Josep Sorribes
Després de dinar, ja camí de Puçol, vaig tornar a comprovar el trist destí dels terrenys expropiats per a la non nata IV Planta (el famós Parc Industrial de Sagunt). Trist perquè en forma de “L” hi ha més de dos milions de metres quadrats perfectament urbanitzats on sols hi troben la polèmica regasificadora, les també polèmiques fàbriques de Galmed/Thyssen (a un pas de la liquidació) i una fàbrica de sucs. La resta, esperant a Godot. Amb la renúncia del Port de València a anar traslladant l’activitat a aquests terrenys d’excel·lent accessibilitat s’ha perdut una oportunitat de reindustrialitzar Sagunt i ningú (ni l’Ajuntament ni la Generalitat) ha reeixit en la promoció del que probablement és el millor sòl industrial del país. Un dels costats de la “L” (el que baixa cap al sud) deixa a l’esquerra, prop de la mar, la Marjal del Moro i a la dreta terrenys agrícoles, camps de conreu. El conjunt és força estrany i una mica fantasmagòric. Ironies de la història, és possible que el futur del Parc Sagunt (igual que el del València CF) passe a dependre de l’Orient, de la Xina en aquest cas, si ningú fa entrar en raó al Port de València. Això si més no és el que es pot deduir de dues noticies aparegudes a la premsa (Levante-EMV, 18 i 19 de desembre de 2014) segons les quals inversors de “Beijing Constructions” han estat visitant el terrenys del Parc Sagunt II, tot i que sembla que encara s’haurien d’expropiar. Ja veurem, com se sol dir.
A l’espera de noves decisions empresarials, el fet és que, ara com ara, el Parc Sagunt és un fracàs sense pal·liatius. Per si la meua retina m’havia enganyat vaig recórrer a la premsa i el resultat confirmà el substantiu de “fracàs”. Així, ja el 2012 El País http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/10/07/valencia/1349626978_889767.html publicava un reportatge demolidor: els 30.000 llocs de treball promesos per Zaplana el 2002 s’han dissolt en el temps i Parc Sagunt I està sols consolidat en un percentatge per sota del 20% i algunes de les poques empreses instal·lades com Galmed o Bosal (Levante-EMV, 6-1-2015) estan a un pas del tancament. Quasi dos anys després, el 3- 11-2013, el digital eldiariovalencia.es tornava sobre el tema per a explicar què se n’havia fet del “mayor parque empresarial de Europa”, Parc Sagunt, con una inversión de 252 millones de euros para desarrollar 15 millones de metros cuadrados de suelo industrial en dos fases. Mitja dotzena d’empreses -algunes amb futur incert com acabem de dir- i gràcies. Un megaloprojecte més al sac del País de Mai Més. I la consellera Bonig donant per fet que la segona fase (Parc Sagunt II) està a tocar, a la cantonada com qui diu.. (http://www.morvedre.info/general/bonig-quiere-relanzar-parc-sagunt-ii-cuando-la-primera-fase-esta-practicamente-vacia)
Si la solitud melancòlica del terrenys buits del Parc Sagunt (l’estètica del matoll) indueix en el vianant una sensació una mica fantasmagòrica, aquesta arriba a cotes notables quan el seu destí és el Port Vell de Sagunt, un dels racons més misteriosos i que encongeix indefectiblement l’ànim. Un indret que vaig conèixer de la mà de Sento Llobell al primer viatge. Ens costà déu i ajuda arribar pegant-li la volta als terrenys buits del Parc Sagunt per arribar-hi. Quan ja s’albirava, una tanca ens impedia el pas. Deixarem el cotxe i caminàrem uns 200 metres per a arribar a una platja plena d’escòries dels Alts Forns. En la vegetació del tram final, hi destacaven unes paleres enormes. Hi regnava un silenci esfereïdor. Quan ens vam cansar de mirar la mar i d’analitzar les pedres barrejades amb ferro rovellat que omplien la platja, ens adreçàrem a un petit grup de cases organitzades en torn a un carrer recte, a la dreta del qual hi roman una mena de fortí defensiu de temps passats. Un carrer amb cases a banda i banda amb signes inequívocs d’estar habitades. Teníem la sensació que ens aguaitaven des de darrere de les finestres i a través dels espiells de les portes de fusta tancades i barrades. Aquella gent estava del tot separada (físicament i mental) de Sagunt. Era una mena de pedania llunyana que rebia molts pocs visitants. Al final de la recta vàrem girar de nou i trobàrem dos éssers vius que no s’amagaven. La dona semblava regentar un bar que sens dubte encisaria els amants dels saloons de les pel·lícules de l’Oest. L’home, a pocs metres, estava concentrat en torrar uns xulles. A la brasa. Cap dels dos respongué a la nostra salutació. Sento em digué que ja s’hi havia atansat per allà alguns directors de cinema, atrets pel misteri i la bellesa del paisatge per als plans en obert. El port vell de Sagunt: un lloc misteriós i alhora atractiu pel silenci i l’aïllament, un altre dels “Sagunts”.
Perquè fet i fet, fent una mena de resum d’allò vist, si al primer llibre del 2002 l’encapçalament “Els Sagunts” que obria el capítol corresponent responia a la distància -de tota mena- que pot trobar el visitant entre Sagunt i el Port de Sagunt, en 2014 el puzzle s’havia fet prou més complex. En pla taxonòmic i evidentment simplificant, podríem parlar a hores d’ara de 7 Sagunts, als quals ja he fet referència: el nord del Palància, el “vell Sagunt”, el desitjat i no reeixit Pla Fusió, el dens i atapeït Port de Sagunt, l’àrea industrial del SEPES i Asland, el cordó turístic litoral, el Port (que recentment ha agafat més volada com a port d’exportació de la Ford en raó dels problemes de gestió al Port de València), el misteriós Port Vell i, per últim, les restes de l’activitat siderúrgica i els terrenys de la IV Planta o Parc Industrial de Sagunt. Sagunt plural, certament… És tan sols una hipòtesi.
