Nèstor Novell
Turballos cau de raboses
i Gaianes la llobera
i Muro l’avivador
de la gent malfeinera
Aquesta sentència sobre Muro, que he recuperat de l’àvia de Josep Miquel Minyana, és d’una gran injustícia (ja sol passar!). A Muro la gent treballa, i de valent.
La vila s’estructura al llarg de la carretera Planes de la Baronia–Bocairent, perpendicular a la Mariola i cara a la Penya del Frare, antic poblat iber que dóna entrada a la Valleta d’Agres. El terreny del terme és relativament pla i la població s’assenta en la confluència del riu Agres i el riu d’Alcoi.
Una mica d’història
Després de la Conquesta va ser un poble de moriscos, uns 1.500 habitants els quals, a més de ser un important contingent de ma d’obra agrícola, feien de ramaders i traginers per als paraires del drap i del gel. La seua expulsió va deixar el poble desert, sense una ànima, fins que en 1611, el comte Gaspar Roís de Corella la repoblà amb 16 colons. Les condicions que imposà eren molt dures, reservant-se la propietat de les cases i dels béns i obligant al pagament d’elevats impostos. La conseqüència d’aquest exercici de poder fou un empobriment secular de la població, que amb el temps seria la causa originària de la revolta antifeudal i antisenyorial de la Segona Germania.
El 15 de juliol de 1693, les tropes agermanades, uns 1.500 homes, sota el comandament del barber i llaurador benestant murer Josep Navarro, varen ser derrotades a la batalla de Setla de Nunyes. A la batalla moriren una quinzena d’agermanats. Navarro va ser executat el 29 de febrer de 1694 i 25 dirigents més foren condemnats a galeres. Els agermanats que pogueren fugir alimentarien el bandolerisme a les muntanyes i després s’afegirien a la sublevació de general Basset durant la Guerra de Successió. El poble de Muro es va declarar austriacista i defensà el port d’Albaida. En 1706 es constituí en vila (el sobrenom de l’Alcoi/d’Alcoi s’afegiria en 1916).
Cavanilles[1] descriu les difícils condicions dels habitants del Comtat:
“Por todas partes se ve la industria rural y la aplicación de aquellos colonos, dignos de mejor suerte; porque recargados de tributos señoriales solo parecen que trabajan para llenar los cofres del señor hizo este pactos onerosos con los nuevos colonos que reemplazáron a los Moriscos; quedó entónces mucho inculto por parecer incapaz de cultivo; y llegando la actual generación mas industriosa y mas necesitada que las precedentes, reduxo á huertas los eriales y sitios pedregosos, taladró ceros, allanó cuestas, buscó agua á fuerza de trabajos, y abrió canales para conducirlas, creyéndose libre de los tributos, que solo parecen debian adeudar las tierras en estado de fructificar al tiempo del convenio; pero engañada en sus cálculos paga también ahora de aquello que empezó á tener valor en sus manos, y se desalientan en perjuicio de la agricultura y del Estado. Añádase a esto que el labrador allí no tiene libertad de arrancar y plantar los árboles que mas le acomoden, y por consiguiente no puede muchas veces variar las producciones. Así es que aunque el suelo dé ricas y abundantes cosechas, y los naturales trabajen con teson, apénas podrian subsistir sin el recurso de las fábricas.”
I en parlar de Muro, diu:
“Todo (el término de Muro) cultivado á excepción de las peñas, que apénas forman la cuarta parte. Hay en él 1800 hanegadas de huerta, regada con las fuentes de Muro, menos las 300 que fertiliza el riu Agres. De pocos años á esta parte han aumentado la huerta á fuerza de trabajos, (…) redoblarian sus esfuerzos si viesen una condescendencia, al parecer justa, de parte del Señor territorial. (…) Cógense en el término de Muro 1500 cahizes de trigo, 1800 de maiz, 110 de judías, 500 libras de seda, 2000 arrobas de aceyte, 50000 de frutas, las más melocotones, y como 2000 cántaros de vino”.
