Nèstor Novell
La Foia de Xixona
Cap a l’est, entre la Foia de Castalla i la Foia de Xixona s’alcen tot un seguit de serralades que segueixen direcció nord-est i que acabaran a la serra d’Aitana: Serra del Quartell (1.036 m.), la Carrasqueta (1.205 m.), Serra dels Plans (1331 m.) i Serra del Rontonar (1.252 m.), conformant per la vessant nord amb el Menejador, la canal d’Alcoi -Ibi, i per la vesant sud la Foia de Xixona.
Entre els contraforts de la Carrasqueta i la Serra de la Grana (1.095 m.) queda conformada la Foia de Xixona, amb la Torre de les Maçanes, Busot i Xixona. Actualment es troba integrada administrativament en la comarca de l’Alacantí, amb la qual cada vegada té més relació atesa la decadència d’Alcoi. Emili Beüt, en 1934, considerava que Busot. Aigües de Busot, la Torre de la Maçanes i Xixona conformaven una comarca natural amb el nom de Vall o Canal de Xixona i amb estretes relacions culturals amb la Foia de Castalla i els pobles de muntanya de la Marina Baixa i el Comtat.
Baixar de Xixona cap a la Vila Joiosa obliga seguir carreteres de muntanya, o bé des de la Torre cap a Relleu o Sella, travessant els contraforts d’Aitana, amb indrets magnífics com el barranc de la Tagarina[1], o bé des de Xixona cap a Busot i Aigües vorejant el Cabeçó d’Or (1.209 m.).
La proximitat a la costa i la promoció immobiliària han fet que Busot haja quintuplicat la seua població els darrers 30 anys, i duplicat els darrers 10. En Busot i en Aigües els residents estrangers arriben a ser-ne el 31% de la població.
La Torre de les Maçanes està convertint-se en un interessant centre turístic amb una bona oferta de cases rurals i albergs, amb la corresponent promoció de rutes de muntanya.
Xixona ha estat una àrea tradicionalment agrícola de secà amb un cert desenvolupament del regadiu, aprofitant l’aigua i la calidesa del clima. Des del segle XIX ha generat un particular sistema industrial local de gran importància basat en el torró i els gelats, de fet és la capital estatal d’aquests productes. Més recentment ha acollit Procter&Gamble, una empresa que exporta cap a la resta de l’estat i Portugal 1.500 milions de bolquers i 1.000 milions de compreses i altres productes d’higiene personal.
L’activisme i la inquietud de la gent de Xixona, com la de les veïnes Foies i Valls de les Muntanyes, és digna d’admiració. No han tingut mai cap inconvenient d’innovar, de reinventar-se i d’anar pel món a vendre els seus productes. De la producció agrària al gel, del gelat al torró, el joguet o el tèxtil. Gent de mercat, de fira i porrat, i ara de fires internacionals. Traginers incansables fins i tot avui en dia. Una part ben considerable de la població de Xixona viu als llocs de venda del gelat a l’estiu i tanca campanya amb la venda del torró a Nadal. L’altre mig any hi torna a viure al poble.
Potser és l’herència genètica d’aquells guerrers i aventurers, almogàvers en definitiva, que a Jaume I li va resultar impossible assentar en un territori i que van trobar la seua forma de vida en les terres de frontera. Gent desficiosa, decidida i nerviosa que amb els anys han fet virtut industrial del seu caràcter, per cert, tant diferent del dels pobles de la veïna Castella.
Parlant amb un valencianista muntanyenc (no sé si ací caldria dir muntanyuc) sobre els orígens de la indústria dels gelats i del caràcter de la gent d’aquestes comarques, em comentava la sensació de trobar-se entre dos murs, és a dir, com un xàmbit (forma popular del sandwich de gelat). Per una banda els antics immigrants castellans reforcen la seua autoestima posicionant-se contra la burgesia valenciana, i diuen coses com ara:
“Esto era una tierra de caciques y señores franquistas muy conservadores, los valencianos tenian asumida y aceptaban esa estructura social. Fueron nuestros padres inmigrantes los que cambiaron la mentalidad e hicieron posible la modernización industrial. La prueba de ello es que muchos empresarios de éxito de ahora son hijos de inmigrantes.”