Tanmateix, tot i remarcant la complexitat de l’actual Sagunt, no es pot perdre en cap moment de vista un fet incontestable: Sagunt continua pivotant en torn a la diferenciació dialèctica entre el Sagunt “vell” i el Port de Sagunt i abans d’entrar en el ric i atapeït apartat del patrimoni monumental i històric, sembla escaient aturar-se un moment en el perfil d’aquestes dues comunitats certament diferents i oposades. Fins al punt que existeix, i no és cosa de fa dos dies, un veterà moviment secessionista que reclama la independència político-jurídica del Port de Sagunt.
He parlat de “perfil” perquè seria absolutament pretensiós parlar d´assaig. És tan abundant la bibliografia (de la qual anirem donant compte) i les institucions que es dediquen a la millora del coneixement (el Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, la revista Braçal, i un llarg etc.) que sols podem aspirar en aquest breu espai a com es sol dir “agafar l’aire” de la ciutat (o de les dues ciutats) tot estrafent, en dolent, el clàssic A tale of two cities dickensià.
Pel que fa al “vell Sagunt” (amb un 35 % aproximat de la població del conjunt), hi ha prou de consens quant als trets bàsics que la defineixen a hores de ara, sense entrar encara en els fets històrics. Aquest consens podria formular-se dient que el nucli de Sagunt vell viu bàsicament de ser un magnífic nus de comunicacions on s’encreuen l’eix mediterrani i el camí d’Aragó, i de ser una ciutat de serveis que té una petita àrea d´influència cap al nord (la Vall de Segó) i cap al nord-oest (la Baronia, camí de l’Alt Palància). De forma secundària, el vell Sagunt continua arrelat en la seua funció tradicional de centre comercial (abans el vi, després la taronja, i més coses) i ha desenvolupat més recentment una activitat turístico-residencial que inclou necessàriament Canet d’en Berenguer, la independència jurídico-política de la qual és un mostra més de la irracionalitat de les divisions municipals. Canet d’en Berenguer té oficialment una població lleugerament superior als 6.000 habitants però l’ocupació real és molt superior. Tornant al Sagunt Vell, els seus ciutadans poden vantar-se amb justícia d’una densa i apassionant història. Ara bé, de la història no es menja.
En viu contrast amb Sagunt Vell, el Port de Sagunt és una ciutat molt jove (començà a formar-se a principis del XX amb l’explotació del mineral de Sierra Menera), que té un major dinamisme poblacional (i també cultural) directament vinculat, fins la crisi siderúrgica de 1985, amb la seua consolidació como a colònia industrial siderúrgica nascuda de l’estratègia dels empresaris bascos Sota i Aznar. Com sol passar amb aquest tipus de ciutats fàbrica o company towns, es produeix un forta identificació dels habitants amb l’empresa omnipresent i, en el nostre cas, un fort moviment sindical que negocia directament amb l´empresa i amb “Madrid” i no amb el govern local o autonòmic (la crisi forta del 1985 s’esdevé quan la Generalitat Valenciana ha començat tot just a caminar). La identificació Port de Sagunt – Siderúrgia fa que tots els problemes de l’empresa es visquen al carrer de forma intensa i que també es desenvolupen mecanismes de solidaritat entre els ciutadans per a fer front als problemes que es deriven del caràcter cíclic de l’activitat empresarial. Composat majoritàriament per població immigrada des de l’inici de l’explotació de les mines de ferro de Sierra Menera, els “porteños” parlen majoritàriament en castellà i no es senten part de la “història” dels veïns del vell Sagunt. Més que diàleg amb l’Ajuntament de Sagunt, els portenys es mostren reivindicatius, reclamen uns serveis als quals en justícia tenen dret i (alguns) pensen que les coses anirien millor amb la independència jurídico- política entre Sagunt i Port de Sagunt, la qual cosa fa comprensible l’existència d’un moviment secessionista que no és d’ahir com ho demostra la instància signada en 1927 per 841 veïns del Port de Sagunt demanant la segregació (Jose Martin Martínez, Urbanismo y Arquitectura Industrial en Puerto de Sagunto 1907-1936, Caixa d’Estalvis de Sagunt, 1990, Document núm. 2, pàgs. 252- 265). L´inici del moviment secessionista (després hi han confluït d’altres circumstàncies) cal identificar-lo amb claredat com ho fa la historiadora Maria Hebenstreit en el seu magnífic llibre (Maria Hebenstreit, La oposición al franquismo en el Puerto de Sagunto, PUV, València, 2014.) Com diu la prestigiosa historiadora alemanya arrelada al Port de Sagunt:
“La indiferencia y la dejación del ayuntamiento de Sagunto en lo referente al desarrollo urbano de Puerto de Sagunto se vieron favorecidas por el hecho de que la fábrica , a más tardar a finales de la década de 1920, asumió parte de la responsabilidad de desarrollar las infraestructuras urbanas del núcleo de población que de ella dependía. Muchos empresarios de aquella época tenían un interés directo en el bienestar de su mano de obra , en dotarla de un suministro suficiente de alimentos y viviendas cerca dellugar de trabajo si bien ni por razones caritativas, sino para conseguir un producción mayor y de menor coste…En completa sintonía con el sentimiento paternalista del empresariado de la época, la fábrica no construía sólo núcleos de habitación para los trabajadores sino también un hospital…y posteriormente escuelas e instalaciones de recreo… A la vista de este panorama no parece sorprendente que ya en la década de los años 20 se formara un movimiento segregacionista…”·
El model de company town de Port de Sagunt (molt semblant al de Segarra a la Vall d’Uixó) pot, en determinades circumstàncies, explicar el naixement de moviments d´aquests tipus.