L’arribada del tren Alcoi-Gandia en 1893 i el de Villena-Alcoi-Iecla en 1909 va convertir la vila en un centre de comunicacions important. Desapareguts el ferrocarrils, als anys 1960, les comunicacions exteriors no es veurien millorades fins la recent construcció de l’autovia central que apropa la vila cap a Ontinyent, Xàtiva i València o cap a Alcoi, Ibi i Alacant.
La població de Muro, que inclou els nuclis de l’Alqueria de Jordà, el Poblet de Senabre, Turballos, Setla de Nunyes i Benamer, s’havia mantingut estancada des de mitjan segle XIX al voltant de 3.500 habitants (en 1857, 3.535 habitants, en 1910, 3.523). El creixement significatiu de la població començà amb les onades immigratòries dels anys 60 i 70. En 1960 Muro ja havia arribat als 4.257 habitants; en 1991 als 6.499, en 2005 als 8.148 i, en 2014, ha arribat als 9.114 murers/murenys. La densitat de població és de 300 hab./km2
Productes de la terra, converses sobre present i futur de Muro
Aparquem el cotxe a la plaça del Matzem, vora el castell de festes on està l’oficina de turisme, i baixem pel carrer Àngel a veure la plaça de la Senyoria i l’elegant façana del Palau renaixentista del segle XVII. Des d’ací pugem cap el carrer sant Blai, vora l’església i fins a l’Ajuntament. El poble conserva un seguit d’antics casalicis, boniques raconades i una trama urbana de pendents suaus. També es veuen alguns solars d’antigues cases enderrocades, especialment al carrer del Sants de la Pedra, que generen una certa inquietud. A la placeta de l’Ajuntament, que és on anem, encara està obert el restaurant Casa Calvo. Fins fa alguns anys era un bar amb restaurant on feien una variada i àmplia gamma d’aperitius típics de la comarca. Sempre l’havia conegut ple de gent i me’n recorde del tracte pla i amable. El negoci ha tancat però les dones grans de la família han continuat amb el restaurant del primer pis. La carta es tota de cuina casolana, ben feta, tracte exquisit i molt bon preu. Els menjars, l’oli, el vi, els licors, les postres, tot és del país, un suport incondicional i dignificant (solidari?, reivindicatiu?) de tot allò que produeixen els veïns. Ací es pot apostar per la borreta, el blat picat, les bajoques farcides, l’arròs al forn i els embotits, tot allò que constitueix la gastronomia tradicional de Muro, però també per les innovacions que el restaurant fa sobre la base d’aquesta cuina tradicional. És per això que ens decantem per l’oferta el dia: amanida amb bonítol en conserva fet a casa, oli d’Olives, i formatge blanc amb melmelada de tomaca; de plat principal puding de corder (d’ovella Guirra reintroduïda a Agres?) amb figues, i de postres, pastís de xocolata amb taronja; per a beure, vi Almoroig del Celler de la Muntanya, café i un herberet. L’estima per la terra d’aquesta gent és innegable.
Mentre dinem repasse la conversa amb Joan Jordà sobre Muro. La seues paraules manifestaven un cert contrapunt a Cocentaina:
“És un poble obert. El murer no judica a ningú d’entrada. Tot el poble respon amb entusiasme a qualsevol iniciativa. Possiblement a Muro la gent sempre s’han necessitats més els uns dels altres i són molt solidaris. La gent que emigra dels pobles rurals del Comtat prefereix anar a viure a Muro que no a Cocentaina. També a l’hora de comprar, excepte aquells que van al centre comercial, prefereix vindre a Muro. Ací hi han comerços més moderns i hi ha més iniciativa comercial. Teixits Casa Manolo, per exemple, són impensables a Cocentaina. És més, Muro ha estat la gran beneficiada del desplaçament de la indústria alcoiana. No tens més que anar al Polígon del Pi (tèxtils Pasqual, Colortex, etc).
