Jochen Bittner
Durant molts anys m’irritava -i em feia una mica de vergonya- haver de reconèixer que no m’agradava gaire l’obra de Günter Grass, el guanyador del premi Nobel que va morir dilluns. Al cap i a la fi, era l’escriptor més aclamat de l’Alemanya de la postguerra; no era només el nostre poeta nacional, sinó també, per a molts alemanys, la nostra consciència. Però no em deia res.
La seva novel·la Com els crancs, publicada el 2002, ha sigut el primer llibre que no m’ha vingut de gust acabar de llegir. Estava enfadat amb mi mateix. Estava orgullós d’acabar tots els llibres que començava, i era una novel·la que ho tenia tot per agradar-me: tractava de la memòria i els nazis; feia servir la metàfora de la manera de caminar del cranc per il·lustrar que els alemanys han d’anar cap enrere per avançar, no tan sols pel que van fer com a nazis, sinó també pel que la guerra va fer als que no eren nazis, i també als seus fills, a gent com jo.
L’obra, però, no em va fer el pes. L’explicació que se’m va acudir per no dedicar-hi més temps era que senzillament no m’agradava el seu estil.
No vaig identificar la causa d’aquesta irritació fins que no vaig conèixer Günter Grass en persona. Fa un parell de mesos va venir de Lübeck, la ciutat de la costa bàltica on vivia, a Hamburg, i va visitar l’oficina del diari en què treballo. La sala de reunions estava plena: tothom -editors, assistents, becaris- s’amuntegava per veure la llegenda vivent. Tot i que estic segur que jo no era l’únic que tenia sentiments contradictoris sobre el personatge, l’ambient era de gairebé total veneració. Era la mena de culte laic que crec que no tornarà a rebre cap altre escriptor més jove, encara que hagi guanyat el premi Nobel.
Vestit amb un jersei de llana vermella i una americana gruixuda de tweed, i amb un got de vi blanc a la mà, Grass va parlar gairebé tota l’estona d’ell mateix i de la gran influència que la seva feina com a intel·lectual havia exercit en el nostre diari, Die Zeit. Com més parlava, més clarament m’adonava del que em molestava d’ell. I no només d’ell, sinó també dels intel·lectuals alemanys d’edat avançada a qui ell representava.
“La teva generació ho ha tingut tot molt fàcil -volia engegar-li-. Et vas fer famós en una època en què una ideologia forta i una opinió decidida comptaven més que la feina molt més dura d’analitzar el que de debò passa al nostre voltant. La teva manera de veure el món compta més que la manera com és en realitat. I en la teva rectitud sempre hi ha hagut un gran ego. Avui sabem que les ideologies no són una realitat. Els escriptors i els intel·lectuals ja no tenen aquest refugi; el que sobretot se’ls exigeix no és un judici moral, sinó una anàlisi lúcida del món, que cada vegada evoluciona més de pressa. A la teva època et vas convertir en una autoritat moral, Günter Grass, però ara no podries”.
Tenia ganes de dir-li tot això davant dels meus col·legues, que estaven embadalits, però no m’hi vaig atrevir.
Algú ha dit que s’han acabat els dies en què els polítics podien decidir el destí de nacions senceres amb un vas de whisky a la mà. Però també s’han acabat els dies en què els escriptors podien dividir el món entre bons i dolents embolcallats per una boira de fum de pipa, tal com van fer d’una manera molt notòria Günter Grass i altres membres del Gruppe 47 -un grup d’escriptors que volia renovar la literatura alemanya- als anys 50 i 60.
Dir que aquest canvi és saludable no vol pas dir que s’hagi de menystenir el que van fer. La Segona Guerra Mundial va deixar Alemanya sense brúixola moral, i escriptors com Günter Grass, Heinrich Böll i Siegfried Lenz l’hi van donar. El país necessitava uns líders intel·lectuals que personifiquessin la certesa, per molt vanitosos que semblessin.
Hi ha èpoques en què el rigor moral és necessari, però aquestes èpoques passen. I, tot i així, Günter Grass mai va ser capaç d’anar més enllà. Pitjor encara: pel que sembla, creia que, com a consciència de la nació, les normes que aplicava als altres no se li havien d’aplicar a ell.
El 2006, just abans de publicar les seves esperades memòries, va revelar que havia sigut membre de les Waffen-SS, la branca més sanguinària de la maquinària de guerra nazi. Va afirmar que no havia disparat mai ni un sol tret, però en aquesta confessió hi havia una preocupant presumpció d’impunitat. ¿Creia potser que la seva participació en una de les pitjors organitzacions nazis quedava compensada pel fet de ser considerat l’escriptor contemporani més important d’Alemanya?
Feia la impressió de donar per feta la seva superioritat moral, encara que cada vegada s’allunyava més de les tendències majoritàries. El 2012 no es va limitar a publicar un poema – El que s’ha de dir – en què acusava Israel de posar en perill la pau mundial, sinó que semblava convençut que parlava en nom de tot Alemanya.
Va adoptar el mateix to a la reunió d’Hamburg, quan va acusar la Unió Europea i l’OTAN de provocar la guerra amb Rússia. Com que estava assegut cara a cara amb ell, em vaig decidir a expressar la meva inquietud fent-li una pregunta: ¿no creia que la guerra ja havia esclatat, i que l’havien provocat els russos en envair il·legalment Ucraïna?
Günter Grass no em va respondre, sinó que va fer algunes observacions generals sobre Rússia i Occident. Però jo no tenia cap motiu per a la decepció. Em vaig adonar clarament que la meva era una Alemanya diferent. I que ja m’estava bé que tingués la impressió que jo no li havia dit res.
Publicat a l’Ara, dissabte, 25 d’abril de 2014
