Una altra educació és possible

educacio

Juli Capilla

Ara que és Pasqua i, per tant, temps de vacances escolars, potser és el millor moment per reflexionar amb tranquil·litat sobre l’educació. I em referisc a l’educació que impartim estrictament els docents, més enllà del paper –cabdal!– que compleixen –o haurien de complir– les famílies, i la societat en general. És un tema difícil, per complex, i resulta del tot agosarat aventurar-s’hi amb tot d’objeccions, suggeriments, reflexions, hipòtesis, etc., sobre un àmbit tan transcendent per a tothom. I no és per a menys perquè és en els primers anys de formació, com ben bé saben vostès, on es forja la personalitat de l’individu; quan es modela una determinada predisposició actitudinal i ideològica, conceptual i vital, de cara a la societat: la plena integració –o no– del subjecte.

És obvi –si més no, per a mi– que l’actual model educatiu és fallit. Ho és en la mesura que les autoritats competents parlen contínuament de la necessitat de lluitar contra el fracàs escolar, i ho és, sobretot, en el sentit que els alumnes –i, ai las, també els mestres i els professors– generalment s’avorreixen en les classes o rebutgen el centre escolar. No hauria de ser així, en la realitat. O, com a mínim, no hauria d’existir aquesta impressió massa estesa entre els alumnes segons la qual les classes són un rotllo. No vull semblar demagògic, en aquest sentit. I miraré de posar totes les cartes sobre la taula. Sé que l’escolarització constitueix l’“obligació”, el dia a dia, i que les vacances i els caps de setmana concentren l’espai de diversió. Però no hauria d’haver-hi tanta diferència entre un temps i l’altre, sinó un espai difús o de transició, sense a penes solució de continuïtat. No és un ideal. És possible.

És possible perquè existeixen experiències pedagògiques diferents que intenten trencar amb un model d’escola anquilosat en el passat, compartimentat en classes, aules, assignatures, àrees i matèries; quan l’experiència vital no és ben bé així, i ni tan sols el pensament humà funciona d’aquesta manera tan racional, tan encasellat i castrant. On és l’element aleatori? On és la improvisació? On és la creativitat? On és la imaginació? On és la participació voluntària i la iniciativa pròpia del mateix subjecte/objecte del procés educatiu? I, sobretot, quin paper hauria de fer el docent en un model d’ensenyament alternatiu?

Recentment, els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’algunes experiències educatives diferents que apunten precisament en aquesta direcció d’indagació pedagògica innovadora i constructiva, optimista i oberta. Són models pedagògics en què els xiquets treballen per projectes i en grup; sense assignatures, sense exàmens, sense un timbre que marque de manera estricta les hores. El treball és interdisciplinari; els horaris, flexibles; l’avaluació és contínua i les ciències i les lletres s’aprenen des de la praxi, amb exemples aplicats a o estrets directament de la vida real.. Benvinguts al segle xxi! L’esperit pedagògic i el model filosòfic que inspira aquest model educatiu és proper a l’alumne, aspira a estimular-ne la creativitat, la capacitat innovadora i indagatòria, la iniciativa pròpia, tot fent del professor/a un/a acompanyant o orientador/a en el procés formatiu de la persona –que no és poca cosa!–, sense interferir en el desenvolupament lliure i personal de cada alumne. No és que no hi haja ningú que dirigisca la classe, però l’alumne no n’és tan conscient i, a més, adquireix una responsabilitat i un protagonisme de cara al desenvolupament dels objectius a què van encaminats els projectes. S’hi treballa en grups –fins i tot més nombrosos que els estipulats per norma en el currículum– en què són presents docents de diversos àmbits: científic, lingüístic i humanista. Perquè es parteix de la idea que el coneixement no és completament tancat, és a dir, que les disciplines no són estanques ni es troben segregades de manera hermètica per matèries o àrees específiques, sinó que el saber és multidisciplinari i convergent, s’hi troba íntimament interrelacionat. Naturalment, hi ha avaluació, però tampoc no és tancada, perquè hi participa també l’alumne, autoavaluant-se, ni la nota és l’objectiu primordial del procés d’aprenentatge…

En un article és molt difícil ponderar a propòsit de les bondats d’aquest model educatiu alternatiu, però a mi aquestes experiències em semblen, com a mínim, respectables i interessants, i caldria que les estudiàrem a fons. Perquè, quin és el model tradicional que tenim? I, sobretot, quina és l’alternativa que ens ofereixen els governs que a hores d’ara acaparen les competències sobre aquest àmbit? El PP va aprovar, per majoria absoluta i autoritària, sense consultar pràcticament ningú, una nova llei d’educació, la LOMQE –la setena des que vam estrenar la democràcia–, que apunta en el sentit invers a què hauria d’aspirar l’escola del segle xxi. La LOMQE imposa un model educatiu tradicional o, millor encara, retrògrad, que beu directament de models pedagògics ancorats en el passat; que evoquen, i fins i tot rendeixen honors al nacionalcatolicisme de l’escola franquista. La LOMQE aplica la segregació per sexes, prima la religió cristiana, discrimina la diferència, anul·la la creativitat, veta la iniciativa individual i el treball cooperatiu en favor d’un model vertical en què els docents esdevenen mers preparadors de proves –perquè preveu unes revàlides al final de cada cicle. L’objectiu no és formar sinó uniformar, adoctrinar per tal de bandejar el criteri propi, fer callar les veus dissidents, adotzenar criatures per convertir-les en peces que encaixen sense escletxes en el sistema, en el mercat neoliberal i neocapitalista que ells defensen. L’objectiu no és la persona, sinó el súbdit; no és el ciutadà, sinó l’esclau. És el consumidor acrític que ha de nodrir les arques dels poderosos i de les grans multinacionals, en una societat basada en l’oci i el plaer immediats, que no qüestione en cap moment el sistema. Un món feliç al més pur estil de les novel·les d’Aldous Huxley o de George Orwell. Una societat estúpida formada per individus feliços, però idiotes –en el sentit més trist i alienant dels adjectius.

(Continuarà…)

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER