronista Pere Joan Porcar, Sant Francesc de Borja, Sant Tomas de Villanueva, el pintor Vicent Masip (“el Rafael valencià”, l´arquitecte barroc Joan Batiste Perez Castiel, l´autor teatral Gaspar Aguilar, l´assot d´heretges Sant Joan de Ribera i , a cavall del XVII i el XVIII , el Pare Tosca, el “capellà de les ratlletes”.
La foscor del XVII (que està molt lligada amb la crisi demogràfica dels moriscos, la caiguda dels censals sobre les possesions senyorials amb moriscos, etc., que tenien els residents nobles, l’esglèsia i la “burgesia” urbana) es prolongaria fins a mitjans del XVIII quan la recuperació demogràfica i econòmica esdevingué un fet incontestable malgrat la pervivència del l´Antic Regne i el centralisme borbònic. De fet, la creació en el darrer quart del segle XVIII de les Reials Societats Econòmiques d´Amics del País és una fita significativa. La de València va veure la llum el 1776. És en aquest context en el que destaquen algunes figures claus que ara recordaré però que no s´entenen sense el precedent el segle XVII de l´anomenat grup dels “novatores” del qual formaven part Juan Aparici, Tomás Güelda, Crisóstomo Martínez, Joan Batiste Corachán, Jose Zaragoza o Jerónimo de Vilagrasa. Quan parlava de figures claus de la Il·lustració valenciana em referia, és clar, a gent com Cavanilles, Gregori Maians (que es cartejava amb Voltaire) , Jordi Juan, l´erudit Marc Antoni Orellana, Hipòlit Rovira, l´escultor Ignacio Vergara, l´arquitecte Jose Herreros , l´afamat músic Martí i Soler coetani de Mozart, Manuelo Mirallas, Gravador Esteve, el filòsof i matemàtic Andreu Piquer, Matías Perelló o Perez Bayer.
L’adveniment de la “modernitat” (amb moltes rèmores)
I amb aquest incomplet resum arribem, ai!, a la modernitat. Una modernitat que ha tingut més obstacles que circumstàncies favorables perquè quan u pensa en els períodes en què la ciutat ha gaudit d´un cert clima de llibertat i tolerància, d´una mica d´oxígen, el resultat esdevé, paradoxalment, semblant al del nostre pes demogràfic a l´Estat: el 10 %. Si el lector suma el trienni progressista de principis del XIX, el periode 1868-1874, la Segona República i la petita primavera de 1979- 2001, li n’eixiran 20 anys dels 2000. És clar que no tota la resta del periode ha estat dominada per la dictadura “tova” de Primo de Rivera o “dura” del General Franco ni, al principi , per la dècada “ominosa” de Ferran VII. Hi ha hagut periodes més “neutres” (1845-1868) o 1874- 1923)… que malgrat el barroer conservadorisme de la classe dominant permetien l´avenç de les idees i la innovació social tot i que el vaixell anava sempre a velocitat de creuer perquè els esculls així ho determinaven. I això sense comptar els conflictes armats de les tres guerres carlistes, de la guerra del Marroc i de la guerra d´Espanya.
Malgrat tot, la ciutat, en una visió de llarg recorregut, des de finals del XVIII maldava per “modernitzar-se” i en aquesta empresa es trobem un joc continuat d’estira i arronsa del qual hem de donar testimoni, també mitjançant els “perfils” dels agents socials. Per a donar compliment a aquesta difícil tasca semblaria lògic fer una mínima periodificació: 1808- 1873, 1874- 1930, 1931- 1939, 1940- 1957, 1958- 1978, 1979- 2000 i 2001- 2014. I ens serviren d´aquests períodes per a apuntar alguns personatges claus però, tanmateix, hi ha dues “families” que, en la meua opinió és millor tractar a banda perquè s´ajusten malament als esmentats períodes. Em referesc a l´Esglèsia i a l´aristocràcia.
Però abans que res i ja que he parlat adés de la Reial Societat Econòmica d´Amics del País (RSEAP), convé apuntar que en tot aquest procés de incompleta modernització van apareixent a la ciutat una llarga i nombrosa llista d´institucions, on figuren, amb algunes excepcions, el millor de cada casa, els prohoms i notables, nobles, burgesos ennoblits i la polimòrfica burgesia de què ens parla Joaquim Azagra (6).
(6) A més de la Junta de Comerç ( 1762) , creada pel centralisme borbònic una mica abans que la RSEAP, el lector farà bé en interessar-se pel recorregut de (per ordre cronològic aproximat) la Lliga de Propietaris, l´Institut Mèdic Valencià ( 1841), la Societat Valenciana d’Agricultura ( 1859), l´Escola d´Artesans ( 1868), l´Ateneo Casino Obrero- amb data de creació anterior al gran incendi que destruí la seu primitiva en el Palau Mossèn Sorell el 1878 i que organitzà el 1880 una interessant Lliga contra la Ignorància. A més, l´Ateneu Mercantil (1879), L´Ateneu Científic ,Literari i Artístic ( 1868) – inspirat per Vicent Boix- , la Cambra de Comerç (1886) , La Cámara Agrícola ( 1891), la poderosa Federació Agraria de Levante, la Lliga Catòlica- instituïda pels jesuïtes a principis del XX contra el laïcisme dels republicans-, La Unió Gremial ( 1913) i la posterior Federació Industrial i Mercantil ( anys 20) i , per últim, El Centre d´Estudis Econòmics Valencians (1931), liderat per Ignasi Villalonga i que organitzà el 1934 el Primer Congrés d´Economia del País Valencià, sense oblidar el Centre de Cultura Valenciana que a la postguerra tingué un paper clau de legitimació intel·lectual del franquisme. Després de la guerra- i amb l´excepció esmentada i la continuitat d´algunes institucions- el nou règim creà la seua estructura institucional. Però d´això ja en parlaré.
