Lliçons hel·lenes

A child sitting on his father's shoulders attends a campaign rally by opposition leader and head of radical leftist Syriza party Alexis Tsipras in Heraklion, on the island of Crete

Joan B. Culla

Deu dies després de la seva presa de possessió, hi ha una sola cosa del nou Govern grec que no deixa lloc a dubtes, i és el seu caràcter nacionalista. Com, si no ho fos, podria unir sota un programa comú l’esquerra radical de Syriza i ANEL o Grecs Independents, un partit d’extrema dreta només superat en dretanisme pels neonazis d’Aurora Daurada?

Només des d’una lògica de pacte entre nacionalistes de destrasinistra cal entendre que els de Tsipras, tenint altres socis possibles, hagin preferit escollir-ne amb qui els separen qüestions tan importants com l’actitud davant la immigració, o la posició pel que fa a l’Església —laïcisme contra nacionalortodòxia—, o els temes de moral i costums, però amb el qual els uneix la reafirmació de la sobirania nacional contra els dictats de l’“estranger” (alemany, per afegiment).

Potser alguna ànima càndida creu que, dins del flamant Executiu d’Alexis Tsipras, el nacionalisme ha quedat arraconat al Ministeri de Defensa que exerceix el soci i líder d’ANEL, Panos Kammenos. Ben al contrari, la pulsió nacionalista travessa tot el Gabinet i ja s’ha manifestat de diverses formes. Per exemple, quan el titular de Finances, Iannis Varufakis —que parla un anglès natiu, ja que ha estat professor a Austràlia i posseeix fins i tot la doble nacionalitat— va utilitzar exclusivament la llengua grega en rebre a Atenes el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, de manera que va imposar a aquest arrogant holandès els auriculars i la inferioritat de la traducció simultània.

Però hi ha hagut molt més que insolències verbals o gestuals. Mentre la descarada ingerència de Putin empitjora la guerra a l’est d’Ucraïna, el primer moviment diplomàtic dels nous governants hel·lens ha consistit a frenar —i a advertir que bloquejaran— l’adopció de noves sancions de la UE contra Rússia. Això, en un context de múltiples picades d’ullet cap a Moscou, i fins i tot d’amenaces de cooperació militar amb el Kremlin… per part d’un membre de l’OTAN. No resulta casual que la controlada premsa moscovita tituli: “Syriza és el nou aliat de Rússia”.

I aquest idil·li, en nom de què? Doncs de la solidaritat ortodoxa, del protectorat que la Rússia tsarista va exercir durant segles sobre les comunitats gregues escampades des de l’Adriàtic fins al Caucas, del suport rus a les lluites de la independència grega, de l’acolliment que van trobar a la Unió Soviètica els exiliats comunistes de la guerra civil del 1944 al 1949… Tant se val: en nom de raons històriques, culturals i d’identitat que permeten avui a l’equip de Tsipras acostar-se a Putin per desafiar Merkel. Si això no és pur nacionalisme, digueu-me què és.

Els qui ho van entendre a la primera i ja han començat a aplicar el model són els dirigents de Podem. Pablo Iglesias va sembrar el seu discurs de dissabte passat a la madrilenya Puerta del Sol d’al·lusions a la “”sobirania” i el “patriotisme” (“Espanya és una pàtria, i no una marca”), mentre que la marea humana que l’envoltava apareixia sembrada de banderes… espanyoles. Republicanes, és clar, però espanyoles. O és que potser la tricolor republicana no és una bandera espanyolíssima? O és que potser la Segona República no va ser un règim polític nacional espanyol? Fins i tot el Dos de Maig del 1808 —tan grapejat per la dreta— va ser invocat per Iglesias com a exemple del nacionalpatriotisme popular que Podem pretén liderar.

En canvi, els qui no semblen haver entès gran cosa són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds. S’han preguntat Joan Herrera, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d’habitants —endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per cap—, un territori l’economia del qual representa amb prou feines el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre’s plantar cara a Brussel·les i Berlín, i posar en dubte l’estabilitat de l’euro, i amenaçar de no pagar el seu deute, i…?

No, el motiu no és que Alexis Tsipras sigui el superheroi de l’autèntica esquerra continental, ni el programa de Syriza la poció màgica d’Astèrix. El que passa, només, és que Grècia és un Estat independent; arruïnat, ineficaç, corcat per fraus i corrupcions, però independent. I sí, hem sentit moltes vegades la canterella que la sobirania dels estats ja no és el que era, i que la independència no existeix. Però, a l’hora de la veritat, ja ho crec que existeix! És clar, cal voler exercir-la: Samaràs i Rajoy no han volgut. Tsipras sí que vol, i per això coqueteja amb Putin, i prova de pressionar frau Merkel amb una aliança de governs antiausteritat, i alterna els gestos conciliadors amb els agressius… I, en tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d’un acord, dissoldre la troica. La troica!

Mentrestant, aquí, la cúpula d’Iniciativa considera que tenir o no Estat propi és irrellevant; que el que és crucial són les polítiques socials d’una administració regional emmanillada per Montoro i el FLA. Santa innocència!

 

Publicat a El País (5 de febrer de 2015)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER