Suso de Toro
Avui em toca escriure sobre el que sembla que no s’ha d’escriure ‒Espanya i Madrid‒, així que ja m’ he posat el casc. Pel que fa als meus morts, ja saben a bastament en quin país visc i estan avesats.
És cert que el sistema polític d’alternança bipartidista està en crisi i no sabem com es reformularà. No podem saber fins a quin punt s’hi produiran canvis profunds -ara com ara només hi ha enquestes i conjectures- però el que no ofereix cap mena de dubte és que la pretensió catalana de tenir Estat propi és el veritable desafiament concret i directe a l’Estat tal com és. I la reacció des de l’Estat davant el procés català s’ha donat a tots els nivells, també en el pla polític i ideològic. De fet, la campanya electoral estarà marcada per un motiu que comparteixen tots els partits estatals, enarborar el nacionalisme espanyol. Ho faran el PP, el PSOE, UPyD, Ciutadans i Podemos. Cal esperar que no ho farà també IU.
Primer de tot cal constatar que el que ja prefiguren les enquestes és una rearticulació política d’Espanya com a Estat. En aquestes alçades, el PP i el PSOE han esdevingut opcions minoritàries i van camí de ser insignificants a Euskadi i a Catalunya, amb la conseqüència que tots dos són en la pràctica uns espais polítics independents. Tanmateix és Podemos la formació que, aconseguint allà els suports significatius que hi han perdut el PSOE i IU, farà ara un paper de frontissa reincorporant així aquells espais polítics a l’espai d’Estat. I a aquesta nova articulació hi ajuda també l’altra opció nova que ocupa per la dreta l’espai perdut pel PP, és a dir, Ciutadans. Amb la gran crisi del PSC i la desaparició del PP d’Alicia Sánchez Camacho, sense Ciutadans i Podemos, Catalunya apareixeria com un espai polític independent.
Podemos per l’esquerra i Ciutadans per la dreta són la garantia política de la continuïtat territorial de l’Estat espanyol. Encara que les seues posicions tenen diferències importants en aquest sentit, Ciutadans és, per naixença i definició, l’espanyolisme dins la societat catalana i per extensió a Espanya, perquè està clar que els poders de la capital ja han assenyalat el prometedor Albert Rivera com l’elegit per a aquest paper, deixant de costat la veterana Rosa Díez.
Podemos té molts aspectes, un n’és d’encarnar un desig de regeneració nacional, cosa no menor precisament, i que, lògicament, pretenen anul·lar els seus acusadors. I en relació amb Ciutadans admet matisos importants, com ara recuperar la citació ocasional del dret d’autodeterminació de les nacionalitats, reconeixent l’existència de dos fenòmens polítics històricament consolidats com són el nacionalisme basc i el català. Per damunt d’això i enmig de la fronda ideològica que és avui aquest partit, preval el seu caràcter estructurador de l’Estat tal com és.
Pablo Iglesias resumeix amb claredat la seua idea nacional: “A mi el que m’importa és que hi haja una sanitat pública per a tothom, que s’atenga en català, basc, gallec o castellà és un tema secundari per a mi”. Defineix un espai homogeni des del punt de vista de l’administració de l’Estat i situa la diversitat nacional en un pla purament lingüístic on deixa que funcionen les lleis del mercat. Encara que en aquest mercat de llengües una és la llengua de l’Estat, de coneixement obligatori per als súbdits d’aquest regne, i les altres són llengües sense Estat, de coneixement no obligatori, i que competeixen des d’un altre pla. No, tampoc aquí no hi ha vertaderament lliure mercat, sempre perd el comerç local enfront dels monopolis.