( 7). La Lliga contra la ignorància pretenia:
(Instruid y moralizad al pueblo, y no temáis ni la explosión violenta de las pasiones populares ni el triunfo del despotismo; instruid y moralizad al pueblo, y no temáis poner en sus manos el hierro y el fuego, porque él os devolverá el primero convertido en útiles instrumentos del campo y del taller y en poderosas máquinas, y hará del segundo la fuerza que debe ponerlas en movimiento)– ,
Tornant a l´Esglèsia i la noblesa, pel que fa a la primera, en tots els gravats de la ciutat del XVIII, el paisatge i la perspectiva estan dominats pels punts elevats d´esglèsies i convents. No en va es parla sovint de la “ciutat conventual” per a referir-se a València. Quan adés parlàvem del patrimoni arquitectònic el lector haurà copsat sense dubte el gran nombre de convents i esglèsies que segons els autors de la Guia referenciada tenien un indubtable valor patrimonial o arquitectònic. No estan totes però com a mostra serveix. Al igual que serveix la referència que fan Vetges Tú i Mediterrània en el llibre col·lectiu En Trànsit a Gran Ciutat (pp. 17-46) quan assenyalen que en la primera desamortització de Mendizàbal de 1836 sols 3 dels 27 convents de la ciutat foren enderrocats (la Puritat, La Mercé i Sta. Mª Magdalena) encara que altres foren reutilitzats amb fins civils. Prou més tard, el 1868, foren enderrocats Sta. Tecla, Sant Cristòfor i Sta. Anna i això possibilitaria l´apertura del carrer de la Pau.
Tot açó té a veure amb el gran poder que a principi del procés de modernització ostentava l´Esglèsia i que ha anat minvant fins que a hores d´ara el seu poder rau tal vegada més en el control de les ments i en la influència moral i política sobre els governants que no pas en el seu patrimoni, encara que no convé menysprear les seues riqueses materials i que pràctiques recents, o no tant, com la inscripció fraudulenta de béns al seu nom o les exempcions fiscals fan matisar més encara l´anterior afirmació.
De tota manera, conèixer aquest procés exigiria un treball gegantí que, entre altres coses, implicaria posar blanc sobre negre tota la documentació del procés desamortitzador (més d´un segle) que es troba a l´Arxiu del Regne. Com a succedani tenim alguna informació prou interessant en el llibre de Ximo Azagra on detalla els 100 majors contribuents per propietat urbana a la ciutat de València en el periode 1800- 1931. Si fa no fa, convé saber que en el període 1812-1815, entre els 20 primers (ordenats per renda líquida) trobem el Cabildo Catedralici (el primer), el Clero de S. Juan, el Clero de S. Andrés, el Clero de Sta. Caterina, el Convent de St. Domènec, el Clero de la Santíssima Creu, el Clero de Sant Felip Neri, el Clero de Sant Nicolau i el Clero de Sant Bertomeu. Aquesta preeminència es manté -certament minvada i amb canvis a la jerarquia- el 1841–1842 i el 1866 pràcticament ha desaparegut probablement com a conseqüència del procés desamortizador i de les vendes a una burgesia en ascens amb fam de propietat.
L´altre “bloc” que preferim no tractar per períodes és l´aristocràcia. La raó és prou senzilla: cal ser un vertader expert per a saber quan s´atorguen els títols, com es modifiquen per les aliançes matrimonials (que solen incrementar el poder) i quins nobles (ducs, marquesos, comptes barons i senyors) són producte del “reconeixement” reial d´alguns destacats homes de la burgesia o són, simplement, producte de la seua compra. El ja esmentat llibre d´Azagra i els treballs de Pedro Ruiz i Encarnación García Monerris donen moltes pistes i valuoses informacions però no podem ara i aquí reproduir continguts tan extensos. Fins i tot les relacions d´Azagra dels 100 majors propietaris urbans ens deixen una relació excessivament extensa. És per això que –amb la comprensió del lector- ens limitarem a ressenyar alguns fets rellevants.
M´he pres la molèstia d´indagar alguns títols nobiliaris coneguts i com se sol dir, hi ha de tot. Aguns títols provenen de l ´època de Jaume I, tot i que solen passar de mans. Molts son atorgats a principis del XVIII i fins i tot per Alfons XII i Alfons XIII. Els senyorius es converteixen en comtats. Les aliances matrimonials són un mecanisme molt important per a la consolidació de l´aristocràcia. La compra de títols o la concessió d´aquests a destacats homes de negocis és pràctica habitual etc… A alguns dipositaris de la “puresa” aristocràtica no els semblava bé la irrupció de tant de parvenu :
“Resulta evidente que una nueva oligarquía real estaba desplazando a la antigua nobleza… títulos como el barón de S. Vicente, barón de Campolivar, marqués del Moral o marqués de Jura Real serán ostentados por descendientes de algunas de estas familias sobre todo desde mediados del sigloXVIII o principios del siglo XX…” Encarnación García Monerris, La monarquía absoluta y el municipio borbónico. CSIC, 1991 pp. 137- 138.
Tornant a la meua petita indagació, el lector pot comprovar la llarga mà dels Trénor (http://www.abcgenealogia.com/Trenor00.html i http://www.abcgenealogia.com/Trenor01.html) així com la del Marqués de Sant Joaquim (http://www.abcgenealogia.com/Valles00.html) i alguns altres. Els Trénor- ennoblits, per cert, pels seus mèrits econòmics- s´enllaçen amb un elevat nombre de cognoms coneguts, molts d´ells nobles o ennoblits: Palavicino, Azkàrraga, Moroder, Gómez, Garrigues, Alvarez de Toledo, Valier, Castellví, Despujol, Montesinos, Lamo de Espinosa, de Lara, Manglano… El nombre de títols de la nissaga és, simplement aclaparador.
