Javier Cid
La societat s’ha regit històricament per un model masclista molt ferri que s’ha anat modelant amb l’entrada de la “democràcia” als sistemes capitalistes europeus. Tots als nostres dies coneixem alguna història present o passada de violació dels drets humans de les dones o desigualtat de gènere. No obstant, els temps actuals exigeixen criteris d’eficiència que passen per l’establiment de mecanismes i oportunitats per a fer possible l’aterrament de propòsits i objectius que puguen ser tangibles, factibles i viables a curt termini en la vida de les dones al món.
Des d’aquesta consideració, es plausible afirmar que les dos últimes dècades s’han caracteritzat per ressaltar la importància social que té treballar en favor de la igualtat de gènere i tots els esforços de la societat civil, especialment del moviment de dones, per a que esta igualtat siga molt més que una intenció.
Aquesta desigualtat es veu en molts aspectes de la vida quotidiana però també a la crua realitat, a les guerres. Les dones i les xiquetes són víctimes de violència premeditada directa, violacions i brutals agressions i tortures davant les quals han estat sotmeses e indefenses. La violència cap a les dones és el delicte que es comet amb major freqüència i al que majors quotes d’impunitat trobem.
No va ser fins la creació dels tribunals penals internacionals per als genocidis comesos a Bòsnia (1992-1995) i a Ruanda (1994) quan per primera vegada es va proposar l’enjudiciament dels crims de gènere. Això sí, el vertader pas endavant va arribar amb la consecució per part del Consell de Seguretat de la ONU de la Resolució 1325 a l’octubre de l’any 2000. Per fi, aquesta resolució, forjada a la IV Conferència de les Nacions Unides sobre les dones de setembre de 1995, reconeixia que “la pau està indissolublement lligada a la igualtat entre les dones i els homes i al desenvolupament”.
Aquesta resolució tenia com a objectius fonamentals els d’enfortir la participació de la dona en les missions de pau i als òrgans de presa de decisions de les missions de pau així com incloure l’enfocament de gènere, amb igualtat d’oportunitats per a dones i homes en totes las activitats de consolidació de la pau, desarmament, la desmobilització i la reintegració (DDR). Tanmateix, ressaltava la importància de protegir els drets humans de les dones i les xiquetes en les zones de conflicte i de post conflicte i promoure l’apoderament i la participació als processos de negociació i aplicació dels acords de pau.
No obstant, vuit anys després, i davant del passotisme mundial en torn a la Resolució 1325, el Consell de Seguretat de la ONU va aprovar la Resolució 1820 (Novembre de 2008) que tractava de completar la primera resolució i versava sobre la violència sexual en contextos de conflicte armat. Aquesta declaració se centra més en la violència sexual i assenyala que pot ser “constitutiva de crim de guerra, crim de lesa humanitat o un acte constitutiu amb respecte al genocidi”.
Evidentment, aquesta llei també l’han obviada als països en conflicte i, encara que s’han donat alguns passos endavant per a combatre la violència sexual i masclista cap a les dones en zones de conflicte, és clar que encara es continuen perpetrant una gran quantitat d’abusos, violacions i crims contra les dones i xiquetes.
Per tant, és necessari reclamar als governs que promoguen l’educació en cultura de pau i en valors crítics, democràtics i igualitaris per a evitar que la violència masclista i sexual siga un comportament aprés, aprehès, interioritzat i acceptat socialment com part de la pau i de la guerra.