Si parlem de la indústria passa el mateix, Muro té una major capacitat d’emprendre projectes perquè té molta més visió de futur. Si parlem de cultura, a Muro hi ha una gran quantitat d’actes i manifestacions culturals de tot tipus. A nivell polític varen tindre la sort de comptar, durant la transició i els primers anys de la democràcia, amb Ximo Llorca. Ell va impulsar l’Associació de Veïns, les activitats culturals i una candidatura independent valencianista. Sense el seu treball no es poden explicar els èxits dels partits valencianistes al poble.”
Fem temps i passegem el dinar per la resta del casc antic i el jardins de darrere les cases de l’Ajuntament i l’església. Uns espais cuidats i amables. Passem a l’eixample, i com en tot el País, finques i finques sense cap atractiu, de baixa qualitat arquitectònica i urbanística. Per fi arribem al nostre destí, Casa Sanchis. Manolo està obrint la seua botiga, una mena de petit supermercat on s’hi pot trobar tot tipus de producte agroalimentari, i especialment, productes de la terra. L’home és molt amable i em diu: “posa’t ací al taulell i mentre jo despatxe anem parlant”. Intente explicar-li el motiu de la xerrada però ell m’entén de seguida. Ben aviat em talla per dir-me:
“Jo soc conservador però respectuós amb tot el món, només em sap mal pels joves aquells que s’han cregut això de Podemos, així que en tot el que puga t’ajudaré. La gent de Muro és molt treballadora i emprenedora. Molt bona gent. A Muro tot és un poc com la meua tenda. Jo hi sóc la tercera generació. La tenda ja fa 75 anys que està oberta i el meu fill s’ha enganxat amb entusiasme després del fracàs dels seus negocis de turisme a la costa. Com pots veure, ací la gent entra, compra i tria el producte ell a soles, el que ells volen. La gent és honrada i vol anar on hi ha qualitat i una relació d’amic, de confiança. Amb el tèxtil dels xinesos passarà el mateix. Ací molta gent, amb la crisi del tèxtil es va fer comercial, comprava de Xina i ho venia ací. Aquests comercials ara ja no els va tant bé. A la llarga només perviurà aquella empresa que done qualitat i siga honrada. Ara la gent està demanant qualitat i bon preu. El més important és sempre el treball ben fet.”
Aprofite que ha entrat un proveïdor (de “bolets de Muro” –pollancrons- que conrea ell mateix), per tafanejar una mica per la tenda: Una ampla varietat d’olis d’oliva, tomaques seques i pebres rojos secs per a fer pericana. Vins de Muro, de Villena, dels Alforins, misteles de la Marina. Tota classe de fruites i verdures de les hortes del riu d’Alcoi, pomes “rogetes” de Beneixama. Conserves de productes del país, herberos, cafè licor, fruits secs… i, alhora, els productes de qualitat de qualsevol supermercat. No puc resistir la temptació i compre els pebres secs, oli elaborat per Manolo Sanchis i fet d’un coupage de tres tipus d’olives per aconseguir un tast suau i fresc, un vaixellet de pericana en conserva, mitja dotzena de rogetes de Beneixama i dues ampolles de vi del Celler de la Muntanya. Mentre agafe els pebres li pregunte a un client per la recepta de la pericana. Em contesta:
“Vostè és de Gandia? Allà sempre ho han tingut fàcil gràcies al turisme. Obris un bar o una botiga i a viure. Ací les coses s’han de pensar més i costa més de dur-les endavant, però li dic una cosa, on no hi ha agricultura i no hi ha indústria no hi ha futur. Algú ha de crear riquesa per a que la gent puga comprar”
Li explique què faig per Muro i em diu que a la comarca ha tancat molta gent. De tèxtil ara no en naixen de noves empreses i que la gent està aguantant fent moltes hores. Els que millor han aguantat a Muro són els que fan fil i els que fan borra, és a dir, el que s’ha fet tota la vida. En escoltar-nos la conversa, un altre client em diu:
“si no ens traus el nom en el teu article (cosa que li vaig prometre) et diré que a Muro hi moltes empreses importants, encara que amb la crisi ha quedat només una de cada. Tens Anticuir, que es dedica a fer tapisseria i acabats amb materials sintètics. Aquesta empresa ha participat en concursos internacionals per fer els nous models de seients intel·ligents d’avió i ha arribat a tindre 600 treballadors. També en teixits està Rafael Pasqual (Intedeco). En estampats Fernando Torregrosa (PRATO) amb uns 58 treballadors i en estampació i acabats Rafael Torregrosa (Colorprint) amb 140 treballadors. Segurament ara n’hauran reduït plantilla però continuen sent fortes.”