Si, per altre costat, agafem el nobles més coneguts a la ciutat (8), tractant d´ordenar-los per la data d´atorgament del títol (quan la coneixem) , la relació és sucosa i posa en evidència les pràctiques ja esmentades :
(8) Baró de Terrateig ( 1353)- que acaba en poder de Jesús Manglano y Cucaló de Montull-; Baró de Beniparrell ( 1258), rehabilitat el 1776 a favor de Luis Escrivà de Romaní i Campodo; el Marqués de l´Scala de la familia Boil; el Conde de Almenara 1447) rehabilitat per Alfons XIII a favor d’ Ignacio de Orba i Vives de Cañamás el 1916; el Baró de San Petrillo(1627) atorgat a Rodrigo de Borja que passa en 1919 a Mª Vicenta Gómez de Barreda que es casa amb Jose Caruana Reig ; el Baró de Patraix ( 1567) que acaba a les mans del Marqués de Cruilles; El Baró de Petrés ( 1410) Jose Joaquín Sandoval y Megarejo; el Comte de Bunyol ( 1415) que en 1836 passa a Berenguer Mercader; el Conde Orgaz ( 1529) atorgat a Alvaro Perez de Guzmán pero que acaba en poder de Esteban Crespí de Valldaura; el Duque de Villahermosa , atorgat el 1551 a Francisco Aragón Gurrea i Borja; el Conde de Alaquàs , provinent de Jaume I , que en 1582 s´atorga a Luis Pardo de La Casta i acaba en mans de Lassala; el comte de Cirat i Villanueva ( 1592) ; El Barón de Alcahalí ( Ruiz de Lihory y Pardines) que compra Ximénez Perez de Lihoy y Pertusa en 1599; els Comtes de Ripalda( 1724) el títol del qual 1942 passa als Comtes de Berberdel y als Prat Gómez Trenor; El Baró de Cortés i Pallàs (1756) de Jose Joquín Frígola i Pasqual que passa a J.A. Frígola i Xatmar , Pasqual Frígola i Ahís i Josefa Palavicino i Vallés; el Marqués de Malferit (grande de España el 1803) propietat de Salvador Roca y Pertusa Malferit; el Marqués d´Albaida ( 1604) , atorgat als Marquesos de Milà i Aragó i posteriorment a Jose María Orense, President de les Corts de la Primera República; el Comte d’Albalat ( 1626) concedit a Jaume Sorell i Boil i finalment transferit de Fernando de Valls y Gil Dolz de Castelar, XV Conde de Albalat y VII Marqués de San Joaquín ; el Conde de Plegamans ( creat el 1613) però atorgat el 1877 al I Conde de Plegamans, Diputat a Corts i Senador; el Comte de Parcent , cosí del papa Innocenci III que passa el 1635 a Baronia, el 1649 a Comtat i el segle XVIII a Grande de España de primera clase; El Marqués de Mirasol ( 1689) atorgat a Antonio Gómez y Castellví, passant posteriorment a Vicente Palavicino y Lara y a Jaime Lamo de Espinosa y Michel de Campurcin; el marqués de Serdanyola i Boil ( 1690) atorgat a Felix de Marimón y Tord i en mans posteriorment de Jose Mª Trenor y Arróspide ( 1929-2001); el Conde de Montornés( 1888), atorgat a Mª de la Candela Despujol y Rigal i propietat posterior de Enrique Trenor y Montesinos (primer comte de la Vallesa de Mandor) i a M.C. Lamo de Espinosa (Conde de Noroña); el Marqués de Dos Aguas , Rafael de Rojas y Dasí y su hijo el Vizconde de Bétera; el Marqués de Montortal ( 1790) títol en possesió de Núñez Robres y Escrivà de Romaní; el Marqués de Cruilles (fill de Vicenta Cruilles Alfonso i Jose Felipe Masent y Crespí de Valldaura) atorgat per Carles III; el Marqués de Cáceres títol que atorga el 1736 Carlos VII a Vicente A. Noguera, comerciant seder i propietari de terres en l´horta convertint-lo en Grande de España el 1875; la Duquesa de Almodóvar (1780), atorgat per Carlos III a Pedro Fco. de Lujan y Góngora. La II Duquesa casa amb Catalá de Valeriola y Castellví , V Marqués de Nules; El Barón de Campolivar ( 1778); el Marqués de Jura Real; el Conde Salvatierrra de Alava, Francesc Maestre Laborde – Boix ,molt conservador , mort en un attemptat el 1920; el Marqués de Colomer , fill de Fernando Mergelina y Gómez de Barreda; el Marqués de Colomina (1818), títol que acaba a les mans de Vicente Mariano Noguera Aquavera Sotolongo, Marqués de Cáceres y grande de España; el Barón de Ruaya (1865) atorgat a Pascual de Frígola y Asís; el Baró de Llaurí (1863) adquirit per Jorge Manglano y Cucaló de Montull; el Marqués del Túria I, II i III ( Alfons XII) : Tomás Trénor y Palavicino, Tomás Trénor Azcárraga y Tomás Trénor y Trénor; els Marquesos de Castellfort i Mascarell relacionats amb els Trénor) ; el Comte d’Altea ( 1920), Jose Jorro y Miranda, Diputat a Corts, Subsecretari del Ministerio de Trabajo i polític actiu; el Marqués de Llanera V. Castillo y Crespí de Valldaura; el Conde Olocau (Tomás Mª Quin Zaforteza y Crespí de Valldaura); la Marquesa de Benicarló ( 1905) títol atorgat a Juan Perez San Millán y Miguel Senador del Reino y posteriormente a Cristobal Colón de Carvajal y Perez San Millan; el Marqués de Sotelo ( 1791) títol rehabilitat per Alfons XIII a favor de Carlos Souza y Alvarez de Toledo.
