Joan del Alcàzar
Necessitem de forma
urgent que arribe el dia de les eleccions. Cal votar per a saber què volen els ciutadans o, millor, per a saber quants estan disposats a donar el seu suport a aquesta forma en la qual estem funcionant políticament, i quants s’oposen i volen que es faça de forma diferent. Hi ha, doncs, dues opcions en pugna: seguir o canviar, mantenir el rumb o virar a babord; i aquestes eleccions pròximes han de dirimir si realment són majoria els qui estan farts, fastiguejats i resolts a expulsar al Partit Popular del govern de les institucions polítiques.
Aquests últims anys estan sent durs, i no em referisc ara a la crisi econòmica, sinó al clima social en el qual estem vivint. En aquest temps, el debat polític i partidari es correspon perfectament amb aquella coneguda idea marxiana, segons la qual partint del no-res hem assolit les més altes cotes de misèria.
El Partit Popular ha sustentat i sustenta governs que han estat i són un malson per a la majoria dels ciutadans, inclosos una bona part dels qui van votar per ell. No es tracta que haja resultat un partit conservador fins a ser reaccionari; ni tan sols que haja desenvolupat una política sempre orientada a afavorir els interessos privats per damunt dels públics. Ha sigut molt pitjor, ha esdevingut el major i més potent agent corruptor d’aquesta societat. Perquè la corrupció no ha resultat exclusivament un problema de naturalesa econòmica, ha estat molt més greu la descomposició de les institucions i l’enviliment de les persones. Fins i tot s’ha pervertit el llenguatge, s’han retorçut les paraules, s’han falsejat els significats, s’ha negat allò evident, i s’ha ocultat allò explícit.
És veritat que no tot el dolent, el putrefacte, l’indecent que ocorre en la nostra societat és imputable als del partit de la gavina. Encara que d’ells és la major responsabilitat, altres formacions polítiques han coadjuvat, per acció o per omissió, al lamentable estat d’indecència política en el qual vivim. Fins i tot els ciutadans del carrer que no tenim carnet partidari hem de carregar amb la nostra creu penitencial per la nostra nul·la capacitat de resposta, per la nostra deixadesa davant la deriva perversa de la cosa pública. La desafecció i la crítica poc rigorosa, resultant de disseminar la brutícia amb ventilador, han sigut respostes massa generalitzades.
Per a molts, el distanciament de l’escenari partidari ha constituït l’única alternativa plausible. Han volgut posar terra pel mig amb els mentiders, els indecents, els falsificadors i els encobridors, amb aquells que veuen la palla en l’ull de l’altre i no reconeixen ser bornis.
Per als qui no renuncien, per a els qui no es rendeixen, per als qui senten la imperiosa obligació moral de participar en la reconciliació entre ètica i política, la cosa no és tan senzilla. Simplement no poden desentendre’s de la realitat que els embolica fins a, quasi, asfixiar-los. Els noticiaris de ràdio i televisió poden haver-se’ls convertit en una tortura, els debats i tertúlies els poden semblar pestilents, i les entrevistes a polítics amb poder en un exercici de risc per a la seua tensió arterial. La crònica judicial, per exemple, és una porga que prenen tres vegades al dia: desdejuni, menjar i sopar.
No es pot continuar així més temps. Cal votar, cal saber quanta gent està disposada al fet que les coses seguisquen com estan; a seguir furgant en el fang. I quanta gent està disposada a recolzar opcions de canvi, de girar 180 graus i de redefinir la ruta a seguir per a aconseguir una forma d’organitzar la convivència més justa, més lliure i més solidària. Si aquest segon grup resulta majoritari, tal com les enquestes vaticinen, serà la responsabilitat dels seus quadres partidaris que eixe canvi es faça real, que es materialitze en la constitució d’àmplies majories de govern en les quals tots cedisquen perquè puguen ser atesos els interessos de la majoria. Si les previsions demoscòpiques es confirmen, la cultura del pacte lleial, tan desconeguda per aquestes terres, es farà imprescindible. Aquest serà el moment de conèixer la vertadera estatura política d’aquells dirigents que hauran promès donar un colp de timó i virar a babord.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