Port de Sagunt patí la sotragada de la crisi dels 80 de forma molt traumàtica perquè la crisi d’Altos Hornos del Mediterrani fou la crisi de tot el Port de Sagunt, com veurem després. Quines son les fonts de renda de l’actual Port de Sagunt, no és una pregunta fàcil de respondre. Les indemnitzacions per acomiadament foren importants i part de la població les utilitzà per emprendre activitats de serveis. Els més majors, amb jubilacions anticipades, foren evidentment un matalàs familiar. El turisme ha ajudat en alguna mesura els últims anys. L’activitat industrial no hi ha desaparegut com ho demostra una visita al polígon del SEPES, a Asland, a la gasificadora (malgrat la forta crisi de demanda que pateix), a la fàbrica de sucs… A més el Port manté un nivell d’activitat gens menyspreable. Tot plegat, però, cal urgentment un estudi que determine amb major precisió les fons de renda i permeta albirar les expectatives de futur .
Aquesta breu descripció dels perfils de Sagunt i Port de Sagunt no esgoten ni de lluny el tema i hi tornaré de seguida, però crec que permeten fer-se una idea global aproximada. Abans de progressar, però, paga la pena veure la percepció que Joan Garí (Viatge pel meu país. En el camí de Joan Fuster 50 anys després, Edicions 3 i 4,València, 2012) ens ofereix d’aquest indret del país en el seu valuós i meritori remake del clàssic de Fuster. Escriu Joan Garí:
“Fuster acaba recomanant un passeig complet per la vila i caldria fer-li cas…. Del nucli antic recomana l´Esglèsia del Salvador i també l´arxiprestal de Santa Maria, però no diu res del barri jueu, el més important dels radicats al Regne de València abans de l´expulsió de 1492. En els última anys -cal anotar-ho- s’han fet alguns esforços –sempre tímids- per revisitar els escenaris de la vida hebrea local. Alguns historiadors s´hi hi han entretingut a cercar el rastre dels conversos -ai, els conversos!- fins a la noble i reputada Confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist…
Sagunt, però, no seria el que és sense el seu Port. L´any 1962 ja hi vivia més gent (15.000 habitants) que a la vila històrica (12.000), i els seus ciutadans ja frisaven per posseir ‘un secretari d´Ajuntament propi’. ‘Veurem’ dubtà el nostre assagista, ‘què passarà demà amb el Port’. No cal dir que avui, les ànsies secessionistes dels ‘porteños’ (així s´anomenen) han anat en progressiu augment (i ara hi ha 41.000 homes i dones enfront dels 24.000 de l´antic Morvedre). L´auge d´aquest enclavament costaner comença l’any 1902, quan la Companyia Minera de Sierra Menera construeix un embarcador a la rodalia de l´antic Grau Vell saguntí, per carregar el mineral de ferro procedent de les mines d´Ojos Negros i Setiles (Terol). Avui dia, l´antic ferrocarril de via estreta per on circulava la matèria primera (clausurat l´any 1972) s´ha convertit en un paratge favorable a les expansions de caminants i ciclistes. L´antic traçat ferroviari travessa les serres de Javalambre i la Calderona i propicia, en un abrupte davallament des del mil metres d´altitud, un espectacle paisatgístic de bellesa aspra i compacta.
Però érem a cals porteños. La majoria dels habitants del Port procedeix de l´Aragó i d´Andalusia i per això ara es veuen a ells mateixos com un tot substancialment diferent del nucli històric i pugnen –majoritàriament- per la secessió (en 2007 es van presentar a l’Ajuntament 16.672 signatures en favor de la independència, el 52´22 % del cens electoral).
L´any 1917 s´hi va fundar la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, origen dels Alts Forns que donarien la fesomia característica a les instal·lacions portuàries. En 1940 la siderúrgia va ser adquirida per Alts Forns de Biscaia SA. Als anys vuitanta, però, el Consell socialista va dur- hi a terme una contestada reconversió industrial, que va desmantellar els forns i va recol·locar la població ocupada en altres sectors econòmics.
Hem d´abandonar Sagunt, tanmateix…”
Aquest breu text conté algunes errades o imprecisions que, tanmateix tenen fàcil solució perquè ja havia dit adés que tornaríem a la qüestió porteña per a explicar mínimament els avatars del Port de Sagunt des de la seua “creació” a principis del segle XX. Insistència absolutament justificada perquè el Sagunt actual no es pot explicar sense comprendre aquesta peça fonamental del puzzle. El problema d´aquesta explicació rau sense dubte en l´excés de bona literatura disponible. Perquè als llibres ja citats de Maria Hebenstreit i José Martín Martínez cal afegir-hi, si més no, el de Manuel Girona Rubio (Manuel Girona Rubio, Mineria y Siderurgia en Sagunto, Edicions Alfons el Magnánim-IVEI, València, 2003) i el magnífic catàleg de l’exposició Reconversión y Revolución. Industrialización y Patrimonio en Puerto de Sagunto, organitzada el 1999 pel Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València i la Comissió Ciutadana per a la Defensa de la Gerència d’AHM i comissariada per Gonzalo Montiel Roig i Ximo Revert Roldan. I això sense comptar amb l´exhaustiva bibliografia elaborada per Ximo Revert Roldan (“Relació bibliogràfica sobre Port de Sagunt a 30 desembre de 2002”, publicada en revista Braçal, núm. 25. Monogràfic sobre el Centenari del naixement de la ciutat-factoria siderúrgica de Port de Sagunt, Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, Sagunt, 2002). Davant de l´excés d´informació, només puc espigolar d’ací i d’allà citant les fonts sols quan siga reproducció textual. Anem-hi.