Per una altra banda la burgesia local, en bona part “alacantinista”, no és capaç d’organitzar-se per assolir un espai econòmic propi:
“Això del valencianisme alcoià era una cosa d’abans que no ha portat enlloc o almenys ara són idees antigues. Som espanyols d’Alacant i amb el castellà ens entenem en totes parts.”
Segons aquesta “teoria del xàmbit”, en canvi, el repte del valencianisme és fer evident que galetes i gelat conformen un producte únic que és el territori, la cultura i la societat valenciana.
La Foia de Castalla
L’olla bullia bé; dins hi havia tres gaigs de serra, dos grives ginebrenques i un perdigot la cosa garrida, i ara Passaponts li acabava de tirar l’arròs, puix que els germans ja no trigarien a tornar. Ell mentrestant, s’havia abeltit del rum-rum del bull i de l’escalforeta del foc…. I llavors[2]:
La Foia de Castalla està travessada pel riu Verd i rodejada de muntanyes considerables. Al nord-oest, amb una disposició de sud-oest a nord-est, el massís del Maigmó (1.296 m.) i els seus contraforts de la serra de l’Arguenya (Replana 1.228 m.), la serra de Castalla (Xarco 1.065 m.) i la serra del Frare (1.044 m.), separen la Foia de la Vall del Vinalopó. Entre la serra de l’Arguenya i la del Frare està la comunicació principal entre Castalla i Saix, és a dir, entre l’A7 València-Xàtiva-Alcoi-Alacant i l’A31 Alacant-Madrid. Al sud-oest, entre el Maigmó i la serra de la Penya Roja (Migjorn 1.226 m.), que separa la Foia de Xixona de la de Castalla, l’A7 baixa pronunciadament de la Foia a l’Alacantí.
Al nord, les serres del Reconcó o de Biar (Reconcó 1.210 m.), la serra d’Onil amb el cim de la Barcella (1.211 m), separen la Foia de la Vall de Biar. Entre aquestes serres i la del Frare es troba el portet de Biar que comunica les dues comarques. Cap el nord-est, la serra del Menejador (1.356 m.) fa de separació amb la Foia d’Alcoi. Cap l’est, la serra de la Carrasqueta, amb els cims Plans, Carrasqueta i Quartell, separa la Foia de Castalla de la de Xixona. La comunicació entre les foies es pot fer per Tibi, rodejant la Penya Migjorn, o bé pel port de la Carrasqueta (1.025m).
Els pobles de la Foia –Castalla, Ibi, Onil i Tibi- han fet possible un districte industrial diversificat en molts sectors a partir del gelat i del joguet. A hores d’ara, el conjunt de sectors auxiliars al joguet han adquirit una dinàmica empresarial autònoma i han aparegut d’altres sectors nous i ben competitius que es retroalimenten mútuament, especialment els de joguet, metall-mecànica, plàstics, mobles i energètic. Tots els sectors plegats constitueixen un veritable sistema industrial local, una àrea molt dinàmica de PIMES que han fet de la subcontractació i la innovació un element de competitivitat inqüestionable i un exemple a seguir.
El centre industrial i econòmic és Ibi, en gran part gràcies a la decisió de l’exalcalde Vicent Garcia de generar abundant sòl industrial i de la seua política de dinamització econòmica basada en la formació d’emprenedors, la millora del sistema d’ocupació formació, els instituts tecnològics i la dimensió territorial del procés.
Les Valls de Mariola
La llarga vall que voreja la vessant septentrional de la serra Mariola, tot resseguint la serra d’Agullent, i que va des del terme de Muro fins al de Villena, la denominem les Valls de Mariola.
La continuació de la serra del Benicadell cap a ponent rep el nom de serra d’Agullent (890 m.). Entre aquestes serra i la vessant septentrional de la Serra Mariola, amb el cims del Montcabrer (1.390 m.) i el Teix (1.262 m.), es forma una estreta vall amb dos pobles que pertanyen al Comtat: Agres i Alfafara. És la Valleta d’Agres.