És clar que a relació és prou més llarga i que hi haurà absències notables però la lectura de la relació anterior permet comprovar, si més no, la importància de l´aristocràcia, noble i ennoblida, i el factor retardatari que desenvolupen aquest grup de personalitats que estan, moltes d´elles, presents a les institucions que hem esmentat adés. Parlant de burgesia ennoblida, els casos el Trénor i els Noguera semblen especialment paradigmàtics tot i que és un perfil abundant.
I de l’Esglèsia i la noblesa als homes de negocis, on s’hi compta part de l´aristocràcia. En aquest cas si que podem fer servir però amb molta flexibilitat els periodes dels que parlàvem adés, almenys fins al 1931 perquè després hi ha un altra història. Per allò de contextualitzar adequadament, sembla prou evident que sense el que ara està de moda adjectivar com a “emprenedors”, el desenvolupament de les forces productives hauria estat encara més feixuc i lent. No hi ha aquí cap judici moral ni étic. Ja es sap que bussines are bussines i les condicions de vida dels treballadors no solien figurar entre kes principals preocupacions dels que, bàsicament, volien guanyar diners i com més i més de presa millor. Els de baix, és clar, es queixaven i responien amb “l´agitació” social però això es matèria posterior. Aquí toca parlar dels homes de negocis i ho farem una mica per nissagues i per families, quan siga clara la pertinença.(9)
(9) Començarem per citat al matiner ( des del punt de vista històric) Bertran de Lis i també , als implicats més directament en la industria sedera(Crumière, Lapayese, Dupuy, Merelo y Sayró, Bordolonga, Battifora) , molts d´ells francesos, i també als industrial capdavanters del moble com ara Suay, Trobat, Caselles ,Albacar, Feliu o Bartual. En el periode moderat domina clarament el denominat “grup Campo” amb el “Marqués” al cap tot i que Gaspar Dotrés encapçala un altre grup d´interessos. Al grup Campo hi són , es clar , Juan Navarro Reverter, Aguirre Matiol, Luis Mayans, Lamarque , Berard, Laborde, o els Caruana, Manent, Subercase , Polo y Bernabé , Wencelslao Querol, sense oblidar que altres sages com els Caruana , els Trénor, els Noguera , els Llano y White sempre están disposats a fer negocis amb el Marqués igual que els Martinez Vallejo, els Lassala , els Puchol Sarthou, , els Settier , els Diaz Brito , els Laurens… Parlem de la generació coetània al Marqués perquè molts d´aquests cognoms estàn presents al llarg de dos o tres generacions(o més).
Després del terratrèmol financer de 1868- que se’n dugué per davant a La Societat de Crèdit i Foment de Campo (1846) i la Societat de Crèdit Valencià ( 1859)- constituït per industrials seders com Gaspar Dotrés , Vicent Ferrer, Francesc Pujals i Santaló i Joan Batista Romero- la banca valenciana entra en una profunda crisi i els bancs estrangers del darrer terç del segle XIX, com ara el Banc de Londres i el Banc Peninsular Ultamarí compartiren protagonisme amb els banquers individuals : Sancho, Rubio Roglà, Sarthou, , Carles y Rubio Mercader, perquè el Banc Regional Valencià ( 1885) de Jose Jaumandreu creat per a construïr la línea València- Conca, tingué una vida efímera. Els afers naviliers ( i aquí les dades poden ballar) foren l´objecte d´atracció de Joan Josep Sister,Carles i Alonso, Ferrer i Matutano, Sagristà i Coll, Josep Rodrigo Botet, J. J Dómine o Josep Aguirre i, un poc más tard Ernesto Anastasio Pascual. Federico Domenech y Jaumeandreu se llançaren a la competència amb la Societat Valenciana de Tramvies que controlava Navarro Reverter y crearen la Societat General de Tranvies en 1891 que acabà fusionant-se con l´ anterior creant el 1909 la CTFV , controlada per Villalonga, acrònim que la gent del carrer llegia “ Com Et Fotrà Villalonga”.
En el periode de la Restauració prèvi a la Primera Guerra Mundial hi hagué un nòmina considerable d´homes de negocis dels que encara no hem parlat: alguns industrials destacats en un context de petits tallers com l´adoberia d’Esteve Martínez, La Foneria de Manuel Gomez que donaría orige a l´Unió Naval de Llevant per acord amb la Transmediterrània, les bombes Gens, els tallers de Nicolau Gomez (després IMAD), La Maquinista Valenciana, Cros , les fàbriques de Trénor i Noguera, Devis…Caldria afegir alguns notables com Juan Bautista Carles y Darder, els terratinents Iranzo , Lazaro y Garcia Berlanga i també Juan Bautista Janini, els Oliag, Vicente Chapa, Estanislao García Monfort, Juan Bautista Romero, Burriel, Santomà , Nolla i Sagrera, Mariano Royo Aznar, Blas Santonja , els germans Zacarés , Duato, Font de Mora, Piscopo, Tatay Mandingorra, els Martínez Vallejo, Sanchez de León, Serratosa Mir, Domingo Gómez , Busutil, Carsí, etc.. La valencianització del Banc de València el 1927 suposà l´ aglutinació dels Monforte, Villalonga Villalba, Joaquim Reig, Civera, Hernández Lázaro, Casanova i Ciurana, Galindo, Mompó, Simó, Noguera Bonora i Moròder.