Com ja s´ha dit, l´origen de l´actual Port de Sagunt és l´inici de les activitats de la CMSM (Companyia Minera de Sierra Menera) que si bé començà el 1902 caldria esperar al 1907 per tal que arribara el primer carregament de ferro, amb el nou ferrocarril, a l´embarcador construït pels industrials bascos Sota i Aznar. La gran dificultat d´exportar ferro a partir de 1914, durant la Primera Guerra Mundial, sembla ser la raó per la qual aquests industrials es decidiren a crear el 1917 la CSM (Companyia Siderúrgica del Mediterrani). Des del 1902 l´aportació d´immigrants que s´ubicarien a prop de l´embarcador fou in crescendo i aparegueren els primers nuclis habitats. Des del 1917 i fins al 1985 la població del Port de Sagunt no para de créixer, i es registra paral·lelament la consolidació d’un fort element identitari al voltant de la factoria i una gran osmosi entre el que passava dins i fora de la fàbrica, a les famílies i al carrer.
L´explicació de l´evolució tecnicoproductiva de la CMSM i de CSM-AHM requeriria un espai del qual no disposem però es pot aportar alguna informació molt sintètica, a partir de totes les fonts esmentades o d’una part. Així, la millor informació econòmica amb abundància de series temporals l’ofereix Manuel Girona al llibre citat adés (especialment les pàgines 117, 135, 315, 318-319i 323) on van apareixent les dades d´exportació de ferro de les mines de Serra Menera i després la producció de lingot i ferro fos, lingot d’acer Siemens i laminats vendibles. Els avatars tecnicoeconòmics de l´empresa son variats i complexos i cal subratllar coma moments més crítics els anys 30 i com a conjuntures alcistes els anys 20 i l´autarquia. A més, no cal oblidar que la neutralitat a la Primera Guerra Mundial, proporcionà beneficis extraordinaris (pàg. 81) a la naviliera Sota y Aznar, acumulació de capital que els permeté l´expansió posterior. I, parlant de l’autarquia, la Companyia Siderúrgica del Mediterrani no es vengué el 1940 a Altos Hornos de Vizcaya. Les vel·leïtats peneuvistes (del PNB, partit nacionalista basc) de Ramón de la Sota li valgueren l’expropiació de tots els béns i “l´adjudicació a dit” de la CSM a AHV. A partir de 1940 l´empresa passà a denominar-se Altos Hornos del Mediterráneo (AHM) .
Més enllà dels aspectes tècnico-político-econòmics, al catàleg de l´exposició ja esmentada hi ha material de gran interès. En raó de la brevetat necessària, he triat els textos de la catedràtica de Literatura Espanyola de la Universitat de València i filla del Port de Sagunt Evangelina Rodríguez Cuadros (Los Hijos de Prometeo: historia de un negro suelo amargo) i de l’historiador Ramir Reig (Recuérdalo tu y cuéntaselo a otros). En el primer dels textos dedicat a “la reivindicación de nuestra memoria histórica paradójicamente nacida de modo tan reciente como hartamente traumàtica” hi ha un fragment de Martínez Aloy [Josep Martínez Aloy, València 1885-1924, historiador i polític lligat a Teodor Llorente i uns dels prohoms de la Renaixença valenciana] que permet copsar el shock que produïa aquesta ciutat sorgida ex novo :
“En efecto, vese ya el río, pero antes de llegar a su desembocadura ¡que espectáculo inesperado el que se ofrece a la vista! ¿Soñamos acaso? ¿Es aquello el Grao de siempre solitario con cuatro alamacenes cerrado y un mísero baluarte, o es un ciudad que surge de la tierra por arte de encantamiento. Con buenos edificios, talleres, fábricas, hornos , instalaciones eléctricas, ferrocarril , muelle marítimo y numerosas gentes que por doquier pululan y trabajan? ¡Hace seis años apenas alguna raquítica nave tocaba este mar surgiero y hoy las sirenas anuncian entradas y salidas de grandes vapores! Los cuarenta y tantos millones de capital con que cuenta la Compañía Minera de Sierra Menera han hecho el milagro. <…> Una artificial urbe que se construye de pronto como si fuera un juguete. Por ahora se llama impropiamente Puerto de Canet; en verdad es Puerto de Sagunto, nuevo Aníbal que acabará , tarde o temprano con los restos de población de la heroica Ciudad.”
