Fullejant Enric Balaguer

Constel·lacions

Francesco Ardolino

[Fullejant Enric Balaguer.

Pensaments al voltant del volum Constel·lacions postmodernes]

 

De tant en tant, ens trobem entre les mans un llibre que ens insinua una idea, sempre la mateixa idea, que esdevé, per més inri, cada cop més antipàtica. Intentem treure’ns-la del cap, i no podem. Ans al contrari, l’esforç ens porta a remugar-hi de manera continuada, i llavors el dany ja està fet i les paraules s’ordenen fins a concretar-se en la fórmula «és com si tinguéssim una literatura normal». Vet aquí, ho acabem d’expressar. Sense que hagi passat un sol segon, ja ens n’hem penedit, però no hi ha marxa enrere. Tan sols podem demanar perdó. I ens resistim a fer-ho, perquè sabem que, desgraciadament, tenim tota la raó.

Això a mi em va passar amb la lectura de les Constel·lacions postmodernes (PUV) d’Enric Balaguer. Després, la primera impressió va provocar un allau d’imatges encadenades, fins a la representació oliosa de l’autor dins el saló d’una casa en la ciutat o sota el porxo d’una casa de camp, amb un cigar i un whisky, que escriu pausadament les reflexions d’home experimentat. I, amb esgarrifances de vergonya, em vaig preguntat com se m’havia acudit una ximpleria semblant. Potser la culpa no era del tot meva, sinó d’una actitud que, en una reivindicació generalitzada de la línia que va de Montaigne a Josep Pla (pobre Montaigne!), ha generat, als Països Catalans, un seguit de personatges ridículs que s’autoanomenen intel·lectuals. Així, doncs, eliminem amb un cop de drap la pàtina que he deixat sedimentar sobre el llibre i tornem a obrir-lo. En aquesta segona lectura, és fàcil adonar-se que el que ens semblava una miscel·lània d’autor −una estructura, per cert, tan en voga en la crítica literària italiana, on els estudiosos més coneguts gairebé avorreixen la unitat monogràfica per esplaiar-se en un desesperat intent de recuperació de la figura integral de l’intel·lectual− té, de fet, una vertebració estructural. Ens ho declara el mateix autor, quan col·loca, al final del llibre, unes «referències» que, més que remetre a una bibliografia positiva, ens inviten a una passejada pels textos d’una exposició. I així les constel·lacions formen una gal·làxia més compacta (i densa) del que crèiem al començament.

Ara bé, qui som els lectors d’aquest llibre? Potser no hem llegit/vist tots els textos, literaris o cinematogràfics que Balaguer ens presenta, però és difícil que no hàgim gaudit de la lectura o la visió d’alguns d’ells. I, si hem viscut amb un mínim interès cultural durant les darreres tres dècades, els noms, els títols i les situacions ens deuen resultar d’allò més familiar.

Podem procedir de manera vertical o horitzontal. Si escollim la primera solució, haurem d’admetre que el capítol que obre el llibre, «Narcisos i Dionisos», ja dóna les bases −ideològiques, metodològiques i històriques− del que ens espera: el «sorgiment d’un nou i radical individualisme» tot aplanat en el present, fins al punt que l’«entorn de perpetu divertimento es conjumina contra l’esperit de realització personal». Lipovetsky camina abraçat al Baudrillard més catastrofista, i els contes de Quim Monzó fotografien una situació que s’exemplifica amb els resultats produïts per Maria Jaén, Sergi Pàmies o Toni Cucurella.

Si escollim el camí horitzontal, repartirem el volum per autors o arguments tractats. Dins l’àmbit de la literatura catalana, reconeixerem capítols dedicats a Francesc Bodí, Joan Margarit o Josep Lozano, mentre que, fora de casa, la mirada se centrarà en John Berger o Michel Houllebecq. Pel que fa a la vessant cinematogràfica, entre molts estímuls, sobresurt l’anàlisi de l’obra d’Isabel Coixet. I, quan l’interès apunta cap a altres horitzons, Balaguer cerca una perspectiva sociològica, ecològica o sexològica per aplicar les seves interpretacions i desmitificacions del món contemporani (que altres anomenen la Biblioteca), una mica à la manière del Roland Barthes de Mythologies.

No cal que estiguem d’acord amb ell per gaudir de la lectura. En realitat, la majoria de les vegades, l’autor es converteix en un Watcher, un vigilant de la gal·làxia que es limita a observar els fenòmens sense demostrar-hi cap voluntat d’intervenció. Altres vegades, ens provoca instints de coparticipació, i llavors voldríem portar el seu discurs fins a les últimes conseqüències. Finalment, en casos puntuals, voldríem convèncer-lo que l’anàlisi és perfecta, però que la solució va molt més enllà del que ens deixa entreveure. Que l’individualisme hedonista se supera amb la presa de consciència del jo, no pas amb el seu anihilament −i aquí el pensament de Max Stirner podria tornar-se d’una actualitat extraordinària. Però tot això només demostra una cosa: que no podríem estar-nos de llegir, rellegir i comentar al marge aquest llibre durant dies i dies.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER