Elena Navarro
Un any més s’apropa el 8 de març, declarat Dia Internacional de la Dona Treballadora. Dia de festa i de reivindicació que ens ha de servir per a continuar reflexionant sobre el paper de la dona en les nostres societats actuals i sobre la importància de la lluita feminista. Per tot això, cal fer un breu repàs sobre la història recent del moviment feminista al País Valencià, recuperant algun dels fets més importants que han contribuït a la seua configuració actual.
El Feminisme polític, entès com aquell que reivindica portar a l’esfera pública qüestions tradicionalment considerades pròpies de l’entorn o de la vida privada (maternitat, sexualitat, cures, relacions entre gèneres, etc.), trencant així amb la separació dels dos espais, sorgeix en els anys 70, en el context de la transició democràtica, coincidint així amb el feminisme de la segona ona en el marc europeu.
Així doncs, aquest feminisme arreplegava la tradició de lluita antifranquista i plantejava, en el marc d’un progressiu augment de la participació social en la vida política, qüestions entorn de la igualtat entre homes i dones, no solament pel que fa a drets polítics i socials, sinó també en quant a la moral i a la llibertat personal.
Al País Valencià, d’una manera similar a la resta de l’Estat espanyol, el moviment feminista va eclosionar als anys 70, especialment entre 1976 i 1978, encara que cal remuntar-se uns anys abans per tal de trobar la primera organització feminista. Es tracta del Moviment Democràtic de Dones (MDM), fundat en 1969 per militants del Partit Comunista (PCE), a les quals també es van sumar dones procedents d’altres cultures polítiques i d’altres moviments d’esquerres. Encara que els seus inicis van estar més aviat vinculats a la lluita antifranquista, concretament a la defensa dels familiars de persones represaliades i empresonades, prompte van començar a desenvolupar una tasca netament feminista, presentant en 1970 el seu primer programa sobre aquest tema, en el qual es feia una crida a la mobilització i a la participació de les dones en la lluita política.
El MDM, especialment en la primera meitat de la dècada dels 70, és fonamental per a entendre la revitalització del moviment veïnal de la ciutat de València, doncs es treballava des de les associacions de veïns o des de les associacions de mestresses de casa com a espais per a l’organització del moviment feminista, arribant a crear figures com la de la “vocalia de la dona” dins d’aquestes associacions.
En 1975, després de la mort de Franco, s’inicia una nova etapa per al feminisme. Al desembre d’aquest mateix any se celebren a Madrid les I Jornades per l’Alliberament de la Dona, a les quals van acudir representants d’associacions feministes de tot l’Estat espanyol, així com moltes dones a títol personal. Aquestes jornades van constituir la primera discussió col·lectiva sobre l’estat de la dona en més de quaranta anys, produint-se forts enfrontaments entre les assistents. Els majors debats es van centrar entorn de qüestions relacionades amb la sexualitat, que de facte era rebutjada per un ampli sector del moviment feminista, ancorat encara en la reivindicació únicament de drets socials i polítics.
A l’any següent es van celebrar les Jornades Catalanes de la Dona, en les quals malgrat reproduir-se alguns dels grans debats, sí que es va avançar cap a postures més progressistes, en les quals sí tenien cabuda la reivindicació de la llibertat sexual i reproductiva. Les reflexions entorn de la utilització del cos de les dones i a la usurpació que el sistema havia fet de la seua pròpia sexualitat van portar a la conclusió que “el personal també és polític”, i que, per tant, aquests temes havien de constituir un eix principal de la lluita feminista.
Aquestes Jornades van tenir un impacte directe en el moviment feminista del País Valencià, doncs a finals de 1976 el MDM presentava el seu segon programa, en el qual s’arreplegaven qüestions com la de l’avortament, el divorci o les llibertats sexuals. Així mateix, va suposar un clar precedent per a l’organització en 1977 de les I Jornades de la Dona del País Valencià.
No obstant això, aquest any de 1976 constitueix una data clau en la història del moviment feminista per més raons, doncs van començar a crear-se estructures específiques de dones dins d’altres partits o organitzacions polítiques (Associació Democràtica de la Dona, vinculada al Partit del Treball d’Espanya (PTE); la Unió per a l’Alliberament de la Dona, en l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT); la Unió Popular de Dona, en el Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), etc.), així com fora d’aquestes, com l’Associació de Dones Universitàries, el Moviment Feminista Universitari, el Centre d’Estudis i Acció Maria Cambrils, vinculat el moviment nacionalistes; el Grup Terra o les Dones Lliures, de corrent llibertari, etc. Amb tot açò podem veure com el moviment feminista al País Valencià va començar a fragmentar-se i a generar espais d’organització cada vegada més diversos, els quals confluïren en la Coordinadora de Grups de Dones, creada tant a nivell estatal com al País Valencià, en la qual s’aglutinaven més de setanta organitzacions feministes.
Com ja hem assenyalat, en 1977 va tenir lloc la celebració de les I Jornades de la Dona del País Valencià, organitzades en la facultat d’Economia de la Universitat de València. En elles els debats no es van centrar tant en qüestions de contingut, sinó més aviat d’organització. Des d’algunes associacions es denunciava el masclisme i l’estructura patriarcal imperant en la majoria dels partits polítics, defensant la necessària autonomia del moviment feminista respecte a aquests. D’altra banda, des d’amplis sectors es defensava la necessitat de seguir vinculades als partits, concebuts com l’eina des de la qual calia articular la lluita per la igualtat.
Com a conseqüència d’aquestes desigualtats es va produir una gran escissió del moviment feminista del País Valencià. Les associacions que defensaven l’autonomia de la lluita feminista, independent de qualsevol partit polític, van abandonar la Coordinadora i van fundar l’Assemblea de Dones de València. Malgrat les diferències, cal reconèixer que en la majoria de les ocasions aquestes dues plataformes van actuar conjuntament, especialment en el context de les grans mobilitzacions que van tenir lloc en 1979 i a principis dels anys 80.
Fent un repàs de les mobilitzacions feministes d’aquells anys, destaquen les campanyes de sensibilització social i les reivindicacions centrades en casos concrets, a partir dels quals es cercava exemplificar qüestions que afectaven al conjunt de les dones. És el cas dels judicis per “delictes sexuals”, en els que hi havia dones que eren jutjades per adulteri. Per a protestar contra això es van convocar diverses concentracions a València i a altres ciutats sota el lema “Jo també sóc adúltera”.
Un altre exemple clar de mobilització feminista al País Valencià van ser les manifestacions en denúncia de l’onada de violacions a diverses poblacions a finals dels 80, en les quals, sota el lema “Prou de violacions. Defensem el nostre cos. Volem el carrer de dia i de nit”, es reivindicava la necessitat de construir ciutats segures per a les dones, en les quals aquestes no hagueren de tenir por d’anar pel carrer a soles.
Així mateix, es va impulsar amb gran força la manifestació del 8 de març, que durant els anys de franquisme va estar prohibida. Malgrat el context de democratització i obertura de la Transició, la veritat és que les primeres manifestacions dels anys 1976, 1977 i 1978 van ser durament reprimides per la policia, que va carregar contra lesmanifestants en repetides ocasions.
Amb tot açò podem arribar a la conclusió de que el moviment feminista va ser un agent essencial de transformació de la societat valenciana i espanyola, no obstant això, el discurs majoritari sobre la transició ho ha exclòs del relat històric, negant la importància que va tenir en la consecució de punts bàsics per a la igualtat de la dona.