Abans que continue un altre client (crec que ens l’ha enviat Manolo Sanchis), apunta:
“Home, i no et deixes Jovisa, que tindrà uns 90 treballadors i fabrica maquinària de reciclatge com premses i altres. Actualment exporta a EUA, França i la Xina i, amb un ordinador, des d’ací controla el manteniment de les màquines”.
Uns clients entren i altres ja han comprat i se’n van:
“Bé jo ja m’he d’anar, em diu el primer tertulià, així que anem a la teua pregunta. La pericana és com la paella, cadascú té la seua recepta, així que mira els ingredients del pot que has comprat i ves fent les variacions que cregues. De tota manera sempre li has de posar: el pebre sec torrat -però només escalfa’l perquè si no se’t cremarà-, capellà torrat (el millor capellà, el capellà torrat) i alls tendres torrats.”
L’home surt corrents amb la bossa de productes per als animals de granja que ha comprat però abans d’arribar al carrer els altres ja estan dient-li:
– “millor que capellans, abadegets torradets. Així està més suau”. – “Alls tendres no, alls secs ben picadets i l’oli ha de ser de primera.”
Evidentment això de la pericana té la seua complexitat. S’apropa Manolo Sanchis, que mentre despatxa està a l’aguait de la conversa:
“Podeu eixir del ram del tèxtil. Jo sóc el que va provar la primera guitarra de la fàbrica Alhambra, quan varen rebre el primer encàrrec. Ells eren fusters de les Papereres Reunides. Ara fan 800 guitarres a la setmana. Avui l’Alhambra és la primera empresa de guitarres i instruments de corda de tota Espanya. Ven per tot el món i té molt de prestigi. Pots trobar una guitarra de 250 euros o de 200.000 euros, a més, ha aconseguit aquesta qualitat treballant amb fusta de xiprer perquè el paloalto és prohibitiu. Tots nosaltres els coneguem perquè la gent ací no para mai. Tu, a banda de ser gerent toques el violí, i tu, que ets enginyer toques la bandúrria i ara vindrà Ximo, l’amo de Tèxtils X, que ja està jubilat però va a la fàbrica tots els dies a les 7 del matí a veure si pot maquinar alguna cosa nova, i per la vesprada va al conservatori. Molts tenim els instruments comprats a sa casa.
I per què no parlar de Domènech Hnos., una gran empresa reconeguda internacionalment de gespa artificial.”
A la botiga sempre hi ha 3 o 4 persones comprant, alguns s’aturen a fer el barret més ample, altres compren i marxen. La tenda té un èxit innegable i merescut. Si toquem la gespa i les fibres sintètiques, ací obrim un altre camp al que s’apunten nous clients
“De moment les fibres sintètiques i especials són les que millor han aguantat la crisi. Ací tenim Filprim, que fan fils especials, però també està Ideal, que fa guants, Nowamerica, que fa baietes i tèxtil per a sabates.
I què em dieu del paper. A Gaianes està Muro Papel que fa tovalloles, estovalles de paper i mocadorets, però que ara també fa tovalloles perfumades, bosses de fem, dispensadors de sabó, paper d’alumini, paper transparent, bossetes de sabonets i de gel per a hotels, etc.. També a Gaianes està Mapelor, que fan roba de cuiners i cambrers; estovalles, tovalloles, tovallons, tant en paper com en tela, com en propilè; paper de roll; i ha generat una divisió de productes químics de marca La Pajarita, on fan gel, xampú, cremes, detergents, suavitzants, rentavaixelles, etc. També a Benimarfull hi ha una empresa que fa paper de fumar i boquilles. Que treballen el paper estan la Papelera de l’Alqueria, Onduflex i Arpa a l’Alqueria d’Asnar.”
