Terrorisme i pedagogia

terrorisme islàmic

Antoni Prats

Segons les recents conclusions d’Amnistia Internacional, el 2014 ha sigut un any horrible, almenys  quant al respecte dels drets humans, i pronostica un 2015 –que va començar, amb un clam d’alerta, amb els fets de Charlie Hebdo– encara pitjor. Especialment preocupa ara a l’ONG la proliferació de grups armats que exerceixen un poder brutal al marge de qualsevol Estat reconegut. Es refereix sobretot, és clar, a l’Estat islàmic que s’ha expandit per territoris d’Iraq i de Síria, un focus d’atracció per a nombrosos joves bel·licosos imbuïts d’una certa religiositat musulmana per a fer la “guerra santa”, que ells li diuen jihad, tot i que a L’Alcorà aquest mot significa d’entrada “esforç” envers la purificació espiritual, les bones obres a favor de la comunitat i també la defensa de l’Islam, però no necessàriament mitjançant la lluita armada. I per suposat, seria un error  creure –induïts per l’inevitable etnocentrisme–que el llibre sagrat dels musulmans propugna més la barbàrie per a imposar la seua doctrina que la Bíblia dels jueus i dels cristians. Totes dues tradicions cal llegir-les, és clar, des del context remot en què es congriaren i fent atenció també a llurs missatges de diàleg i concòrdia; però, evidentment, aquesta òptica distanciadora no compta per al terrorista de qualsevol religió…

Siga com siga, allò més sorprenent de l’èxit entre el joves d’aquesta crida a la “guerra santa” és la nodrida presència d’europeus. Això ens reporta a fa mil anys, quan les famoses croades medievals dels cristians a partir de la predicació del Papa Urbà II (segle XI) per tal de fer fora els infidels d’allà on Jesús havia predicat, o sia, Terra Santa, missió que, d’altra banda,va tindre també un interès mercantil: controlar la ruta del comerç de les espècies; però, al capdavall, eren igualment unes guerres amb mòbil religiós per a la gent que hi acudia, un contingent humà de desarrelats que necessiten un sentit engrescador per a la seua vida. Així mateix, a l’Europa del segle XXI hi ha molts joves incapaços de trobar un lloc en el medi social que els envolta, i peguen a fugir buscant la solidaritat del col·lectiu religiós, que els ofereix a més a més la possibilitat –bé que hipotètica– de fer-se valdre. Tanmateix, com si en definitiva la formació religiosa hi fóra secundària, en alguns casos, els joves occidentals no provenen de famílies musulmanes…

Ara bé, en general, els joves guanyats per a la causa de la jihad –ells, però també elles– sí que provenen de famílies musulmanes, que a més a més viuen en ravals on l’índex d’atur és especialment cruel. Un exemple colpidor de brou de cultiu per a la delinqüència i el terrorisme és la barriada del Príncipe Alfonso a Ceuta, un conglomerat d’habitatges en carrers sense nom. D’uns quinze mil habitats i situat en la mateixa frontera amb el Marroc, no ofereix un altre recurs per sobreviure que el tràfic de drogues. De fet, les forces de l’ordre hi són rebudes a pedrades; però se sap del cert que nombrosos joves han marxat per a allistar-se a l’Estat islàmic –fins i tot de xiques que s’hi han sumat–i que alguns se’ls té ja per desapareguts en combat.

No era molt distint l’origen social dels que perpetraren els crims del famós setmanari satíric. Allò va ser un toc d’alarma per a les autoritats educatives franceses, sobretot en comprovar que molts adolescents dels instituts de la banlieue parisenca no secundaren la repulsa ciutadana davant l’assassinat dels humoristes. La ministra de torn ha proposat com un dels remeis crear una nova “assignatura d’educació moral i ètica”. Tanmateix, no cal anar tan lluny per fer-se càrrec del desarrelament i la manca d’empatia cívica d’una part tan considerable de la població europea, una malaltia social que no ha sorgit de sobte. A propòsit del que anem dient, el psicòleg i pedagog Jaume Funes recordava que alguns alumnes d’un institut del Raval barcelonès on ell col·laborava, els dies posteriors a l’atac a les Torres Bessones es van posar a la carpeta una foto de Bin Laden. Evidentment, doncs, es tracta d’un problema general i transversal que cal atacar també des del currículum formatiu més bàsic. I bé? Malament anem si, a més a més de la supressió de l’assignatura d’“Educació per a la ciutadania” i la reducció horària de matèries que ajuden el sentit crític, el govern fomenta la formació religiosa.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER