Petroli, Veneçuela, Cuba. Núvols ben negres cobreixen l’horitzó del lluminós Carib

1 Veneçuela

Joan del Alcázar

La mort d’Hugo Chávez, al març de 2013, va provocar profunda preocupació en la totalitat dels governs dels països que formen part de l’aliança Petrocaribe. En ella estan Cuba, República Dominicana, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, altres dotze països xicotets de l’àrea i, lògicament, Veneçuela, que és qui comanda el grup i qui els proveeix de cru a preu d’amic. En la vespra de les exèquies del líder, vaig tindre l’ocasió de comprovar fins a quin punt arribava l’alarma del govern dominicà. En un sopar amb personal polític i econòmic del govern, en el mateix restaurant, vaig poder viure alhora una explícita  celebració de la mort de Chávez a càrrec d’exiliats veneçolans i la viva preocupació dels meus amfitrions dominicans. Temien aquests últims, no sense raó, que la desaparició d’Hugo Chávez implicara un canvi en la política de Caracas quant als enviaments de cru a Dominicana.

Puc imaginar perfectament com es van haver de sentir fa uns mesos quan va començar el que ara sabem per la notícia que s’ha publicat aquesta mateixa setmana en els mitjans de tot el món: Veneçuela ha reduït a la meitat les seues exportacions de petroli als països del Carib.

El país més afectat per la decisió veneçolana [coneguda ara] posada en vigor al setembre del 2014 és, sens dubte, Cuba. La resta dels països de Petrocaribe pagaven el cru, a preu inferior al de mercat, però és que Cuba no paga res en efectiu. Metges, entrenadors esportius, experts en seguretat interior i especialistes dels serveis d’intel·ligència és el que Cuba enviava [i envia] a Veneçuela a canvi de petroli. Dels més de 100.000 barrils diaris que Cuba rebia en 2012, des de setembre s’ha passat a 55.000.

Els efectes sobre l’economia cubana poden ser esferidors, han d’estar sent-ho ja, encara que no hi haja transcendit, i això perquè si Veneçuela deixara d’enviar petroli en un futur pròxim ―el que en absolut es pot descartar― la situació de l’illa podria semblar-se com un ou a un altre ou a la que es va viure en els anys noranta durant el Període Especial en Temps de Pau, després del que Fidel Castro va anomenar el desmerengamiento de la Unió Soviètica. El malson d’aquells anys pesa sobre la memòria dels cubans.

Segons PDVSA (Petrolis de Veneçuela) el cru veneçolà ha pujat aquests últims dies 2.47 dòlars el barril i ha tancat la setmana en 46,19 dòlars. Els atacs d’Aràbia Saudita al Iemen han provocat aquest increment, però els preus de la mercaderia disten un món dels 150 dòlars aconseguits en 1998 després del pacte d’Hugo Chávez amb la pròpia Aràbia Saudita. En aquells anys es parlava de la petrocràcia veneçolana, i aquella abundància va permetre una política exterior d’una generositat avui impossible.

Diu Hans Diederich, el pare del concepte Socialisme del segle XXI, que Veneçuela és avui un sinònim de capitalisme d’Estat. En paral·lel, Teodoro Petkoff ―l’ex guerriller dels anys seixanta i fundador del Moviment al Socialisme (MAS), després d’abandonar el Partit Comunista― afirma que el bolivarià és un règim autoritari, autocràtic i militarista.  Per la seua banda, el politòleg nord-americà Stephen Levitsky, professor d’Harvard, sosté que és un règim d’autoritarisme competitiu, i conclou que és un híbrid institucional en el qual la competència pel poder es dóna en condicions desiguals i desfavorables per als opositors al poder.

Tots aquests elements descriptius o analítics, segons, semblen encaixar amb la documentada anàlisi publicada pel politòleg colombià Román Ortiz, al desembre de 2014, sota el títol de Veneçuela: la tempesta perfecta. En ella, Ortiz estableix tres balises que, al seu parer, defineixen la realitat actual del règim bolivarià: un desastre econòmic, una devastació institucional i una fractura dels aparells de seguretat.

Pel que fa a l’economia, quatre pinzellades: Veneçuela ja no ofereix segons quines estadístiques internes; el bo veneçolà està en la categoria de bo brossa, el PIB de 2014 va ser de -3% i una última i fonamental: en 1998 la proporció entre exportacions petrolieres i no petrolieres era 69-31 mentre que en 2012 va ser de 96-4. I això amb un preu del barril entorn dels 55 dòlars. Pel que fa a la feble institucionalitat, aquesta es fa evident en la passió legisladora del govern: tot es regula però res o quasi res funciona en les institucions, en les quals preval tindre-les al servei de la revolució. Un botó de mostra: de les 45.474 sentències emeses des d’instàncies judicials, ni una sola ha sigut en contra del govern. Finalment, pel que fa a la fractura dels cossos de seguretat, cal apuntar que després de la creació d’uns i la remodelació d’altres preexistents, conviuen a l’interior del país vuit estructures militars i policials d’àmbit nacional, a les quals cal sumar les dels estats i les dels municipis. En aquest terreny, les rivalitats entre les unes i les altres són moneda corrent, i la gran paradoxa final és que són les empreses de seguretat privades (gens convencionals, per cert) les que han eixit beneficiades en un país que té les taxes de violència més altes del continent sols per darrere d’Hondures i El Salvador, i en el qual Caracas és la ciutat amb major índex d’homicidis per cada cent mil habitants, després de San Pedro Sula (Hondures) i Acapulco (Mèxic) [Dades de l’Oficina de l’ONU contra la Droga i el Delicte, 2012].

Per tot açò, pot afirmar-se que l’Estat veneçolà està en caiguda lliure i que el seu futur pròxim solament pot pintar-se amb colors ombrívols. Les necessitats internes faran, més que probablement, reduir encara més l’assistència petroliera que ha mantingut amb Cuba i la resta dels països de Petrocaribe.

És impossible no establir vincles entre la reducció dels enviaments de cru a Cuba i el gir anunciat de forma simultània per Barak Obama i Raúl Castro, el passat 17 de desembre de 2014. L’illa necessita imperiosament dinamitzar la seua més que feble economia, li urgeix obrir noves vies de supervivència per al règim, ja siga amb Xina, amb Brasil, amb la Unió Europea o amb els mateixos Estats Units d’Amèrica. Si Veneçuela col·lapsa, una cosa que no es pot descartar, Cuba no pot tornar a un nou Període Especial. El règim voldrà canviar tot el [accessori] que faça falta perquè no canvie res [substancial], però cal esperar per a veure si aquesta tàctica serà viable o no.  Núvols ben negres, els de la tempesta perfecta, cobreixen l’horitzó del lluminós Carib.

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER