Srecko Horvat
La tardor de l’any passat vaig tenir l’honor que Antonio Negri em convidés a la reunió anual de la xarxa Euronomade, celebrada en un poble italià anomenat Passignano i a la qual van assistir altres convidats, com ara Michael Hardt i David Harvey. Si he de ser sincer, vaig tenir una gran sorpresa quan Antonio Negri, el famós filòsof del moviment autonomista, va fer públicament per primera vegada dues afirmacions de caràcter general.
La primera és que, un cop passat el 2011, cal criticar i deixar de banda, clarament i sense ambigüitats, l’horitzontalitat, i no només en un sentit hegelià. I la segona és que probablement la situació està prou madura per intentar, una vegada més, fer el pas més polític de tots: agafar el poder.
Potser resulta sorprenent sentir aquestes dues afirmacions tan radicals en boca de l’autor d’Imperi i Multitud, que va ser, juntament amb Michael Hardt, un dels defensors més destacats de l’horitzontalitat: la idea que el poder s’ha d’entendre com una cosa vinculada a les multituds, com a democràcia directa, sense cap mena de representació (ni Parlament, ni institucions, etc.). El que no resulta gens sorprenent, però, és que Pablo Iglesias -el líder de Podem- formés part també del grup Euronomade.
Així doncs, quina és ara la situació política a Europa? El que cada vegada és més evident és que, després de la seqüència política que va començar el 2011, malgrat totes les primaveres i ocupacions convertides en tardors, de totes les derrotes de l’esquerra ha nascut una cosa que ha començat amb gran entusiasme: una cosa que podríem anomenar nova voluntat política.
Aquesta nova voluntat política es caracteritza per la consciència que amb les primaveres (esclats sobtats d’energia progressista, protestes, etc.) i les ocupacions (episodis més llargs de democràcia directa, amb assemblees generals, grups de treball, etc.) encara no n’hi ha prou per canviar l’ statu quo neoliberal. En lloc de les ànimes belles de Hegel o els éssers estètics de Kierkegaard, de vegades cal assumir un risc polític i embrutar-se les mans. La veritable política -i això també s’aplica al veritable amor- es caracteritza pel risc.
No cal dir que els nous partits radicals d’esquerres (com Podem a Espanya, l’eslovena Esquerra Unida o el Front de Treballadors de Croàcia), o els que ja tenen més anys (com Syriza), són molt conscients de totes les temptacions i els possibles errors associats a l’exercici del poder: només cal recordar Joschka Fischer, perfecta personificació de la transformació d’un líder del Maig del 68 en ministre de Relacions Exteriors d’Alemanya, o Durão Barroso, que va ser un dels líders d’un grup maoista clandestí per esdevenir després president de la Comissió Europea. Però això no és motiu per abandonar l’objectiu d’arribar al poder. Ben al contrari, sembla que és precisament aquesta consciència el que els impulsa a avançar en una direcció que podria desembocar en un fiasco total.
Aquest problema ja el va descriure Stuart Hall el 1984, és a dir, fa ja trenta anys: “D’una banda, no només defensem l’estat del benestar, sinó que creiem que s’ha d’ampliar. Però, en canvi, tenim la sensació que hi ha alguna cosa profundament antisocialista en el funcionament d’aquest estat del benestar. […] I, siguem francs, quina és la nostra posició en aquesta qüestió? ¿Som partidaris de l’aprimament de l’estat, inclòs l’estat de benestar? ¿Estem a favor o en contra que l’estat gestioni tota la societat? En aquest tema, el thatcherisme -i no és la primera vegada- ha agafat l’esquerra desprevinguda, movent-se entre posicions incertes, insegura del terreny que trepitja”.
Sembla que aquesta és precisament la millor descripció de la temptació més greu que hauran d’afrontar Syriza o Podem si, tard o d’hora, arriben al poder a Grècia o Espanya. Sabem molt bé que ni la socialdemocràcia ni l’estat del benestar són socialistes; són el resultat d’un pacte històric entre els treballadors i el capital (per desempallegar-se de l’espectre del comunisme). El que passa, però, és que en gairebé tots els països europeus (sobretot als perifèrics) la situació social és tan desastrosa que el manteniment o la reforma de l’estat de benestar (és a dir, assistència sanitària gratuïta, educació gratuïta, seguretat social, unes pensions dignes, etc.) seria ja una mesura radical. Sabem prou bé que en això no hi ha res de radical, però és el mateix que passa, per exemple, amb la proposta recent de Thomas Piketty: sí, ja sabem que fer pagar als rics uns impostos molt elevats no ens portarà al comunisme (sobretot si no es fa a escala mundial), però en una situació de radical desigualtat com l’actual, aquesta mesura (aplicada només a l’àmbit nacional) ja sembla radical, i ho és.
El que determinarà si això que podríem anomenar la nova seqüència política (quan Podem o Syriza arribin al poder a la perifèria de la UE) serà veritablement radical o no és precisament la seva actuació respecte a les dues afirmacions de Negri esmentades abans.
D’una banda, si els nous partits d’esquerra radical no es mantenen en estret contacte amb els moviments ciutadans, si no apliquen els mecanismes de l’horitzontalitat a la seva estructura de partit, podrien acabar fàcilment com els pitjors malsons del Maig del 68: tindríem aleshores Els Verds alemanys o fins i tot un Durão Barroso convertit en president de la Comissió Europea. El que cal ara és -exactament al contrari del que afirma Negri- una dialèctica hegeliana entre l’horitzontalitat (la democràcia directa) i la verticalitat (el partit polític): hem de tenir en compte les noves experiències de la democràcia directa per evitar els errors del passat.
D’altra banda, si els nous partits d’esquerra radical arriben al poder, és de màxima importància la qüestió de l’estat. I és ara quan hem de recordar el que deia Lenin a La malaltia infantil de l’esquerranisme, el famós text que va escriure el 1918: “El socialisme és inconcebible sense la gran enginyeria capitalista basada en els últims descobriments de la ciència moderna. És inconcebible sense una organització estatal planificada que sotmeti desenes de milions de persones al més estricte compliment d’una norma única per a la producció i la distribució. Nosaltres, els marxistes, sempre n’hem parlat, i no val la pena perdre ni dos segons parlant amb gent que ni tan sols és capaç d’entendre-ho”.
Sigui com sigui, el que ara és evident és que no podem tornar al model soviètic de monopoli del poder estatal, ni al pacte socialdemòcrata (l’estat del benestar). A part de la relació amb els moviments ciutadans, el que determinarà si els nous governs europeus d’esquerres seran veritablement d’esquerres o cauran aviat en el mateix parany de la “llarga marxa a través de les institucions” és precisament la qüestió del poder: com representar el poder i alhora resistir-s’hi. I fer això és el més fàcil i el més difícil. Aquesta és la temptació més greu de Syriza i Podem.
Publicat a l’Ara, 25 de gener de 2015
