Guillem Frontera
Hi ha indrets on sembla que la geografia i la història, sobretot en aquells espais on s’expliquen i es complementen mútuament, bateguen de manera que n’hi ha prou d’escoltar aquest batec -i una mica de sensibilitat- per governar-les amb eficàcia. Són escenaris on el passat és tan present que no s’hi pensa en tant que passat. “El passat no mor mai, ni tan sols és passat”, diu Faulkner. Aquesta simbiosi té a veure amb els llocs de la memòria, però els transcendeix en fer-se tan present a la quotidianitat de les persones que hom no hi sent la necessitat ni la temptació de segregar-les.
Un d’aquests indrets és l’illa de Menorca, on la geografia posa l’espai i la història hi crea el paisatge, desplegant-hi des dels monuments més simbòlics fins a les petges més humils de l’home en la seva feina. La vida de les persones que hem tingut la sort de sovintejar aquesta illa és plena de records lluminosos que es formaren a partir de petites seqüències d’una normalitat radical: un pagès llaurant arran d’un talaiot grandiós, una truja gratant-se l’esquena contra un bloc de pedra sagrada… tot plegat prop d’un lloc al qual s’accedeix obrint i tancant una barrera de troncs d’ullastre seleccionats amb coneixement.
Aquesta mena d’indrets -d’espais mítics- imposen a la població una memòria poderosa, la palpitació d’un temps sense solució de continuïtat. Als governants d’aquest petit país tan sols els és menester compassar-se al ritme de la terra per mantenir-la en condicions de satisfer les necessitats més raonables de la modernitat. Menorca no és un país arcaic ni arcàdic, és un país normal, que s’ha sabut estimar i respectar des del coneixement i des d’aquesta memòria que hi crepita.
Les coses començaren a canviar cap a mal quan la dreta guanyà a les urnes el govern de l’Ajuntament de Maó i del Consell de Menorca. Els primers indicis dels nous temps començaren com solen començar les coses en aquestes illes: la voluntat de castellanitzar-ne la toponímia per complaure l’ull extern. Per exemple, Palma ha esdevingut Palma de Mallorca, perquè així és com se la denomina des de fora. I Maó ha assolit oficialitat bilingüe: ara també torna a ser Mahón. El PP a les Balears té l’alta missió de fer retrocedir la normalització fins que la llengua sigui arraconada al fons més obscur de la cuina. Toponímia, ensenyament, confusió: per exemple, els informatius d’IB3 TV empren el registre aconsellat per la UIB en els blocs d’informació general, però el dialectalitzen en la informació esportiva i meteorològica.
Bé, tot plegat són els primers indicis de canvis que suposarà un govern de dretes en altres àmbits. I, sí, tot segueix la deriva d’unes estratègies perverses, que contaminen no tan sols la llengua sinó també el llenguatge amb què s’expressa l’acció política. Ara mateix, aixeca polseguera, també en sentit metafòric, l’ampliació innecessària d’alguns trams de la carretera que uneix Maó i Ciutadella, la gran obra pública impulsada pel conseller de Mobilitat, Luis Alejandre Sintes, el general que molts recordareu en relació amb la tragèdia del Yak 42. L’obra és la típica ferida a la pell de la terra, que no deixarà de supurar mai, nafres lamentablement irreversibles. Doncs bé, el conseller Luis Alejandre perora sobre el cas i les seves circumstàncies, per arribar a una conclusió de titulars: “Hi ha massa ecologistes alliberats”.
Una altra mostra del llenguatge com a expressió d’una manera de governar el tenim en tot un enfilall de declaracions entorn d’un fet positiu en si mateix, l’elecció de Menorca Talaiòtica com a candidata a la seca declaració de Patrimoni de la Humanitat. Es tracta d’un fet que bàsicament inclouríeu en l’àmbit de la cultura, però que, en un context d’impudícia política, passa automàticament a nodrir la versió més barroera de la promoció turística. La consellera de Cultura i Patrimoni, Maruja Baíllo, tracta la possibilitat d’èxit de la candidatura com a “producte turístic”. El president insular, Santiago Tadeo Florit, deia textualment que “tenim a l’illa un producte per a vendre cultura i turisme” (el subratllat és meu). I aquest, vendre, ha estat el verb entorn del qual, implícitament o explícitament, s’ha celebrat l’acceptació de la candidatura. Vendre, vendre, vendre… El turisme tendeix a banalitzar-ho tot, tot ho vol convertir en producte de benefici immediat i prevalent. Desorganitza els punts cardinals de la societat i la indueix a veure’s des de fora, amb la mirada de l’estrany. Pot, de fet, convertir-te en estrany a la teva terra. N’hi ha exemples arreu.
(Ara, 19 de març 2015)