És increïble la quantitat d’empreses, iniciatives i productes que es fabriquen a Muro i als pobles dels voltants. No puc apuntar tot el seguit d’informació en cascada que els client de Manolo van abocant-me generosament. Ara Manolo em diu que parle amb un home que acaba d’entrar: “segur que també t’interessa”.
Es tracta de Marcos Simón, president d’ASERMA (Associació de Serveis Rurals de la Muntanya d’Alacant). Aquesta associació promou el desenvolupament econòmic i social creant ocupació, i per això, posa en explotació terres abandonades, o porta l’explotació de finques en cultiu, totes elles en arrendament. També presta tot tipus de servei relacionat amb l’agricultura i l’entorn rural, com ara facilitar personal per recol·lecció i altres treballs com esporgada, retirada de restes, tractaments, treballs d’assessorament i tramitació de subvencions i ajudes, etc. De manera complementària promou els productes agrícoles i autòctons de les zones d’actuació, l’assistència a fires i certàmens, presentació de productes, tasts … i tot amb la finalitat de recuperar i mantindre els valors culturals i gastronòmics del territori. Li pregunte com va la cosa
“A mi molta gent em diu que estic boig. Ara m’he clavat en fer una planta criogènica en gas GNL per a fer fred. El gas natural liquat m’arriba a menys 165º i la contaminació que produeix és zero. Amb 25 Tn de GNL tinc capacitat de 400Kb de potència. La idea és aplicar el fred a les càmeres del magatzem de la fruita on manipule per a l’exportació el caqui, la cirera, la poma, la bresquilla, etc. A Benimarfull tinc una nau de 2.000 m2 en un terrenys de 7.000 m2 i la producció és la de la comarca.
Preocupats per la producció agrària, ací hi ha molta més gent com la cooperativa de cerveses ecològiques La Lluna d’Agullent. Estan el de Fruites de la Sarga que venen per internet la fruita de temporada de secà (poma, perelló, nectarina, bresquilla, cirera, nyespro, tomaca rosa, etc.) amb denominació d’origen de la ‘Montaña de Alicante’. I no pots oblidar-te del Celler de la Muntanya”
Crec que ja he tingut prou per avui. Estic esgotat de la quantitat de projectes i inactives tot i la greu crisi que està patint el tèxtil en tota la comarca. Manolo em somriu
“Ja t’havia dit que ací la gent no para. Mira aquest altre que acaba d’anar-se’n és una de les persones importants de Moltó Reig a Cocentaina. Aquesta empresa fa uns anys tenia 315 treballadors, ara estarà per la meitat. I ja veus, venen ací a comprar, perquè la mobilitat laboral i les relacions comercials entre tota la comarca són molt intenses. Ací hi ha empreses que fan fil de la borra com Alcocertex amb 25 o 30 treballadors, però per a que veges com és el caràcter dels murers, ací els immigrants magrebins, a Benamer, ja han muntat una empresa de reciclatge de roba vella per a traure la fibra”.
Un darrer client que diu que treballa a una fàbrica de Cocentaina, repica:
“A Muro la gent és com la d’Alcoi, feinera, emprenedora, espavilada. Bo, en realitat són com eren abans els alcoians -perquè ara els fills dels empresaris alcoians no fan més que figurar i desfilar amb el seu puro a les filades de moros i cristians. I els de Cocentaina que vols que et diga? Són més beatos.”
El Celler de la Muntanya
M’acomiade de Casa Sanchis i faig cap al Celler de la Muntanya. Pel camí contraste les notes de la conversa amb Joan Jordà. La coincidència amb les empreses importants i el caràcter de la gent de Muro és absoluta, també en parlàrem de Joan Cascant, l’artífex del projecte microvinyes.
