Inquisició identitària

Joan B. Culla

Ha de ser cosa de la pausa vacacional, perquè, si no, no m’ho explico. Confio, doncs, que a partir de dilluns una allau d’aquests intel·lectuals i articulistes que han mostrat tanta i tan tenaç sensibilitat en la matèria inundin les pàgines de la premsa amb textos de denúncia del desafur. Al mateix temps, compto que apareixeran notes i comunicats de col·lectius com, per exemple, Libres i Iguales, Societat Civil Catalana, Empresaris de Catalunya, Tercera Via, tal vegada fins i tot de Federalistes d’Esquerres i del flamant Construïm, tots expressant el seu més enèrgic rebuig.

La meva expectativa se sustenta sobre la hipòtesi que els adversaris del “pensament únic nacionalista”, els paladins de l’exquisida neutralitat dels poders públics en assumptes identitariàment controvertits, aquells a qui els revolta que es destinin recursos de tots a defensar les idees d’una part de la societat contra les d’una altra part…, que totes aquestes persones i grups apliquen sempre el mateix tracte, el mateix barem de sensibilitat democràtica, siguin quins siguin la identitat o el “pensament únic nacionalista” de què es tracti; pretenguin imposar-los amics o adversaris.

Si aquestes mínimes condicions d’objectivitat, o d’honestedat intel·lectual es donen, la Llei de signes d’identitat aprovada el 25 de març a les Corts Valencianes amb els únics vots del PP hauria de provocar, a les files de l’unionisme català i també a Madrid, un autèntic clam de condemna. Déu n’hi do que una cambra legislativa democràtica dicti una norma inventariant de manera excloent quins són els genuïns signes d’identitat (devocions, festes, esports, balls, menjars…) d’una societat, en aquest cas la valenciana. No ens havíem omplert la boca durant dècades amb tot allò de les identitats plurals i les grans virtuts del mestissatge i del cosmopolitisme? Llavors, un valencià que fugi de les falles i detesti la paella és un pària, un apàtrida, un renegat?

La cosa és encara més greu perquè la citada llei, per vetllar per la seva eficàcia, crea una autèntica policia identitària sota el rètol d’Observatori dels Signes d’Identitat Valencians. Formada per entitats privades de biaix ideològic més que connotat, aquesta “policia” té per objecte denunciar persones físiques o jurídiques que incorrin en “greuge o menyspreu” dels signes d’identitat oficialment consagrats, de manera que els heretges no puguin rebre cap subvenció de la Generalitat. Pobre de qui faci un comentari inconvenient sobre la Geperudeta o critiqui les mascletás, perquè es convertirà –llei en mà– en un valencià de segona. Orwell a la vora del Túria.

Per arrodonir el quadre, un dels principals signes de valenciania ara legalment blindats és un disbarat científic que rebutgen tots els departaments de filologia romànica de totes les universitats del món, que rebutja fins i tot l’autoritat lingüística reconeguda per l’Estatut d’Autonomia d’aquella Comunitat: la tesi que el valencià i el català són dues llengües diferents. I bé, els que s’han omplert la boca de queixes sobre la suposada falta de rigor històric de la commemoració del Tricentenari de 1714, callaran ara davant el disbarat filològic legislat pel Govern d’Alberto Fabra? No seria gaire coherent.

Va voler l’atzar que, just mentre a València s’aprovava la Llei de signes, arribés a la meva bústia un fullet signat pel líder local i presumpte alcaldable del PP al municipi on resideixo, el senyor Jordi Carreras del Rincón. Es tracta d’un paper de to clarament preelectoral en què es poden llegir coses com aquestes: “El PP de Sant Cugat vol un Ajuntament que representi tots els ciutadans de la nostra ciutat. Volem un Ajuntament que respecti i serveixi a tothom, pensin el que pensin i sentin el que sentin. […] Volem un Ajuntament que respecti la pluralitat de la gent de la nostra ciutat”.

El PP de Catalunya i el PP de la Comunitat Valenciana són encara el mateix partit? Doncs no ho sembla, perquè el que el primer reivindica des de l’oposició i amb accents victimistes és exactament el que l’altre calciga amb arrogància des de la majoria absoluta. Però els populars catalans no han estat capaços de dir ni piu, si més no per tacticisme oportunista.

Per exemple, el locuaç portaveu Enric Millo i Rocher, que es vanta de les seves arrels valencianes. El passat dia 25, en el debat de la Llei de Signes, el seu homòleg i coreligionari Jorge Bellver va titllar els diputats d’esquerres contraris a la norma d’“indignes” perquè, asseient-se a les Corts Valencianes, no es plegaven a defensar els signes d’identitat dictats pel PP. “Això és traïció”, va concloure.

Vostès s’imaginen que un representant de la majoria sobiranista al Parlament hagués dit res semblant als diputats antiindependentistes? S’imaginen, en tal hipòtesi, les reaccions d’aquests últims, i en particular la del senyor Millo? Ah, però a València els objectius del PP són combatre el catalanisme i conservar el poder, i un bon fi justifica tots els mitjans.

(El País, Barcelona, 4 d’abril 2015)

 

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER