Joan del Alcázar
Són quatre les convocatòries electorals del 2015, com sabem: Andalusia, Locals i autonòmiques [maig], Catalunya [setembre] i les Legislatives [novembre]. Serà com una marató per a tots, per als ciutadans, per als aparells dels partits i per als polítics en general. És possible que alguns dels atletes polítics no aconseguisquen acabar la carrera, i hagen de retirar-se abans d’arribar a la meta. Francament, més que possible, a hores d’ara podem dir que seria desitjable. En la mesura que la responsabilitat pels mals resultats aconseguits fóra atribuïda a patums concrets, això seria molt saludable perquè facilitaria una neteja més que necessària de les direccions partidàries actuals.
Escric aquestes línies el mateix dia en què els ciutadans andalusos estan votant. Ells serán els primers a dir-nos com està el pati polític en veritat. Les enquestes vaticinen una incompleta victòria socialista, una derrota severa dels popularistes, una irrupció important però no enlluernadora de les formacions noves, Podemos i Ciudadanos, el manteniment a la baixa d’Izquierda Unida i l’evaporació d’UPyD. Veurem. Són ja molts els desmentits a les previsions demoscòpiques d’anteriors comicis com per a creure en elles.
Si el pas pels primers 10 quilòmetres d’aquesta marató fóra el previst, la carrera es faria encara més tàctica. És a dir que passarien relativament poques coses abans del pas per la balisa dels 20 quilòmetres, que serà el 24 de maig. Susana Díaz no pactaria res amb ningú que poguera hipotecar el discurs del seu partit abans d’aquestes eleccions locals i autonòmiques. Descartat pactar amb Podemos para no donar-los aire i amb Izquierda Unida perquè no seria fàcil d’explicar, la conclusió més probable, almenys en aquesta fase de la carrera, seria que el soci natural dels socialistes andalusos hauria de ser Ciudadanos (C’s), que són a dia d’avui la dreta centrada i presentable. No obstant això, ni al PSOE l’interessa fer explícita eixa relació, ni a C’s tampoc li convé que se’ls assigne l’estigma de company de viatge o de ximple útil dels socialistes. Fins a finals de maig, doncs, no sabrem massa coses més sobre com pot acabar la marató allà pel mes de novembre.
Però i si les coses no ixen així, i si les enquestes tornen a fallar? Imaginem que el PP no baixa tant com es pronostica, que el PSOE guanya però amb dificultats, que Podemos i C’s entren amb menys força de la prevista i que Izquierda Unida manté relativament el tipus. Aquest seria un escenari encara més complicat de gestionar. En aquest cas la cursa, la marató de la qual parlem, es convertiria en una carrera endiablada. Els dos grans partits podrien traure pit i els emergents no ho serien tant. El bipartidisme resistiria, i qualsevol dels dos grans podria esgrimir els resultats per a avalar el seu programa polític. El més preocupant seria que el PP vendria el seu digne segon lloc en el feu socialista com un aval a les seues polítiques de cirurgia major sense anestèsia, i això li donaria a Rajoy un oxigen amb el qual ara no compta.
El pitjor que podria passar en les eleccions que avui s’estan celebrant a Andalusia seria, doncs, que no passara res. Que la ciutadania transmetera amb el seu vot que no hi ha marge, que no hi ha res a fer. Que les coses són com són i estan com están.
El manteniment de l’hegemonia dels dos grans partits seria una pèssima notícia per a els qui pensem que a Espanya li urgeix una reforma profunda que ha de començar per corregir dèficits molt severs de funcionament de la democràcia de baixa qualitat que patim. Urgeix una restauració de principis bàsics de l’ètica cívica que han sigut oblidats o abandonats pel cinisme superlatiu de les elits polítiques, empresarials i financeres. A més, és peremptori abordar un procés d’actualització del Text constitucional que contemple i s’adapte als canvis que la societat espanyola ha experimentat en els últims quaranta anys. El model de convivència, l’estratègia econòmica de futur, la pròpia estructura de l’Estat, el model social que volem, tot això ha de ser redefinit.
Per a que això passe, la distribució del poder intern ha de ser modificada. Els dos grans partits no poden mantenir-se en una mena de torn restauracionista i lampedusià: ora governen liberals, ora governen conservadors, perquè canvie exclusivament el que haja de canviar perquè no canvie res.
Parafrasejant el recent llibre de Joan Subirats i Fernando Vallespín, Espanya ha de ser resetejada. Ha de reiniciar el seu sistema operatiu i això passa per les eleccions que avui se celebren a Andalusia.
Ha començat la Marató 2015, o la Volta Electoral 2015 per etapes. No importa el símil esportiu que utilitzem. El transcendent és que comencen a produir-se canvis en el sistema de representació política, i els ciutadans andalusos són els primers que han de- manifestar-se a favor d’això. Que els déus els il·luminen.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