L’autora no es conforma amb la sorpresa de Martínez. No es sorprèn, interpreta:
“Lo cierto es que Puerto de Sagunto es un producto económico e histórico que merece ser aceptad opositivamente, como complejo derivado de tres flujos dinámicos. Un flujo, en primer lugar espacio-temporal que supone en los comienzos del siglo XX y en una zona costera situada entre el Viejo Grao de Sagunto y la playa de Canet de Berenguer, la modificación real de un paisaje a partir de la construcción de un nuevo ferrocarril y de un gran embarcadero o muelle comercial, que levantan una nueva escenografía económica. Después un flujo de densa actividad social que significa implicar el despegue económico en las condiciones de vida, estableciendo ulteriores niveles de modificación del paisaje: una planta urbana específica, la posibilidad de proyectos más o menos utópicos que afectan a la malla urbana (una ciudad- jardín de los ingenieros, los barrios obreros , los llamados Chalets Azules) o a las comunicaciones (el trazado, por ejemplo, de una autovía entre Sagunto y Puerto). Finalmente, como consecuencia de todo lo anterior, el flujo dinámico de la creación de una mentalidad cultural que puede rescatarse para el futuro con la base de una memoria histórica preservada, entre otras cosas, para ese fin… Escribo ahora a tan pocos días de que se cumpla un siglo de que un naviero del Norte quisiera, con un ferrocarril, llegar a nuestro mar y pienso que nuestra neomodernidad liberal, como el Saturno de la mitología, devora, derriba y consume lo que fue duración, edificios sin uso (aunque usables) y máquinas que crearon riqueza y que ahora son molesta impedimenta de su durable voracidad. Aunque ello arrastre seres, cosas, paisaje y sentimiento, historia e identidad… Si la Universitat de València, mi Universitat, la que me ha hecho creer en el sólido mestizaje de la libertad y el humanismo, acoge ahora esta muestra sobre los hijos de aquel Prometeo, significa que la historia de mi pueblo, mi historia, tiene todavía sentido. Y que otros subirán sobre los hombros del gigante metálico, hombros gastados pero no vencidos, por la lima del tiempo.”
Aquest bell i en la meua opinió indispensable text no és sinó el pròleg del que, també en la meua opinió, és l’assaig més aclaridor d’aquest catàleg: l’escrit per Ramir Reig. Tan aclaridor que, puix que no podem extreure’n en la mesura suficient els textos més rellevants, no podem sinó recomanar la seua lectura integral. La síntesi de les dades objectives, de les relacions socials que s’estableixen en aquesta singular company town i dels esdeveniments que tenen lloc al si del moviment obrer (del qual el Port i la Unió Naval de Llevant en serien l’avantguarda i, per consegüent, les principals víctimes de la repressió franquista) és magistral en la seua senzillesa com tota l’obra d’aquest brillant i discret historiador valencià. Se’m permetrà, si més no, reproduir el darrer paràgraf:
“Al final, un día cualquiera de 1985, se apagaba definitivamente el alto horno que había ardido, como una llama olímpica , desde el 6 de enero de 1923. El tiempo de las ciudades del acero, descrito por Julio Verne, había pasado y la factory town dejaba de existir. Pero el Puerto de Saugnto seguía lleno de vida porque el temple de sus hombres y mujeres no es de hierro o acero sino, como escribió D. Hammet, del material del que están hechos los sueños. Hoy, cuando uno pasea por la impresionante explanada de la antigua factoria y baja la mirada desde el lejano castillo, testigo de la civilización romana, hacia los desolados restos de la fábrica, siente el temor de que estos testigos de la revolución industrial en el País Valenciano y de tantos combates por la dignidad del trabajo desaparezcan. No será así, esperamos, porque los del Puerto vencerán también en esta última batalla por conservar los lugares de la memoria.”
Fora ja de l´esmentat catàleg, el llibre de Maria Hebenstreit, ja citat , complementa de forma consistent tant l’aportació de Ramir Reig com els detallats apunts de bona història econòmica de Manuel Girona. D’entrada aclareix una confusa frase sobre la recol·locació del treballadors arran la crisi dels 80 que apareixia en el text reproduït de Joan Garí. Maria Hebenstreit, que dedica un interesant capítol final a la crisi (Epíleg, pàgs. 295-306), estableix la dimensió quantitativa del shock des de la perspectiva dels treballadors afectats (pàg. 302). Les xifres son aquestes:
Plantilla AHM………………………………………4.800
Recol·locació Fons de Promoció de l’Ocupació ………….…1.100
Plantilla del Tren de laminació en Fred (Sidmed) ……….…1.080
Jubilació……………………………………………2.020
Baixa voluntària ……………………………………300
Sense ocupació……………………………………….300
Llocs conservats per recol·locació o Sidmed…….. ……. 1.180
Pèrdua d’ocupació ………………………………….2.620
Al marge d’aquest aclariment, el llibre esta farcit d’informació rellevant que fa referència tant a l’evolució del complex miner-siderúrgic com a alguns aspectes demogràfics i sociològics encara que la major part del llibre està dedicat a aprofundir en les relacions d’oposició al franquisme dins del moviment obrer. De tota manera, l´anàlisi de les vagues i dels conflictes laborals anteriors a 1939 té també un notable interès.
Fins aquí, algunes notes tretes de la bibliografia disponible que ajuden a completar el perfil de Port de Sagunt i que ajuden a comprendre el caràcter dual dels dos nuclis principals de població i fins i tot la lògica subjacent al moviment secessionista. Amb l’anàlisi una mica més detallat dels dos nuclis i les anotacions fetes dels altres elements del puzzle pense que el lector es pot fer una idea aproximada de com funciona a hores d’ara aquesta peculiar ciutat que hem vingut a anomenar “els Sagunts”.