Una altra dirigent, Carolina Bescansa, refermava aquesta visió durant una visita a Galícia: “El problema fonamental de Galícia no té a veure amb la seua identitat cultural”, sinó amb la situació econòmica: “Això és el que cal arreglar aquí i a tot l’Estat”. No entraré a explicar les causes dels problemes econòmics de Galícia, segur que en la Universitat Complutense de Madrid hi ha professorat d’història econòmica que haurà llegit Robèrt Lafont, Frantz Fanon i Samir Amin, que sap més que jo d’aquestes coses i que podrà explicar, per exemple, per què Galícia va perdre la meitat de la seua població en un segle i els seus recursos financers els darrers quaranta anys mentre que altres parts de l’Estat duplicaven la població i concentraven recursos financers. En qualsevol cas, el model de Podemos és un Estat homogeni centralitzat des del quilòmetre zero de la Puerta del Sol i articulat a través de les províncies i comunitats amb les seues peculiaritats culturals i lingüístiques, tot i haver de reconèixer l’evidència nacional basc i catalana.
Però per si de cas Podemos i Ciutadans, juntament amb el PP, no foren garantia suficient que Espanya no es trenca, pel PSOE no serà. Tot i que escriure en aquestes alçades d’aquest partit esdevé involuntàriament cruel. Sobre allò que ens espera fou eloqüent el candidat del PSOE a l’Alcaldia de Madrid, Antonio Carmona, qui ha presentat el seu projecte ideològic per a la capital de l’Estat (he de confessar que vaig prendre les següents citacions d’un diari de Barcelona, perquè no vaig trobar-les a la premsa de Madrid). La seua concepció de Madrid és clara: “Esta villa fue capital de un imperio. Seis siglos después somos responsables del devenir histórico en unos momentos histéricos de nuestra historia. Madrid es capital de España. Por eso, para tener un proyecto para Madrid hay que tener un proyecto para España”. El projecte per a Espanya: “En estos momentos nuestro país es una nación que quieren disolver y cuya disolución trataremos de evitar cada día en nuestro devenir político. Si para los antiespañoles España es una nación en proceso de disolución les prometo que mi labor política tratará de impedirlo”. Ull viu i atents a la recuperació de “la anti-España”, ara restem a l’espera de la “conspiración masónico-izquierdista, en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra, a ellos les envilece.” Però com que el candidat es devia sentir en confiança amb el seu auditori, continuà: “El otro día un independentista me dijo: es usted un nacionalista español. Y yo le contesté… ¡Efectivamente!” “¿Cuáles son los disolventes de nuestra nación?” “Los nacionalismos periféricos como disolventes de nuestra nación”. “Aquellos a los que abrió la puerta el título VIII de la Constitución y han convertido el debate político en una especie de bacanal”. M’abstindré aquí de recordar el que va ser l’antifranquisme i la lluita per la democràcia, així com els pactes i la redacció de la tal Constitució, sé per experiència que no serveix de res i que quan recordes això has de dur el casc.
Però el candidat no amaga el seu designi: “Les prometo que durante los próximos ocho años se hablará tanto de Madrid como se ha hablado de Cataluña durante los últimos ocho años”. “Barcelona jamás podrá copiar a Madrid en lo que es (…)”. “Con todos mis respetos a las capitales autonómicas, Madrid se compara con París. Y es que Madrid no es solo una capital autonómica, es una gran capital europea”. És cert, constata que Barcelona no es capital d’un Estat i li diu “Et fots”. Cosa de la qual molts catalans deduiran de nou la necessitat de tenir un Estat propi. Però el candidat socialista Madrid ja veu un horitzó: “Muchos votantes del PP me han dicho que me van a votar”. Cosa no gens estranya, certament. “Madrid le volverá a dar a España la unidad que necesita. Madrid, en medio de la patria”. En fi, qui estiga familiaritzat amb la retòrica franquista sabrà com situar aquestes declaracions. Els done la meua paraula que són declaracions fetes per un candidat socialista segons recull un diari solvent.
Ja em direu quines dialèctiques ens esperen i en quins termes. Com apuntava adès, els pròxims mesos els partits estatals aniràn amb la samarreta de la selecció nacional i la bandera roja y gualda amb el bou. Algunes continuarem amb el casc.
(eldiario.es, 11 febrer 2015