En arribar al terme de Bocairent la valleta s’eixampla poc a poc. A la canal de Bocairent naixen el Clarià, que anirà cap a Ontinyent i la Vall d’Albaida, i el Vinalopó, que travessarà la vall en direcció contrària fins Villena. La serra d’Agullent queda interrompuda pel barranc d’Ontinyent que comunica aquesta vall interior amb la Vall d’Albaida passant pel Pou Clar.
Anant cap a ponent, superada Bocairent entrem a la Vall de Biar. A la marge dreta del Vinalopó, la serra que continua a la d’Agullent rep el nom de Solana de Beneixama (1.1015 m.). Per la vessant de la serra Mariola, el seu contrafort, des de Banyeres fins a Biar, rep el nom de serra de la Fontanella (Penya la Blasca 1.120 m.) i, després de Biar, el de Serra del Frare, la qual arriba a les portes de Villena. La Vall de Biar i compren els pobles de Banyeres de Mariola, Biar, Beneixama, Camp de Mirra i la Canyada de Biar.
Històricament les relacions entre els diversos pobles de la Valleta d’Agres, Bocairent i la Vall de Biar han estat estretes. Han compartit senyoriu -el 1381 la Universitat de Bocairent va adquirir Banyeres, Biar i Alfafara- i relacions econòmiques i socials intenses. Però tot i que les relacions entre els pobles són lògiques, properes i efectives, la realitat administrativa ha generat una confusió notable. Així, mentre Bocairent pertany a la Vall d’Albaida i província de València, els pobles de la Valleta d’Agres pertanyen al Comtat, Banyeres de Mariola a l’Alcoià i la resta de la Vall de Biar a l’Alt Vinalopó i província d’Alacant.
La diferència cultural, lingüística i econòmica de les Valls de Mariola amb Villena ha generat espais de convivència diferenciats. La línia de frontera Biar-Busot ha estat ben present fins ara. El darrers anys, el creixement de Villena, gràcies a la seua centralitat logística i la seua capitalitat comarcal de l’Alt Vinalopó, ha fet que arrossegue cap el seu àmbit d’influència els pobles més orientals de la Vall de Biar. Tot i això, la gent de les Valls de Mariola sempre s’han sentit més propers a les foies d’Alcoi i Castalla.
Cavanilles[3] coneixedor de la realitat geogràfica, econòmica i humana d’aquesta vall ja va assenyalar la unitat d’aquestes Valls de la Mariola, formada per la Vall d’Agres (incloent Bocairent) i la Vall de Biar:
“Hemos dicho que el valle de Agres se termina en los cerros de Bocayrént, mas sin embargo puede considerarse como continuación del de Biár, unidos ambos por el canal ó marjales de Bocayrént, que se extienden una legua desde esta villa hasta el collado de san Antonio. Reunidos así los tres trozos hacen como seis horas ó quatro leguas en línia recta hasta salir del reyno; pero es varia la dirección y anchura.”
Les relacions entre els principals nuclis urbans de les Valls de Mariola són intenses, però per parelles de proximitat, és a dir, entre Biar i Banyeres i, entre Banyeres i Bocairent. La ciutat més important econòmicament i poblacional és Banyeres de Mariola. Biar divideix la seues relacions socioeconòmiqes amb la Foia de Castalla, Villena i Banyeres, mentre que Bocairent les manté més estretes amb Banyeres i Ontinyent.
Els esforços per la cohesió, per enfortir i fer evident aquest territori es manifesten en molts àmbits socials. Vegem-ne alguns exemples:
- El col·lectiu Serrella de Banyeres, crític i activista, i que compta amb un important i molt qualificat nombre de col·laboradors, realitza conferències, viatges i aplecs d’àmbit les Valls de Mariola. També publica la revista Barcella dels pobles de la Mariola, ací en un sentit més ample o de les Muntanyes.
- A la darrera legislatura es van aprovar els estatuts de la Mancomunitat de municipis de la Mariola formada per Biar, la Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres. Però amb el canvi de legislatura el tema he quedat paralitzat.
- Recentment s’ha creat també L’IEVM (Institut d’Estudis de les Valls de Mariola) integrat per Biar, la Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres.