Aquest pot ser un perfil aproximat de la classe dominant valenciana en el periode 1810-1936. Evidentment, aquest bloc dominant incloïa polítics i pensadors funcionals (10). Un bloc històric , com diría Gramsci , prou compacte , clarament dominant i feblement (?) dirigent. Un bloc que comptava , és clar , amb el control de la premsa diaria. Sols destacarem ací, La Opinión del Marqués de Campo, Las Provincias de Teodor Llorente i Federico Domènech y La Correspondència d´Ignasi Villalonga. Fou aquesta classe social la que organitzà l´Exposició Regional del 1882 (promoguda per la RSEAP per a mostrar les llums del progrés) i, sobretot, l´Exposició Regional del 1909 (perllongada com a “nacional” fins a 1911) i en la qual el Primer Marqués del Túria emergeix com a protagonista i damnificat financer.
(10) Vicent Boix, Trinitari Ruiz Capdepon, Amalio Gimeno, Felix Pizcueta, Ciril Amorós, Luis García Guijarro, Emilio Borso di Carminati, Eduard Atard, Pueyo y Ariño, Sanchis Pertegás, Cristino Martos, Manuel Sapiña, Poeta Querol, Maximiliano Thous, Manuel Polo y Peylorón, Rafael Rodríguez de Cepeda, Ramón de Castro Artacho, Aparisi y Guijarro, Martínez Aloy, Sanchis Sivera, Federico García Sanchiz, Salvador Ferrandis Luna, Luis Lucía, Ignasi Villalonga
La classe dominant valenciana- com a la resta de l´Estat- mantingué i agreujà les diferències de classe i en cap moment tractà de minvar-les la qual cosa explica la lenta però continua resistència de les clases populars que si s’esplaiaven llegint El Mole, El Chornaler i més tard La Traca, no estaven disposades a què es mantinguera per sempre l´statu quo. Com que Ramir Reig ho ha explicat magníficament (a En Trànsit a Gran Ciutat op. cit), no abusaré de la paciència del lector. Sols citaré la maduració de les Societats Obreres, els aclaridors informes del higienistes (la Topografia Mèdica de Peset), els contundents informes de l´Institut de Reformes Socials i el creixement de la conflictivitat obrera vinculada a la “qüestió social”, els greus problema d´habitatge popular i a les condicions i remuneració del treball. Una conflictivitat que anà in crescendo i que es manifestà al carrer en moltíssimes ocassions (a més dels avalots dels blasquistes) com ara en la setmana trágica de 1909 , els esdevenimens de Cullera de 1911 i , sobretot en el periode 1917-1923 on les vagues assoliren un nivell inclús més alt que a la Segona República. Els odiats consums i la crisi de subsistències en la Primera Guerra Mundial foren també altres motius d´indignació popular.
Sóc de l’opinió que el predomini blasquista a la ciutat després de 1898 tingué un efecte retardatari en la consolidació del moviment obrer i explica la tardana aparició del socialisme (l´anarquisme surà abans per causes que caldria explicar). Només quan al blasquisme se li passà factura per la seua aliança amb Lerroux, altres forçes polítques d´esquerra (algunes formacions republicanes i/ o socialistes) pogueren consolidar-se.
Estem parlant, però, dels agents socials implicats en tota aquesta història. I si la classe dominant- més o menys- ja ha quedat retratada, és de justicia no oblidar als que des de la moderació o la radicalitat expresaren el seu descontent i actuaren en conseqüència. A banda dels blasquistes –legiu Ramir Reig!- i de les figures més conegudes i emblemàtiques d´aquest peculiar fenomen (el propi Blasco Ibàñez al principi, Rodrigo Soriano, Azzati, Rufino Ferrando, Bellver Mustieles …) hi ha una sèrie de personatges -sempre parlant abans de la Segona República- que intervenen activament en la maduració de l´alternativa social i política de les classes popular: Peris i Valero, Pasqual i Genis, Rafael Sociats, Francisco Vives Mora, Luis Morote Greus, Perez Pujol i els també krausistes García Monfort Alfredo Calderón, Eduard Soler i Jose Villó Ruiz . No s´oblidem, però, Eduard Boscà de La Universitat Popular, Mariano Gómez, president de l´ Ateneu Mercantil, P. Tomás Lechón( 11)
(11) Després hi ha alguns col·lectius professionals que són d´obligada referència. València ciutat té merescuda fama de tindre un gran tradició mèdica i l´Institut Mèdic Valencià assolí merescuda fama. És en aquest sentit que trac a col.lació figures com el Dr. Manuel Encinas, el Dr.Manuel Candela, Dr. Waksman, la saga dels Peset (Mariano Peset, Peset Cervera, Peset i Vidal, Peset Aleixandre…), el Dr. Sanchis Bergón, el Dr. Moliner, el Dr. Monserrat, el Dr. LLuch, el Dr. Beltran Bigorra, el Dr. Bartual Moret, el Dr. Faustino Barberá, el Dr. Gil i Morte, El Dr. Gómez Ferrer, el Dr. Rufino Ferrando (metge de pobres)etc…. Altre col.lectiu és el d´arquitectes. A mitjans del XIX destaquen Antonino Sancho, Sebastian Monléon, Timoteo Calvo y Manuel Sorní (primer projecte el 1865 de la prolongació de València al Mar). La formulació del model urbà de la burgesia restauradora és obra de Luis Ferreres, Jose María Arnau, Casimiro Meseguer, Almenar, Aymamí, Carbonell, Martorell, destacant Demetri Ribes, l´omnipresent Francisco Mora i l´inclassificable Francisco Javier Goerlich. Els més joves ja entren directament en l´ època republicana. Després de metges i arquitectes hi ha una cúa d´il.lustrats que fariem mal en oblidar. L´editor Cabrerizo, Salvà, el magnífic Eduard Escalante, Bernat i Baldoví, Francesc Carreres i Calatayud, Serrano Morales, Salvador Giner i Nicolau Primitiu. Concha Piquer, Enric Rambal, Lucrecia Boi i Maria LLàcer mereixen el nostre record igual que els músics Palau, Serrano, Cabanilles, Iturbi y Lopez Chavarri i els artistes coneguts i consagrats: Pintor López, Martínez Cubells, Pintor Domingo, Muñoz Degrain, Ignacio Pinazo, els germans Benlliure i Sorolla.