“La producció de raïm té molta tradició al Comtat. A principi de segle molt del raïm d’ací s’exportava per tren a Jumella i allà el barrejaven amb el vi del Carxe. El projecte del Celler de la Muntanya ha permés recuperar terres abandonades i a més, vol recuperar la cultura de la terra, per això el projecte també té una vessant cultural que es diu El Viart. Recentment ha recuperat, d’acord amb el propietari i la Universitat, una gran casa al centre del poble per fer ús del celler.”
El Celler de la Muntanya fou fundat el 2003 per Joan Cascant i Toni Boronat. Després entraren a l’equip dos experimentats enòlegs, Adrià Pérez i Marc Pérez. Els diferents vins que comercialitzen provenen del projecte microvinyes, el qual, seguint la filosofia de l’economia del bé comú, ha recuperat moltes parcel·les agràries de petites dimensions abandonades, per plantar vinyes de les varietats que millor s’adapten a cada zona. Els propietaris minifundistes es comprometen a seguir tot un sistema de conreu organitzat per experts i que ha de ser respectuós amb el paisatge i el medi natural. El resultat del procés ha estat un èxit, cada vegada s’han anat implicant més propietaris de petites extensions de diversos pobles. A hores d’ara disposen de més de 40 Ha de vinyes de petits propietaris a Muro, Gaianes, Agres, Cocentaina o Beniarrés. Segons Raül Gàlvez[2]:
“L’ecosistema Mediterrani no s’entén sense aquestes muntanyes abancalades amb pedra seca, aprofitades fins a l’últim solc. Per això abandonar el minifundi a l’encalç d’un model d’agricultura extensiva és un error que, segons Joan (Cascant), no ens podem permetre.”
El Celler de la Muntanya comercialitza i exporta a Europa i als EUA els vins obtinguts del raïm que produeixen els petits propietaris. Les marques són Almoroig, Celler de la Muntanya i Paquito el Xocolatero en vi negre i, Albir en vi blanc. A més, ara també elaboraren el producte D’Olives, un oli d’oliva verge obtingut de les varietats autòctones dels petits propietaris rurals.
La gran importància del projecte Microvinyes és que ha demostrat que l’activitat agrària minifundista pot ser perfectament rendible si s’apliquen criteris de qualitat, professionalitat i sentit empresarial. Un dels secrets consisteix en gestionar unitàriament tota la cadena de valor, des de la producció fins la comercialització i la venda amb una marca pròpia.
El Celler de la Muntanya ha incorporat una programació cultural: el Viart. El seu objectiu és fer ús de la literatura, la pintura, o la música, per fer del vi alguna cosa més que un producte de consum. És a dir, un producte propi d’un territori concret, les Muntanyes, i d’una manera particular i diferenciada d’entendre la vida i les relacions entre l’home, l’empresa i el seu àmbit vital.
Dades sobre un poble actiu
Anem ara a veure què ens diuen les estadístiques d’aquest poble tan actiu. La realitat és bastant dura. La crisi ha castigat molt les activitats industrials. En el període 2007-2012 Muro n’ha perdut un 22%. Ara en són 218, de les quals, les de la construcció representen el 37%
Respecte del comerç a l’engròs la vila acull certes activitats centrades en els sectors de l’alimentació i del tèxtil-cuir. La crisi l’ha fet perdre el 19% d’aquests activitats. Tanmateix, la importància del comerç a l’engròs de Muro està lluny del que representa Cocentaina i, especialment, Alcoi, el veritable centre del comerç a l’engròs de l’Alcoià-Comtat.
La vila de Muro disposa d’un elevat nombre de comerços de venda al detall de la tipologia de petit comerç tradicional. Com a totes les Muntanyes, el sector ha patit d’una reducció molt forta, en aquest cas del 35%. La importància de l’oferta comercial mesurada en superfície per habitant (2,4 m2/hab.) està lluny de la de Cocentaina (4,4 m2/hab.) però al mateix nivell que Alcoi (2,1 m2/hab.).