Començaré parlant de la part més oriental d’aquesta sub-comarca, la Valleta d’Agres. L’eix Bocairent-Banyeres-Biar, requereix d’un article exclusiu atesa la seua importància dintre del districte industrial del tèxtil.
La Valleta, estreta i de relleu molt accidentat, la formen dos pobles de caràcter agrari: Agres (565 hab.) i Alfafara (415 hab.) que ara estan inclosos en la comarca del Comtat. Històricament les dues poblacions depenien de Bocairent. La carretera Muro – Bocairent requereix d’una millora que millore la connexió les Valls de Mariola amb el Comtat.
La Valleta viu de la producció d’oli, ametlla, bresquilla i poma, si bé a la part d’Alfafara hi han menys fruiters a canvi de vinya i blat. El dos pobles tenen gran part del terme dins la serra de Mariola. Al terme d’Agres es troba la Cava Gran, del segle XV, el pou de neu més emblemàtic de la Mariola que es va fer servir fins el 1906, amb quasi 15 metres de diàmetre, 12 metres de fondària i una capacitat de prop de 2.000 m3.
Però Agres és famós pel Santuari de la Mare de Déu d’Agres situat al capdamunt del poble. L’edifici es va construir arran de l’aparició, en 1484, de la mare de Déu a un pastor al castell d’Agres. El dia 7 de setembre s’escenifica l’Ambaixada del Pastoret, en la qual és fa un relat dels fets. El darrer cap de setmana d’agost és fa la representació teatral l’Aparició de la mare de Déu.
Per la seua banda, Alfafara era un lloc de moriscos, l’única alqueria morisca que es va permetre després de la neteja ètnica feta per Jaume I en aquestes terres de frontera. Segons l’arquitecte Manolo Vidal:
“La Valleta d’Agres també és coneguda com Les Terres Altes, perquè molta gent d’ací són llauradors que vingueren de la Vall d’Albaida a treballar la terra dels grans propietaris d’allà baix. Alfafara (terra de brolladors d’aigua), la serra, els conreus i el poble són una petita universitat on es poden veure tots els estils arquitectònics, urbans i rurals, i una gran varietat d’espais naturals. Nosaltres ens sentim de les Valls d’Alcoi”.
Una passejada pel poble em demostra que no li’n falta raó, amb la seua església d’origen romànic i antics casals –modestos- de tots els estils arquitectònics. Al terme podem trobar el jaciment del bronze a les Montserrades, les restes ibèriques del cabeço de Merita, les sepultures tardo-romanes del Mas del Pou, les coves de les finestretes i les més recents caves de gel.
La part occidental de les Valls de Mariola és la Vall de Biar. Una vall bastant plana i ampla on s’assenten els pobles de Beneixama (1.778 hab.), el Camp de Mirra (413 hab.) i la Canyada de Biar (1.249 hab.). Són pobles de marcat caràcter agrícola on han predominat, fins temps recents, grans propietats i una estructura social molt conservadora. Al terme és poden trobar restes de nombrosos molins d’aigua dels segles XVIII i XIX. Ara hi predominen les oliveres, bastant d’elles amb reg per degoteig. També hi ha ametllers, fruiters de secà i vinya. Fins temps ben recents era molt estimada la poma rogeta de Beneixama. Tot i el seu caràcter agrícola, en els darrers anys han desenvolupat alguns tallers dedicats al tèxtil, a banda del treball que fan a les indústries de la comarca.
Beneixama és un bonic poble rural amb esplèndides cases neoclàssiques i modernistes dels senyorets del poble. El seu polígon industrial encara està en procés de consolidació i és més aviat de caràcter comercial i de serveis. Té la pedania del Salze. Per la seua banda, el Camp de Mirra, el Campet, és ben conegut perquè ací es signà el tractat de Almizrà que fixà la frontera amb Castella en la línia Biar-Busot. Per últim, la Canyada de Biar és un poble que ha anat creixen de població de manera continuada. A banda de l’agricultura té diversos tallers de producció tèxtil, calcer i joguet. A l’església parroquial hi ha el quadre de Sant Lluís, Rei de França pintat per Joaquim Sorolla. A l’epifania, els canyuts participen en l’acte sacramental La venida y adoración de los Santos Reyes Magos al Niño Jesús, una tradició instaurada després de la guerra de Successió.