Comptat i debatut ara es quan pertocaria girar la vista cap enrere per tal de copsar els aspectes històrics (abans de 1900, és clar). Però abans paga la pena que ens aturem en la riquesa patrimonial que hom pot trobar avuihttp://www.aytosagunto.es/es/laciudad/Sagunto%20Interactivo/Sagunt_interactivo.html i que en el cas dels Sagunts és especialment abundant i interessant, la qual cosa no vol dir que siga suficientment coneguda
Així, pel que fa al Sagunt Vell el plànol que reproduïm permet localitzar els elements d’interès patrimonial
El visitant interessat no ha de perdre´s, entre altres elements reflectits en el plànol que ens han semblat d´importància secundària, l´Església Parroquial de Sant Salvador (1) del segle XIII i d´estil gòtic primitiu construïda al raval en el camí a València cap al 1248. Església de conquista de gran senzillesa formal, fou declarada monument històric artístic el 2007. A l’església arxiprestal li fa bona companyia l’ermita de Sant Miquel (2) edificada entre 1724 i 1746 per iniciativa dels veïns de la Porta nova, en la intersecció del cardus i el decumanus romà, prop de la muralla.
El Palau del Delme o de Pere el del Punyalet (3) és un altra peça de gran interès. Edificada el 1256 sobre uns antics banys àrabs adossats a la muralla medieval, fou utilitzat per a la recaptació del delme dels fruits de la vila i la seua àrea d´influència. Del Palau sols en resta la façana exterior. El sobrenom li ve del fet que hi va estar empresonat Pere el Cerimoniós, el del Punyalet, durant les guerres de la Unió que tingueren lloc entre 1319 i 1397. En el seu captiveri fou obligat per la població a signar els furs i privilegis que ell mateix esgarrà amb un punyal en l’Assemblea de Saragossa. D´origen posterior és l´ermita de Sant Roc (4) que fou erigida els anys de la pesta de 1646-47 en honor al sant per la seua intervenció benèfica.
L´altre temple important del vell Sagunt és l´espectacular església de Santa Maria (5), erigida com a Església de conquesta damunt de la mesquita major dels àrabs. La seua construcció es perllongà des de 1334 fins a principi del XVIII. Fou declarada monument nacional el 1982.
La plaça major porxada medieval (6) delimitada al sud-oest per l´església de Santa Maria fou al llarg dels segles el centre neuràlgic de la vila. La Porta de l’Almodí, al nord-oest de la plaça fou patrimoni reial des del segle XIII. A la plaça es trobava la llotgeta del Mostassaf, seu de la cort de Justícia sota la dominació àrab. En una de les torres que flanquejaven la Porta de la Vila fou construït al segle XVIII l´actual ajuntament.
La casa dels Belenguer (7) família de forta influencia a Sagunt i la comarca és un Palau Gòtic de reminiscències renaixentistes on avui té la seua seu el centre de recepció de visitants i interpretació de la ciutat. Després de l’expulsió dels jueus el 1492 s’alçà la inevitable ermita de la Puríssima Sang (9) que inicialment s´ubicà a la sinagoga sent traslladada el segle XVII al carrer de la Sang Nova. És una ermita típicament barroca d´on surten tots els anys les processons de Setmana Santa i on s´hi guarden els passos processionals.
De visita obligada és el ben conservat call o bari jueu (11) adossat a la part de darrera del Teatre Romà i que dóna fe de la importància de la comunitat jueva de la qual parlaré després. A la vessant nord del Castell trobem el cementiri medieval jueu de Sagunt (12).
L´Ermita del Bon Succés, patrona de la ciutat (14) és un encisador edifici aixecat al segle XVIII que ocupa un xamfrà del casc antic.
Tornant a l´arquitectura civil convé posar de relleu el ja anomenat Palau o Ajuntament Municipal ( 17) mentre que l´herència romana és d´una presencia contundent a la Via del Pòrtic ( 18), a la Casa dels Peixos ( 20), a la calçada romana o ramal de la via Augusta (21), a la vivenda romana (Domus amb atri) (22) , a les torres i muralla medieval ( 23 ), a les restes del pont romà ( 24), a l´edifici monumental romà (26), a la porta del circ romà (25) i , és clar , al Castell i al Teatre Romà (29 i 30). La restauració d´aquest darrer donà origen a una de les polèmiques més cíniques i retrògrades de les últimes dècades però afortunadament, el Teatre ha recuperat la seua funcionalitat i ja fa anys que s’hi fan magnífiques representacions.
Com pot comprovar el lector, patrimoni, el que es diu patrimoni, no és el precisament una mancança del vell Sagunt que en té per donar i vendre. I si a més el patrimoni està degudament recolzat en una rigorosa interpretació històrica el visitant té molts raons per gaudir. Quan deia en un altre capítol que Sogorb guanyaria si treballava conjuntament amb Sagunt en la vessant turística-patrimonial no ho deia debades.
Aquesta breu descripció no esgota però la riquesa patrimonial dels Sagunts perquè també el Port de Sagunt té coses (i no poques) que oferir: l’Hospital Vell; els Tallers Generals; l´Alt Forn nº 2 (la icona); les Naus d´Efectes i Recanvis; l’Economat i Cooperativa de Productors d’AHM; la Ciutat Jardí de la Gerència d’AHM; les oficines de la Gerència; l´Àrea Social i Casino Recreatiu; els “Xalets Blaus” dels empleats; el Col·legi de la Mare de Déu de Begonya; el Sanatori d’AHM; el Convent de Maria Immaculada i l’Església de la Mare de Déu de Begonya són testimonis d´un patrimoni arquitectònic vinculat a la company town de Port de Sagunt que paga la pena visitar, així com les abundants mostres d’habitatge obrer. I tot això sense oblidar els jaciments i el conjunt defensiu del Port Vell.
