Manuel Alcaraz Ramos
Als meus companys del Grup Parlamentari de Compromís
L’aprovació en solitari d’una llei que regula les senyes d’identitat del poble valencià és el comiat adequat del PP a aquesta legislatura de bojos en les Corts Valencianes. Adequada, però no digna. Adequada, precisament, per indigna, perquè la seua última aportació a la història universal de la infàmia parlamentària és una indignitat. S’han assenyalat molts dels seus punts febles: tasca ingrata i inútil, perquè tota la llei és un immens forat negre de la raó. Però no és sobrer recordar que selecciona absurdament i arbitrària les presumptes senyes d’identitat que cal defensar; i, al fer-ho, inevitablement, genera greuges comparatius, contribuint un poc més a la desvertebració de les terres i la gent valencianes. Sembla que aquesta qüestió no preocupa Fabra i els seus intel·lectuals, tret que consideren que, precisament, aquesta desvertebració i, potser, els discursos de Rita Barberá, són, en si mateixos, una autèntica emanació de l’ànima valenciana. També s’ha destacat que privilegia algunes entitats d’una més que dubtosa competència científica i, en alguns casos, amb un passat ple de turbulències, per no dir alguna cosa molt més greu. Al fer-ho margina un òrgan estatutari, com és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, quan havia aconseguit ser una peça essencial en el difícil camí de la normalitat lingüística i de la convivència. Això sí: eleva a categoria els bous de carrer i la colombicultura. Ho fan ells, els qui han tancat RTVV. I s’ha dit que l’Estatut ja fixa les poques senyes d’identitat que necessitem i que, en alguns casos, van ser desenvolupades per la Llei de Símbols o la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Per a què tot això? Per a res. Bé, sí: només per a demostrar que mentre amb una mà es trau lluentor a la nostra autonomia, amb l’altra se la insulta menyspreant la seua norma institucional bàsica, fins i tot establint sancions per als quai se n’isquen de la recta línia d’adoració a uns ídols de bandúrria i cartoó pedra: talibans d’allò nostre, és a dir, del que volen que siga només seu.
És com si el PP, en aquesta hora d’acaballes, volgués aliar-se amb els seus vells fantasmes, encoratjar els dimonis familiars com la dreta més inhòspita va fer en la Transició. I tot per un grapat de vots. Perquè ni tan sols seran molts els sufragis que ara pot collir amb l’ogre del catalanisme, perquè fins i tot per al molt convençut és molt difícil imaginar què tindrà a veure la defensa d’uns quants llocs comuns amb una hipotètica invasió de l’horda catalana. L’espantall va funcionar quan es va congregar entorn seu la incertesa que la fi del franquisme deixava en algunes capes reaccionàries, incíviques i ignorants. Però ara ja no. Potser l’anticatalanisme siga una ideologia de reserva per a posar en circulació en períodes d’agudització d’alguns conflictes, però és difícil que funcione per a establir-hi una estratègia de mitjà i llarg termini: la societat valenciana, malgrat tot, és ara més culta i sap distingir entre la funció dels afectes folklòrics i la dels factors que estructuren una convivència des d’unes arrels històriques. Aquest és un defecte de l’intent: al tractar de fer transcendent l’epidèrmic, el PP arriba a la seua autèntica alçada i protagonitza, i protagonitzarà, un sainet groller i sense sentit. I degrada amb el seu abús el que és autènticament gran, com la Festa d’Elx.
Per això en les intervencions del PP en defensa del seu disbarat abunda la desgana, uns arguments i unes formes de dir-los que passen d’allò més petulant i vacu a allò més apàtic. No crec que l’assumpte convença ni als diputat populars, que estan més preocupats a calcular el seu futur immediat que a ofrenar noves glòries a no se sap ja qui. Perquè aquesta és l’altra: la clau del “sa regionalisme” blaver va ser la seua capacitat d’establir un vincle amb un nacionalisme espanyol que ací no havia d’esforçar-se massa a traure múscul perquè comptava amb una sucursal dinàmica, floral i festiva. Però ja no. I no perquè no pervisca un espanyolisme més o menys recognoscible, sinó perquè la sucursalitat requereix algun tipus de retribució, i l’Estat dels espanyols –el de tots nosaltres, vaja– no està, ni s’espera, per a invertir en aquesta la seua Comunitat, tan desballestada com privada de deutes històrics.
Vivim un temps procliu a buscar recer sota els plecs de les banderes però sempre que les banderes siguen gratis i que s’oblide que els patriotes d’aquesta hora són els mateixos canalles que ens han enfonsat en la misèria. I el dany és massa recent perquè funcione l’amnèsia. L’argúcia regional necessitava la vestimenta del “Llevant feliç”, la sensació penetrant que érem “dels bons” d’Espanya –per això li podíem fer ofrenes. D’acord que no fóssem els primers, però sí encapçalàvem una segona divisió amb clares possibilitats d’ascendir. No és així ara, precipitats en les dècades prodigioses del PP per l’abocador de les estadístiques econòmiques, amb uns índexs de corrupció, atur i pobresa insuportables i descendits per incompareixença, incompetència i magarrufa, precisament, a categoria regional. Som el Llevant “infeliç”. I l’única cosa que motiva alguna esperança és traure-li al PP una bona targeta roja.
Això és el que li cal a Fabra i als seus cervells: saber que són inoblidables, comprendre que la seua agonia reflectida en enquestes no és res comparat amb la que experimenta el seu poble, al que només li falta que se’n riguen. I és que les grans faraonades anaven a ser, ens van dir, les senyes d’identitat dels nostres fills. Però no: a l’hora de la veritat, paella, algunes ganyotes grotesques i traques. De debò volen que ens emocionem? Doncs cal ser ximple, la veritat.