La vila de Biar està construïda sobre un turó situat a l’entrada de la vall que conformen la serra de les Fontanelles i la serra dels Frares. La vila està presidida per un magnífic castell rehabilitat d’origen almohade, Al centre de la vila trobem l’església de la mare de Déu de l’Assumpció del segle XV amb una bonica portada renaixentista.
Des de fa alguns anys Biar s’ha fet lloc entre les destinacions rurals gràcies a la recuperació del centre històric, a un bon urbanisme, a la conservació de gran part del patrimoni arquitectònic (ermites, convents, cases pairals, etc.) i a una consistent oferta de cases rurals i hostals que promocionen les excursions per la Mariola.
Les festes de Biar tenen gran interés per la seua originalitat i antiguitat. Les anomenades festes de maig estan dedicades a la patrona, la mare de Déu de Gràcia. Els actes més destacats són els Moros i Cristians, les Fogueres i el Ball dels Espies. Unes 500 fogueres als cims de les muntanyes acompanyen la baixada de la mare de Déu del seu Santuari. Per la seua banda, el Ball dels Espies consisteix en antiga dansa ballada per la gent de poble com a seguici al gegant vestit de moro: “la Mahoma” que tracta de conquerir el castell. Ara s’estan recuperant altres personatges com els capitans, les bandereres, la bengaleta i la rodella. Una altra festa important és la de Sant Antoni i la figura del Rei Pàixaro, personatge medieval que s’ha mantingut a Biar i que encapçala la una processó cívica.
La indústria tradicional de Biar era la fabricació de tota mena d’articles de ceràmica. Des de fa temps que els biaruts tenen un sector industrial variat: dedicats al joguet, els plàstics i especialment els acabats i estampats tèxtils i la fabricació de fibres tèxtils diverses. El sector industrial ve a significar el 20% de l’ocupació del municipi.
La capital econòmica de la vall és Banyeres de Mariola, 7.157 habitants. Aquesta és una ciutat que viu del tèxtil, però també del cartonatge. El creixement de la ciutat a partir dels anys 60 del segle passat és indubtable. Tot i que disposa d’importants indústries, actualment està patint durament la problemàtica general del tèxtil.
La població es troba als sud de la serra Mariola, entre la Serra de les Fontanelles i el Massís de Benifarreig (967 m.), a l’entrada de la vall que ha anat obrint les aigües d’un jove Vinalopó. Just la petita vall que permet la carretera que passa per dalt Mariola per accedir a Alcoi, Ibi o Onil. Al seu terme es troben importants cims de la serra Mariola: l’Alt de la Barcella (1.210 m.), les Talaies (1.045 m.) i la Penya la Blasca (1.119 m.). És una de les poblacions del País situada a més altura (818 m.).
Tot el bon urbanisme i el respecte pel patrimoni que han tingut els seus veïns de Bocairent i sobretot de Biar, d’estructura urbana molt semblant, ací ha estat un desastre, cadascú ha construït com ha volgut i ha alçat la nau industrial on millor li ha semblat. L’eixample és dens i el casc antic és de complicat accés i poc cuidat.
Aquesta manca de cura en el urbanisme local condiciona molt qualsevol alternativa turística, fins i tot la visita al fotogènic castell almohade del segle XII, que presideix la vila, és complicada. Altres llocs d’interés són la pujada a l’ermita gòtica de la Malena i la torre de la Font Bona, del segle XV, on es troba el museu arqueològic. Els amants de la muntanya tenen tot l’esplendor de la serra Mariola ben a prop.
Bocairent, al bell mig de la Vall, és la porta cap a Ontinyent i la Vall d’Albaida. Gran part del seu terme es troba a la serra de la Mariola tot i que el poble s’assenta a l’altra banda de la vall, sobre un pronunciat turó i sota l’ermita del sant Crist (732 m.). Al seu terme naixen el Vinalopó i el Clarià. El barranc del Fos era l’antic camí per anar a Ontinyent i on es poden trobar les restes dels primers molins industrials, testimoniatges ben clars d’arqueologia industrial.