Visitar Sagunt no és, per tant, cosa d’un matí ni d’un dia si es pretén comprendre mínimament la ciutat. Passejar, conèixer les seues gents, transformar-se en un flâneur, interessar-se per la seua història i gaudir del seu patrimoni exigeix temps i esforç. El temps i l’esforç que es mereix aquesta singular ciutat, i que rescabalen amb escreix.
Ara bé, havia fet aquest incís patrimonial de forma prèvia a asseure’m a la màquina del temps i posar la marxa enrere. I en fer-ho, el primer que trobem és als nostres contertulians habituals de nom Madoz i Cavanilles que visitaren i reflectiren el Sagunt de sempre perquè el Port de Sagunt estava encara per nàixer. ¿Que varen veure? ¿Quines xifres ens donaren? ¿Què podem aprendre dels seus escrits? Comencem per en Madoz. I si més no, caldrà deixar constància que el partit judicial de Morvedre (que així es diu encara a mitjans segle XIX) comprèn la gens menyspreable xifra de 24 municipis i que alguns com Serra , Rafelbunyol, Puçol, el Puig, la Pobla de Farnals, Nàquera, Massamagrell i Massalfassar en pertanyen, quan a hores d’ara estan adscrits a l’Horta o al Camp del Túria. Murviedro, com a tal, sols en tenia 5.340 ànimes de les 22.926 censades. Però tornant al terme municipal estricte, malgrat que Madoz dedica una gran extensió a les fortificacions i a la història antiga, trobem també alguna indicació sobre el més prosaic capítol de les fonts de subsistència. Així, al parlar de les “Producciones” no falten les garrofes, el vi, la seda i l’oli i, de forma secundària, el blat, la dacsa (o panís), els fesols, les faves, les cebes que van al mercat de València, igual que el bon raïm de moscatell. Morvedre té un perfil agrícola encara que s´hi troben 4 fàbriques d´aiguardent, 7 molins de farina, 30 almàsseres d´oli, 7 teixidors de fil i altres activitats menors. Un perfil per tant, que no destaca del comú.
Cinquanta anys abans, Cavanilles no s’hi estenia gaire:
“Lo más frondoso, y acaso lo más útil del término genral de Murviedro es el corto valle del Sego contiguo a Almenara y cerrado al poniente por montecitos calizos.”
A ponent Cavanilles sols subratlla l’abundància de guixos (o algeps) de l´àrea de la Baronia però Sagunt, la ciutat, rep una atenció molt limitada. Tant es així que en aquesta marxa enrere i a la recerca de temes una mica més engrescadors he decidit fer un alt al camí per dedicar algunes ratlles a un fet tan interessant com relativament poc conegut: el Sagunt Hebreu.
En aquest cas, la sort ens ha estat propícia. Vaig passejar pels intricats carrers del barri jueu de la mà de Sento Llobell que ja em posà en guàrdia de la importància històrica de la comunitat jueva i del fet -força significatiu- que la major part dels jueus treballaven en el “món del llibre”: editors, enquadernadors … La sort però vingué de la mà de Gustau Muñoz que fou el que m´informà de l´existència d´un gruixut estudi publicat per l´editorial Afers (Manuel Civera, Morvedre Hebreu (segles XIII- XVI), Ed. Afers, Catarroja, 2009). Les 428 pàgines del llibre ofereixen un panorama minuciós i exhaustiu de les ventures i desventures de la comunitat jueva de Morverdre, que seria ingenu tractar de resumir ara i ací. Però, més enllà de donar noticia del treball per al lector interessat, pense que paga la pena reproduir alguns paràgrafs de les pàgines inicials, començant per un text del prologuista, el professor Enric Guinot:
“ Val a dir que la jueria de Morvedre mereix l´interés dels especialistes i dels lectors. Durant els segles XIII i XIV, juntament amb les de València i Xàtiva foren probablement les tres comunitats més significatives de l´antic regne de València però després del punt de ruptura que significaren els assalts i destruccions violentes de la majoria de les aljames de la Corona d’Aragó el 1391, la de Morvedre esdevingué el referent entre les valencianes: en part per la tradició i nivell de les seues famílies anteriors i en part per ser la localitat que recull famílies refugiades d’altres poblacions, especialment de la capital valenciana. És per això que, contradictòriament, mentre el segle XV fou un període complicat com a tal comunitat, tant per les persecucions periòdiques com pel conflicte amb els conversos, al mateix tempos fou un període de personatges importants entre la comunitat jueva de Morvedre, els llinatges dels quals Civera ressegueix en pàgines denses i farcides de dades i notes d´arxius.”
El mateix Civera explicita la teis del llibre:
“La tesi de Morvedre Hebreu és demostrar que el patrimoni hebreu de Morvedre és excepcional en edificis i espais públics, i que el protagonisme dels hebreus és fonamental tant en el dinamisme comercial dels jueus com en el govern, la gestió de la vila i dels feus del terme general pels conversos.”
Segons l´autor, la presència dels jueus a Sagunt es remunta a l´antiguitat, a la fi dels segle I o principis del II i dedica tot un capítol a il·lustrar aquesta presència fins al segle XIII (pàgs. 23-34). La resta del llibre és un exemple de bona erudició, des de les anàlisis de l’espai urbà jueu que gravita en torn a Sant Bertomeu fins al resseguiment de les principals famílies (jueves i/o converses) i la seua actuació pública i privada. Un capítol, per tant –el dels jueus saguntins- que reclama amb justícia un lloc preeminent en la història de Sagunt. Un lloc que tal vegada s’ha mantingut en l´anonimat per la importància del Saguntum romà (la Arse grega), escenari de la segona guerra púnica contra Aníbal el 219 aC. El setge de la ciutat per les tropes d’Aníbal i l’heroica resistència de la ciutat és la història una i cent vegades contada. La reconquesta de la ciutat pels romans set anys després suposà la normalització de la vida urbana, el canvi de nom (d’Arse a Saguntum ) i la construcció d´un gran circ a la part baixa de la ciutat i d´un gran teatre amb capacitat per a 8.000 espectadors.
