Laia Mas
Kémit és la paraula que els egipcis utilitzaven per a referir-se al seu país en l’Antiguitat, traduïda pels egiptòlegs europeus com “la terra negra”. Però també hi ha estudiosos d’Egipte i Àfrica que han defensat l’origen subsaharià de la llengua i la civilització egípcia, donant a Kémit el significat de “la terra dels negres”. El científic senegalés Cheikh Anta Diop va establir que els egipcis, fins el segle IV a.C., eren negres i que el seu origen es trobava en la baixa Etiòpia, establint així vincles ineludibles entre l’Antic Egipte i l’Àfrica Negra. Aquesta evidència és confirmada també per la Bíblia, on s’explica que els descendents de Cam, fill de Noé, foren els que poblaren la terra egípcia. Donat que aquest és considerat com el pare de la raça negra, s’entén que els pobladors originaris d’Egipte també ho eren.
No obstant les evidències, aquesta visió mai no ha estat acceptada per la egiptologia oficial, rebutjant-se sempre la tesi de la negritud egípcia. La negativa a reconéixer-ho posa en evidència el prejudici cultural hegemònic d’un Occident imperial que ha creat un ranking de races i una jerarquia de cultures: si Egipte era una civilització esplendorosa, no podia ser negra. No obstant, segons apunten els treballs d’alguns estudiosos com Diop, Théophile Obenga o Oum Ndigi, la llengua dels jeroglífics és molt familiar a les de l’Àfrica negra actual, i veuen innegable el paral·lelisme de concepcions entre ambdós “móns”, i fins i tot de les seues institucions. Per la seua part, Roca i Iniesta ho tenen clar quan apunten que “l’egiptologia i l’hel·lenisme oficial, majoritari, és racista i d’un imperialisme acadèmic passat de moda”. Per als autors, és innegable la relació de les cultures negroafricanes amb Kémit o Antic Egipte.
I és que la raça o el color de pell dels egipcis segueix sent en l’actualitat un tema tabú, fins al punt que el egipcis antics són l’únic poble de pigmentació indefinida en l’actualitat. Aquesta incertesa no es deu a la falta d’evidències que demostren la negritud egípcia, segons apuntes alguns estudiosos, sinó més bé a l’encobriment conscient d’Occident, que ha volgut fer creure que ni la pell negra ni el cabell rull dels habitants de Kémit caracteritzen l’home negre. Així, la història d’aquell indret s’ha construït sobre una farsa fins que alguns estudiosos contestataris han acabat imposant-se a l’empara de les evidències de diversa índole: des de la llengua , la iconografia, els textos o els pigments.
No obstant, aquesta teoria sobreviu no sense impediments. Les referències del filòsof Marx a Kémit com a concepte del món de producció asiàtic i de la seua projecció superestructural han desviat encara més l’atenció de la qüestió racial. En aquest sentit, Marx va denominar “asiàtic” al vell Egipte, com també ho va fer Montesquieu. La paradoxa es troba en que aquell suposat molde “asiàtic” va tindre la seua primera manifestació històrica en Àfrica.
Però més enllà de qüestions terminològiques, la importància del color de la pell dels egipcis és relativa. Els autors contestataris tracten de ressaltar aquesta qüestió precisament per la negativa de l’egiptologia oficial de reconéixer-la. Cridar la negritud egípcia es deu a donar un pas més en el combat contra els prejudicis i la jerarquització de races i cultures, tant en l’actualitat com en l’anàlisi històric.
*Es pot ampliar la información als següents llibres:
Iniesta, F. (1998) Kuma. Història del’ áfrica negra. Edicions Bellaterra: Barcelona
Iniesta, F. (2001) El planeta negro. Aproximación histórica a las culturas africanas. Madrid, La Catarata.
Roca, A. e Iniesta, F (2007b). “Raíces: ¿por qué la historia es un conocimiento vital en el África del siglo XXI?”, en África en el horizonte. Madrid, IUPC-La Catarata.