La vila té 4.411 habitants amb una població estancada amb tendència a decréixer, des de els anys 80 del passat segle. L’activitat econòmica principal és la indústria tèxtil, a partir de la tradicional fabricació de mantes al socaire de la Reial Fàbrica de Draps, no debades als bocairentins se’ls coneix com a cardadors de llana. Amb al construcció de l’ampli polígon industrial la producció s’ha diversificat i podem trobar indústries d’altres sectors com ara d’embalatge, plàstic i metall-mecànic.
Aprofitant el magnífic casc antic, el ric patrimoni arquitectònic i enmig d’un espai natural esplèndid, especialment la Serra Mariola, Bocairent ha apostat decididament pel turisme. Tot i que s’han rehabilitat els carrers, s’han dissenyat rutes urbanes de qualitat amb un eficaç sistema de visites i s’ha recuperat molt del seu patrimoni, encara li queda molt per fer perquè la seua riquesa cultural és enorme. Bocairent reclama un pla urbanístic integral, que amb molta cura i respecte facilite l’accessibilitat i l’assentament d’un nombre crític d’habitatges i cases rurals al centre medieval.
Per a visitar Bocairent hi ha mil motius i mil llocs que veure, des de les covetes dels moros a les caves de gel, des de els antics molins a la ruta màgica vora muralles. El passeig per la ciutat medieval és inoblidable amb l’església amb obres de Sorolla, Joan de Joanes i Cellini. I s’hi pot menjar bé, trobar bons dolços i escalfar-se amb un bon herbero.
La Foia d’Alcoi
La suma era dos més dos. El resultat era quatre.
La pregunta era Qui és?. La resposta era: Déu.
La consigna era: Pàtria. La resposta era: alçar el braç.
La classe era a les nou. El mestre era a les deu.
El “water” era al fons. La merda era a l’entrada.
(Ovidi Montllor, L’escola de Ribera)
La Foia d’Alcoi està envoltada de muntanyes que superen àmpliament els 1.000 m. A la serra Mariola, des de les Cotes Altes (el Pellicer 1.104 m.), seguint per les serres de Reptana i la Fontfreda amb cims entre 1.000 i 1.111 m. A la Serra d’Onil amb el Pic del Biscoi (1.164 m.). A la Serra del Menejador, tota una barrera de més de 1.300 m. que la separa d’Ibi, que continua pel Carrascar d’Ibi (1.255 m.). De la Foia de Xixona la separa la Serra dels Plans i la Serra de la Carrasqueta; i de la part oriental del Comtat la Serra d’Ondoxes (Serreta 1.052 m.).
Aquest relleu imponent l’ha aïllat històricament de la costa. Al bell mig de l’accidentada Foia i en la conjunció dels rius Polop, Barxell o Riquer, Uxola, Benissaidó i Molinar, que en unir-se conformen el riu d’Alcoi, es troba la ciutat. Una sèrie de valls i barrancs molt estrets i profunds conviuen amb els carrers, cosa que ha fet necessària la construcció de nombrosos ponts.
La principal via de comunicació és l’A7. També gaudeix del ferrocarril Alcoi-Xàtiva- Valencia. Fins mitjan segle XX existien les línies Alcoi-Port de Gandia que enllaçava amb la de Muro-Bocairent-Villena-Jumella-Cieza.
Alcoi és la ciutat que va començar, conjuntament amb Bocairent, la revolució industrial a les Muntanyes i el clúster industrial del tèxtil. Una visita a l’Arxiu de la Reial Fàbrica de Draps d’Alcoi, ubicat a l’edifici de la Bolla[4], ens mostrarà la importància d’aquesta indústria. En 1561 el gremi de fabricants ja es regia pels “Capitols y ordenasions del offici de perayres de la Villa de Alcoy decretats per lo Gobernador de Valensía“. En 1879 el gremi tèxtil fundà la primera escola tècnica, “l’Escola de la Bolla”, com a resposta patronal al fort moviment anarquista antimaquinista (ludita). En 1896 es va crear l’Escola d’Arts i Oficis, que seria el precedent de l’Escola de Pèrits Industrials de 1903.