I amb aquesta obligada onomàstica arribe a la Segona República, un periode que suposà un vertader esclat d´aspiracions llargament desitjades. No cal dir que durà poc, massa poc i que la cloenda fou una dolorosa guerra iniciada pel colp d´estat del General Franco. Però, malgrat el bienni negre i les múltiples contradiccions, fou un periode d´esperança i de fe en la igualtat de drets, en l’educació i la cultura. Coses de l´història, a la ciutat li tocà ser la Capital de la República entre 1936 i 1937 amb el que allò tingué d´extraordinari i de esdevindre el centre de tota la intel·lectualitat española i, en part, internacional. Els recomane vivament la lectura de la magnífica obra Valencia 1931-1939. Guía Urbana. La ciudad en la 2ª República de Lucila Arago, Jose Mª Azkàrraga i Juan Salazar. PUV. València 2007.( 12)
(12) Continuant amb la meua tasca de destacar aquells personatges que han anat construïnt la ciutat que ara gaudim (o de vegades patim) el memoricidi malauradament tan freqüent no té que fer-nos oblidar a homens o dones com Guillermina Medrano, Josep Renau, Manuela Ballester, Juan Gil Albert, Max Aub ,José Monleón, Rafael Pérez Contel , Vicente Marco Miranda, José Puche Álvarez, Juan Peset Aleixandre, José Cano Coloma, Ángel Gaos, Vicente Gaos, Carles Salvador, Javier Goerlich, Domingo Torres , Juli Just, Joaquín Sanchis “Finezas” , Emili Gómez Nadal , Francesc Bosch i Morata , Ángela Sempere Sanjuan , Luis Sirval, Isidro Escandell, Marín Civera, F. Carreño, Miquel Duran, Muñoz Suay , Jose Orozco, Vicent M. Carceller, Gonçal Castelló, Molina Conejero, Fernado Varela o Jose Bonet, per posar els exemples més coneguts. I com deiem abans, caldria incloure també els joves arquitectes com Rosso, Albert, Rieta, Borso di Carminati, Testor, Pecourt, Viedma etc..que tractaren(i conseguiren) seguir l´ideari racionalista amb un éxit indiscutible.
Tota aquesta esperança es veié interrompuda per la guerra i els actors canviaren de guió. Molts dels anteriors patiren afusellaments, presó o exili. Altres s´adequaren als nous temps. I, és clar, la classe dominant recuperà tot els seu poder real a canvi de transigir (i més d´un era fervent seguidor) amb camises blaves i una Esglèsia amb més poder que mai. Si sota la Dictadura de Primo de Rivera els regidors eren casta pura (Trénor, Marqués de Mascarell, Comte de Montornés, Marqués de Llanera, Marqués de Malferit, Comte de Bunyol , Comte Zanoni , Marqués de Caro , Comte de Rótova, Noguera Pla, Puchol Sarthou, Moróder, Laurens, Oliag …), en 1943 al nou alcalde Comte de Trénor (Jose Antonio Gómez Trénor i Trénor ) li acompanyen Tomàs Trénor Azkàrraga, Ramón Gordillo Carranza, Vicente Pallarés Iranzo, Jesús Lluch Garín, Luis Casanova Giner, Antonio Noguera Bonora i José Zacarés Gisbert. Noblesa, diners i alguna cara nova del “Movimiento”.
El valencianisme, una aproximació
Però abans d´endinsar-nos en aquesta època, cal que fem una petita incursió en un fenomen de gran interés per a la història de la ciutat com és el del valencianisme cultural i polític i la seua influencia a la ciutat fins al 1936. Cal necessàriament fer una petita referència al la “Renaixença” valenciana del XIX. Constantí Llombart (progressista) fundà Lo Rat Penat el 1878 però ben prompte la institució es va veure vinculada i dominada pel valencianisme conservador dels Jocs Florals i a la influència de Teodor Llorente, Ciril Amorós, el Baró de Cortés, i tot un seguit de partidaris del regionalisme ben entès, absolutament deslligat, per altre costat , del que parlàvem les classes populars quan no imitaven -recordem Escalante- la gent “fina” que parlava o intentava parlar en castellà imitant el costum de l´aristocràcia (dels títols i dels diners).
Em vé a la memòria un interessant judici de Ramir Reig que opinava que entre els desinterés pel valencianisme dels blasquistes i el regnat de Teodor Llorente, al valencianisme polític li quedava un marge vertaderament estret, la qual cosa pot explicar el seu relatiu “fracàs”.