El domini àrab a partir del 713 dC suposà el canvi de nom (de Saguntum a Morbyter) encara que prompte s’imposà la denominació de Morvedre (de muri veteres o murs vells), denominació que romangué fins que el 1868 la ciutat passà a denominar-se oficialment Sagunt. Poc després de la Conquesta (el 1363) la ciutat fou presa pel rei de Castella Pere el Cruel i patí els esdeveniments de la guerra dels Peres fins que fou recuperada el 1365. Al refranyer, els saguntins reben el mot de sobrelleials precisament per aquella guerra entre Peres… Com diu l’explicació d´uns dels textos de Sanchis Guarner a Els pobles valencians parlen els uns dels altres:
“Segurament fa referència al capteniment dels morvedrins durant la guerra dels dos Peres. L’any 1362, el rei Pere el Cruel de Castella conquerí Morvedre, però el rei Pere el Cerimoniós d’Aragó signà la pau amb ell el 1363; tanmateix la pau es trencà i Pere el Cerimoniós, que hagué de conquerir Morvedre el 1365, cregué que els morvedrins havien afavorit els designis del monarca castellà, i en represàlia privà Morvedre de capitalitat municipal i li donà l’estatut jurídic de simple ‘carrer de València’”.
Sagunt reprengué el protagonisme polític en desembre de 1874 quan el general Martínez Campos, amb el seu famós “Pronunciamiento”, imposà la Restauració borbònica.
Si deixem la història i tornem per acabar el nostre periple al Sagunt actual, algunes dades estadístiques poden completar la percepció relativament objectiva que hem tractat de transmetre al lector. La població ha experimentat un creixement moderat (de 56.135 hab. el 1996 a 65.238 hab. el 2012) i tampoc la població estrangera ha experimentat grans augments perquè al 2012 sols representava l´11´43 % de la població, molt lluny de les xifres registrades a la Plana. Malgrat la moderació demogràfica, la hisenda local presenta resultats prou dolents. El pressupost per càpita està estancat a la baixa perquè en euros constants passà de 723 el 2002 a 661 el 2012. Però el que és realment preocupant és la davallada de la inversió pública: de 8 milions d´euros el 2002 hem passat al 734.000 euros el 2012. El manteniment de la despesa corrent i l´increment del deute han comprimit a la baixa les inversions. El moderat panorama demogràfic i el lleig panorama hisendístic contrasten amb una consistent expansió urbanística. En nombre d´habitatges, entre 1991 i 2011 s´ha duplicat amb escreix el parc (de 18.136 a 40.814) i més de 1.000 hectàrees s´han afegit al sòl artificialitzat entre 1990 i 2011(el 1990 el sòl total artificialitzat era de 1689 Ha. i el 2011 ja n’eren 2672 Ha.). Amb els problemes que hi ha damunt la taula, la resultant és clara: un excessiu creixement immobiliari i manca d´intervenció pública.
Fins ací, aquest esbós d´una de les ciutats més importants del país. Comptat i debatut, hom podria extreure dues conclusions bàsiques referides al present de la ciutat i al seu esdevenidor. La primera seria la importància objectiva de que l’eix del Palància siga reconegut i interioritzat per les dues ciutats que governen aquest espai, Sogorb i Sagunt. Si no es potencia aquest eix que actua de baula entre les àrees urbanes de València i Sagunt serà difícil evitar la temptació d’una gran i ingovernable regió urbana València- Castelló que, a més, soterraria definitivament la possibilitat que les comarques centrals (l’altra baula bàsica del territori valencià) puguen reeixir com a projecte articulador.
La segona conclusió seria que la complexitat urbana de Sagunt tantes vegades al·ludida fa que sols un govern local fort i ben dotat de capital humà té alguna possibilitat de donar una resposta positiva als reptes de futur i, de forma especial, a la reindustrialització de la ciutat. Pel que fa al tema porteño cal una bona dosi d´imaginació per a reconèixer la diversitat i fer-la servir d’actiu. La solució de crear dos nuclis políticament independents és un camí fàcil però no necessàriament l´únic, ni el millor. De tota manera són els ciutadans, a ser possible ben informats, els qui han de decidir al respecte.
Acabar així el nostre periple pels Sagunts és probablement massa formal i seriós i l’humor sempre va bé per a relativitzar una mica les coses. És per això que m’agrada recórrer sovint a la ironia popular que ens proporciona l’enyorat mestre Sanchis Guarner en l’obra adés esmentada. Per tal d’acomiadar-nos amb un somriure, vegeu algunes entremaliades dites populars:
En Canet
de la merda fan paret,
i dels cagallons, cabirons.
Déu te guard….
de cuncagats d’Aragó
e d’usurers de Morella
e encauats de Xàtiva
d’empeguntats d’Alzira
e de sobrelleals de Murvedre.
Cadascú que s’arregle.
Si plou, farem com a Morvedre: la deixarem caure.
El tio Roig sempre dia
assentat al cara-sol:
No vullc dona de Morvedre
ni vull rossí de Puçol.