A Alcoi la fabricació de paper també ha estat important. A finals del segle XIX era el centre paperer més important de l’estat. A partir de la segona meitat del segle XX el sector de fabricació, els molins, anirien tancant. En l’actualitat s’elaboren envasos de cartró, cons per al tèxtil, paper continu per ordinador i s’hi fa la impressió d’envasos i etiquetes.
La indústria metal·lúrgica es va desenvolupar a redós dels sectors tèxtil i paperer, i després s’eixamplà a la fabricació de maquinària agrícola, calderes o maquinària per espinyolar l’oliva. En l’actualitat gran part n’ha desaparegut també, la que en resta s’ha centrat en articles de mobiliari urbà, albellons i tapes de clavegueram i peces de subministraments industrials.
Durant el segle XIX i bona part del XX la burgesia industrial alcoiana va ser un exemple de modernitat econòmica i social. Alcoi no tenia res que envejar a la majoria de les capitals de província, ni en desenvolupament econòmic ni en qualitat de ciutat ni en riquesa i diversitat cultural, social i política. El carrer de Sant Nicolau, amb les cases modernistes, encarna perfectament aquells temps.
A partir del anys 70 del segle passat el sector tèxtil entrà en crisi incapaç de modernitzar-se i de competir via preus amb les importacions. La crisi del tèxtil arrossegà les altres indústries tradicionals. En els últims anys s’ha incrementat l’atur pel tancament o el trasllat d’empreses, per no parlar dels capitals que s’han desviat cap el sector immobiliari.
Actualment els sectors industrials més dinàmics són el sector químic (cosmètica i articles de neteja), la construcció de maquinària d’embalatge per a la indústria alimentària i el sector alimentari (olives farcides, productes càrnics, pastisseria, licors).
Alcoi ha descobert el turisme i es reivindica com a ciutat de serveis. Les places hoteleres i les cases rurals han augmentat els darrers anys, així com el nombre de restaurants. Els famosos Moros i Cristians són una gran oportunitat per publicitar el patrimoni arquitectònic i cultural de la ciutat. Pel camí s’han perdut els bars d’aperitius tradicionals.
Comercialment ha millorat la seua imatge i diversificat l’oferta però ha perdut molta capacitat d’atracció, tant en el comerç al detall, com a l’engròs i l’interindustrial. Alacant i el centre comercial de Cocentaina li fan una forta competència.
La Foia del Comtat
“Serra de Mariola
tota a floretes
on van les socarrades
a fer boixetes”
El Comtat és una comarca ben delimitada per muntanyes mítiques: Ondoxes, Rontonar, Aitana, Serrella, Alfaro, Albureca, Safor, Benicadell, Agullent i Mariola, i travessada pel riu d’Alcoi. És pràcticament l’única eixida natural de la Foia d’Alcoi. Però mentre Alcoi ha urbanitzat fins el límit municipal amb Cocentaina polígons industrials -Cotes Baixes-, Cocentaina ha desenvolupat als confins del seu terme amb el d’Alcoi les urbanitzacions del Gormaig i Algars. Una mostra del seu tradicional desencontre.
La capital, Cocentaina, es troba sota la serra Mariola, a l’ombra del Montcabrer (1.390 m.), vigilada pel castell, la impressionant torre que presideix tota la comarca, i regada pel riu d’Alcoi. El nucli dur, la Foia, la conforma una petita constel·lació de pobles ben pròxims: Cocentaina, Muro, Benilloba i l’Alqueria d’Asnar.
Benilloba fa de nexe entre la Vall de Seta, la Vall de Frainos i la Foia del Comtat. És el lloc de pas des del Comtat fins a les Valls de la Marina. Ara és la ciutat més important d’aquestes valls rurals, amb 794 habitants i a 8 km de Cocentaina. El senyoriu de Benilloba després de la guerra de Successió passà a mans de la casa dels comtes de Revilagigedo. Malgrat les disposicions desvinculadores, aquestes mai no es feren efectives. En 1965 transferiren per venda els drets senyorials a un particular, de manera que el senyoriu de Benilloba continua vigent de manera excepcional.