El cas és que la nostra petita historia -que ha estat possible per la impagable aportació de Francesc Pérez Moragon (Les Normes de Castelló en el context polític, Fundació Germà Colón, sense oblidar El Valencianisme Polític d’Alfons Cucó)- comença en la vespra de la Dictadura de Primo de Rivera quan es produeix una escisió dels joves que fins a eixe moment formaven part d’Unió Valencianista que tenia en la Correspondència de València el seuòrgan d´expressió. L´escissió es saldà amb la creació de Pàtria Nova on ja figuren Adolf Pizcueta, Vicent Tomàs i Martí, Francesc Caballero Muñoz, Enric Navarro Borràs, Francesc Almela i Vives, Miquel i Enric Duran Tortajada i Jacint Mustieles. Aquest grup fou el que s´implicà en la creació de la revista Taula de les Lletres Valencianes (1927-1930) amb les noves aportacions de Maximilià Thous, Eduard Martínez Ferrando i Carles Salvador i des d´on es creà en 1930 Acció Cultural Valenciana, amb la revista Acció com a mitjà d´expressió.
En aquesta nova associació, que substituia a Pàtria Nova, hi havia un cert melting pot ideològic perquè també hi formaven part Felip Mateu i Llopis, Joan Beneyto o Francesc Carreres i Calatalyud que acabarien decantant-se pel valencianisme de dretes.
Segons l´autoritzada opinió de Francesc Pérez Moragón, en el valencianisme polític de la vespra de la Segona República hi havia les clàssiques opcions de dreta, centre i esquerra. Pel que fa a la primera Eduard Martínez Sabater, Salvador Ferrandis Luna , Ignasi Villalonga Villalba,el Centre Escolar i Mercantil (CEM), el Centre de Cultura Valenciana i personalitats com Teodor Llorente Falcó, el pare Luis Fullana, Felip Mateu i Llopis o Nicolau Primitiu tingueren especial protagonisme i les seues publicacions La Voz Valenciana i Cultura Valenciana no patiren problemas econòmics. Aquesta tendència continuà amb més força en la República quan es crea Acció Valenciana el 1933 , editora d’El Poble Valencià i on la “ nòmina “ s´amplia a Jorge Mª Esteve, Bayarri, Joan Beneyto, Caballero i Muñoz, Carreres de Calatayud o Nicolau Primitiu Gomez Serrano sense oblidar als carlins tradicionalistes Xavier Casp o Miquel Adlert. “Acció” (1934-1936) fou la seua darrera publicació.
El Valencianisme de centre era la vella Unió Valencianista que desaparegué el 1933 degut sobretot a la decisió d´Ignasi Villalonga (Juliol de 1933) d´integrar-se en la DRV de Lluís Lucia. En el valencianisme d´esquerra, el 1930 ja s´havia creat l ´Agrupació Valencianista Republicana (AVR) amb Avant com a òrgan d´expressió i on figuraven Adolf Pizcueta, Maximilià Thous, Almela i Vives, Salvador Donderis, Eduard Duran i Tortajada, Vicent Llorens, A. Perucho, i E. Navarro Borràs. Però amb la Segona República les postures es radicalitzaren i el 1935 veu la llum Nova Germania i el 1936 el Partit Valencianista d´Esquerra. Neix també una prestigiosa revista (reivindicada anys més tard per Fuster amb la creació de L´Espill) La República de les Lletres on als adés esmentats cal afegir Emili Gómez Nadal, Enric Valor, Lluis Guarner, Bosch Morata i Carles Salvador.
Hi hagué intents d´unificació de les diferents corrents ideològiques com ara l´important publicació El Camí que arribà a editar 133 números entre 1932 i 1934 i la seua sucessora Proa. Seria imperdonable pasar per alt la primera normalització seriosa del valencià, les Normes de Castelló, http://www.juntsfrontalavl.com/documentacion/Les%20Normes%20de%20Castell%C3%B3%20de%201932.pdf que, afortunadament, substituiren el relatiu caos existent. Joaquim Reig tractà d´actuar de pont entre els diferents sectors, però el valencianisme polític, en aquell context , no podia superar , en la meua opinió, la confrontació ideològica (a banda de la seua minsa capacitat d´influència popular i el seu escás atractiu com a plataforma política amb les notables expcepcions d’Ignasi Villalonga , Juli Just , Francesc Soto o Pascual Leone). A banda dels Quaderns d’Orientació Valencianista amb textos ben interessants de Reig, Mateu i Llopis o Sanchis Guarner, les cartes estaven marcades i nasqueren Nova Cultura (Renau) o l´anarquista Orto (Marín Civera). Socialment dèbil com era (malgrat la seua vàlua intel·lectual), el triomf de la reacció suposà un cop molt fort per al valencianisme polític d´esquerra que patí també la repressió (alguns s´adaptaren) i que, a hores d´ara , encara no s´ha superat del tot.
Franquisme i antifranquisme
Amb això entrem en la fosca postguerra, en el desarrollisme franquista, en la curta primavera dels 80 i en la restauració -això sí democrática- de la dreta el 1991 i el 1995 …i fins ara. Com que el pròxim capítol o apartat el dedicaré a comentar què han donat de si a la ciutat aquests períodes, em limitaré a recordar alguns noms (només alguns) dels que tingueren rellevància en els diferents subperiodes esmentats. Pel que fa la postguerra, els noms que cal recordar no constitueixen precisament “històries exemplars”, començant pels “poncios “, els omnipresents governadors civils: Planas de Tovar, Ramón Laporta, Diego Salas Pombo, Posada Cacho i Oltra Moltó (o “altra multa”) i continuant pels Excel·lentíssims alcaldes Baró de Carcer, Gómez Trènor, J. Manglano, Baltasar Rull i el II Marqués del Túria. Després de la riuà de 1957 , el “jefe” Rincón de Arellano, que havia sigut de tot ( Cap de Falange el 1939, President de la Diputació en 1955 i amb molt bona conexión amb el Moviment i amb Franco) fou el primer alcalde que no actuà com un estaquirot decoratiu (urgeix una bona biografia!). Sense desmerèixer la fermesa del II Marques del Túria que es queixà de la lenta ajuda de Madrid després del desastre de 1957, cosa que que li costà el càrrec a ell i al llavors director de Las Provincias Martí Domínguez Barberà. Després de Rincón, amb “l’aperturista” López Rosat i el tardofranquista resistent Miguel Ramón Izquierdo, ja entrem en plena transició.