El sector turístic és poc important, més enllà de les visites que organitza el mateix Celler de la Muntanya. La vila només ofereix 1 hotel de 3* amb 56 places, 1 hostal amb 30 places, 1 pensió amb 30 places, 1 alberg amb 96 places, i 1 casa rural de 10 places. L’oferta de museus són la casa Francesc Torregrossa, d’art abstracte, i el museu viu de l’oli ubicat a l’Ajuntament.
El creixement de població que ha anat experimentant, sense pausa, els darrers 50 anys ha anat aproximat la vila al nombre d’habitants de Cocentaina. La piràmide de població és de forma romboïdal amb una certa recuperació dels naixements els darrers anys. Els estrangers són un 7,4% de la població i provenen de Marroc 813, Regne Unit 11, Bulgària 53, Romania 23, Equador 13, Pakistan 11…
L’atur registrat és de 1. 093 persones una xifra pràcticament inamovible en els darrers 4 anys, mentre que la població ha crescut un 1%. La taxa d’atur sobre la població potencialment activa (16,8%) és inferior a la de Cocentaina (18,3%) i a la d’Alcoi (19,3%).
El pressupost municipal de Muro en els darrers 4 anys s’ha reduït un 33%%. Ara és de 634.33 €/hab., per sota de la mitjana comarcal i del País Valencià. Les inversions són pràcticament nul·les, cosa que arriba a qüestionar el mateix manteniment dels serveis i instal·lacions disponibles. Per la seua banda, i en part degut al retall pressupostari, la despesa de personal és excessiva, el 42% dels ingressos municipals. Tot i això, el deute viu és petit, 238 €/hab. És evident que no són temps, ni polítics i econòmics, per a fer grans inversions però sembla que, amb aquestes dades, l’Ajuntament hauria de fer un esforç major per ajudar a l’economia productiva.
Segons les dades de 2011 els habitatges principals eren 3.435 i els no principals n’eren 895 d’habitatges secundaris i 607 de buits. A la partida de les Planes hi ha una extensa urbanització de xalets, molts d’ells d’alcoians, que ha crescut sense massa control ni urbanístic ni paisatgístic.
L’artificialització de terrenys ha estat constant. En el període 1990-2005 Muro artificialitzà 91.000m2. i en el període 2005-2001 n’artificialitzà 78.000 m2. Compta amb dos polígons industrials, el de Benamer, 155.597 m2 i el més important i millor dotat, el del Pi, de 447.623 m2.
L’oferta cultural de Muro és abundant. L’Ajuntament subvenciona l’Institut d’Història l’Almoroig que ha editat les actes d’unes Jornades sobre la història local i una publicació sobre les dones a Muro. Però si en alguna cosa es distingeix la vila culturalment és en la seua afició a la música. Compta amb la Unió Musical de Muro, el Grup de Danses Baladre i l’Escola de música tradicional la Xafigà. Els dos personatges més coneguts de Muro també tenen a veure amb la música. Un n’és el Tio Pep de la cançó popular i, l’altre, és el dolçainer de la Xafigà, el Cato de Muro.
Les festes importants són les de Moros i Cristians al mes de maig. Muro té una particularitat, ben estudiada per Joan Josep Pasqual i Gisbert, que és la figura de l’Angelet de l’Anunciació de la Festa que des de dalt d’un cavall fa la crida recitant uns versets de regust vuitcentista. L’Angelet data dels anys 80 del segle XIX. Sembla que el text de l’Ambaixada de la Festa i els versets de l’Angelet són obra del advocat i terratinent local José V. Senabre.
També té fama el Carnestoltes de Muro. I ja hem passat la Candelària!
[1] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Artes Gráficas Soler. 1979
[2] Raül Gálvez, dins Cosins Germans. Viatjant amb Empar Moliner i Ferran Torrent pel País Valencià i Catalunya. Edicions Bromera, Barret i TV3. 2014