Però a més d´aquests individus convé no oblidar altres defensors del nou ordre. Un interessant llibre de Gustau Muñoz (Els reaccionaris valencians. La Tradició amagada, Afers 2010) ens recorda el paper jugat per Rafael Rodríguez de Cepeda (un vell conegut), Vicent Gay, Eduard Martínez Sabater, Joan Beneyto, Rafael Calvo Serer, Diego Sevilla Andrés i Josep Corts Grau . (13)
De l ´opossició en aquells durs anys , clar que existía com demostren els ingressos en pressó, la persecució primer dels maquis i després dels militants de Partit Comunista (“El partido”) i la fosca i dura resistència d´aquells intel·lectuals que com Enric Valor , Sanchis Guarner , Joan Fuster , López Piñero o fins i tot , malgrat el seu conservadorisme, Pere Mª Orts. En els seixanta, s´albira que les regles de joc es fan una mica més laxes. Això tal vegada explica , a banda de la continuitat del Partit Comunista, el sorgiment d´un jove Partit Socialista Valencià (Ricard Perez Casado, Vicent Alvarez, Alfons Cucó, Valerià Miralles, Eliseu Climent , Ferran Zurriaga etc… ) que deixaren al pont dels Serrans una pintada amb quitrà que ens haguera anat molt bé en temps posteriors amb estratègie errònies. La pintada deia: Parlem Valencià! i durà molt de temps. A més dels resistents de la postguerra s´anava creant un petit grup (valencianista per cert) en el que jugà un paper important la tértulia de Paco Dàvila, l´incombustible Vicent Ventura i l’incipient moviment de “reconstrucció “ que feu possible que a mesura que es desenvolupara la política opusdeiana del règim anaven quallant les protestes de veïns , estudiants i treballadors i anava consolidant-se la reclamació popular del Llit del Túria i de El Saler on participà activament Les Provincies en la seua petita i passagera “primavera”. No està de més un record (emocionat si m´ho permeteu) de Just Ramirez, però també de la tasca del setmanari Cal Dir, publicació del PCPV, o posteriorment la revista Trellat, que entre 1977 i 1981 varen anar estenent les noves idees, com també ho feu Valencia Setmanal i la històrica Cartelera Túria.
( 13) Grup selecte al que caldria afegir el ultraconserador arquebisbe Prudencio Melo Alcalde , el populista Marcelino Oloaechea, Juliàn San Valero Aparisi, Jose Barberá Armelles, Jose Ombuena, els germans Brines, Carlos Sentí Esteve,Jose Caruana Reig Barón de San Petrillo, Salvador Aznar Calabuig(el pare de l´actual director de l´Autoritat Portuària), Federico García Sanchiz “ el charlista” , Agustín Trigo Mezquita, Salvador Carreres Zacarés , Ramón Gordillo ( el president durant mols anys de la Cambra de Comerç), Regino Mas , Macario Bolado, , Fernando Vizcaíno Casas , Julian Huertas Martínez ( el amo dels cabarets), Adolfo Cámara Avila (de la premsa escrita), Manuel Jordan Montañés (cap de la policía local fins als 80), Ignacio Carrau Leonarte, Báguena , i per últim , Joaquim Maldonado Almenarque va tindre la valentia tant de reconèixer el seu passat com de rectificar a temps.En qualsevol cas una petita mostra d´adictes al Règim amb els càrrecs i prebendes anexes.
Desde el 1978- tal vegada desde 1959- la història (i els protagonistes de la ciutat) han quedat prou ben recollits en l´obra col·lectiva En Trànsit a Gran Ciutat, en l´autobiografia de Ricard Perez Casado (Viaje de Ida, PUV) i en el recent llibre del que suscriu (Josep Sorribes. Valencia 1940- 2014. Construcción y Destrucción de la ciudad (PUV, 2015) on, entre altres coses, el lector pot comprovar i constrastar un “nou” tipus de protagonistes de la ciutat: l´insaciable capital immobiliari, d´una verocitat imparable on junt a la clàssica burgesia valenciana, participen tota la plèiade propera a l´Opus Dei (la xarxa de Promobanc), una nova classe enriquida de promotors -constructors dels 60 i 70 – (14) i , és clar , els oportunistes a l´ús, alguns tècnics inclosos com Alejandro Escribano o Jose Maria Lozano, per citar dos exemples rellevants. Ho deixarem a la curiositat del lector.
( 14) A banda del capital inmobiliari “de fora” ( Zabalburu, Vallehermoso, Metrovacesa, Urbis, FBEX, FCC, Reyal, Sacyr…) els promotors locals consoliden grups inmobiliaris els més coneguts dels quals son : Soler, Onofre Miguel, Nebot Oyanguren, Tarazona Montoro, Lluch de Juan, Busutil Chillida, Valero Yagüe, Ballester , Beltran Nave , Rodrigo, Castellano, Serratosa, Waksman, FICSA,URBEM, COSESA,Valencia Urbana, Casanova, Ferrando/PAVASAL, ATINVER/CIT/ CIVSA, Gómez Peris , Febrer Rovira …Quan convé, es creen empreses promotores “crisol” on participen diferents grups.