En el terme de Benilloba és troba la serra d’Aitana (1.558 m.). També es recomanable visitar el molí del Salt, una excursió als tolls del Frainos i una visita al veí castell de Penella. A banda de l’agricultura de secà Benilloba han mantingut una indústria tèxtil de relativa importància. El poble es defineix de mentalitat industrial i paga la pena visitar el Museu Vicedo o Col·lecció de màquines manuals tèxtils per a teixits amples.
L’Alqueria d’Asnar s’ubica a la vora dreta del riu d’Alcoi. Té un terme petit i 512 habitants. Fins als anys 80 el poble vivia bàsicament de l’empresa Papereres Reunides, ara hi subsisteix alguna empresa de paper reciclat i paper artesanal i la seua vida està molt lligada a Cocentaina i Muro. Té un esplèndid bosc de lledoners.
Muro, Muro d’Alcoi (que en tot cas seria Muro de l’Alcoi -pel riu-), o Muro del Comtat, manté oficialment la forma de Muro d’Alcoy. La ciutat té 9.062 habitants, entre els qui viuen al poble i els de les pedanies de Turballos, Seta de Nunyes, Benàmer, el Poblet de Sanabria i l’Alqueria Jordà, amb un creixement continuat des dels anys 50 del segle passat. Conjuntament amb Cocentaina conforma una mena de capitalitat bicèfala del Comtat i l’eix industrial del tèxtil que arriba fins a Alcoi.
Totalment despoblada amb motiu de l’expulsió dels moriscos, els nous pobladors hagueren de suportar les dures condicions imposades per Gaspar Roís de Corella que els condemnava a la pobresa. Muro va ser un dels focus importants de la segona Germania comandada pel murer Josep Navarro, en 1693.
Si el tèxtil és la base econòmica de la vila, també manté una activitat en la fusteria amb fabriques de guitarres i de ceràmica. L’agricultura també és present tant a la plana de Muro, vora el riu Alcoi, com a la muntanya, on l’oli que obtenen les diverses almàsseres i la recent i innovadora producció de vi ecològic, han agafat una nova embranzida.
El centre històric de la vila és ben agradós i amable, res a veure amb l’eixample. Té el museu d’art contemporani Francesc Torregrossa, una bona escola de dolçainers i tabalaters, la Xafigà, i una cançó popular ben coneguda, el Tio Pep.
Cocentaina és la capital de la comarca del Comtat, està ubicada sota el Montcabrer (cim de la Mariola) i vora el riu d’Alcoi. La seua importància històrica és deguda a la seua situació estratègica.
En l’època ibera era el centre de la Contestània i els jaciments d’aquesta època són nombrosos. Al jaciment de la Terreta es trobaren els Ploms d’Alcoi i la Divinitat de la Serreta. En l’època musulmana s’assenta la importància de la ciutat actual com a centre econòmic i administratiu. La ciutat va ser conquerida en 1245 per Jaume I. El primer comte va ser el Almirall almogàver Roger de Llúria que construí el Palau Comtal. Des del 1246 celebra la famosa i concorreguda fira de Tots Sants, encara que les festes, amb els Moros i Cristians, són en honor de sant Hipòlit. La ciutat va patir les sublevacions d’Al-Azraq, que va arribar a saquejar-la i cremar-la –per això el malnom de socarrats. Si el Moros i Cristians són a l’agost, el tercer dimecres de Quaresma es celebra la Festa dels Nanos al Raval. Cada casa planta un conjunt de Nanos o figures humanes farcides de draps que recreen situacions satíriques de la vida social de la ciutat.
En 1488 adquirí la vila i el títol de comte Eixemen Peres Roís de Corella i de Santacoloma, família del conegut autor de “La Tragèdia de Caldesa”. Aquesta família reformà el Palau i li donà la forma actual. Amb l’expulsió dels moriscos la vila perdé la tercera part dels seus habitants i patí una forta crisi econòmica.
Durant el segle XVIII i XIX eixamplà de manera considerable el regadiu consolidant un sistema de xicotetes i mitjanes explotacions que han existit fins ara. A finals del XIX s’inicià el procés d’industrialització induït pel procés alcoià i aprofitant els molins. En el seus inicis els sectors industrials varen ser el tèxtil, el paper i cartonatge i el calcer. Durant el primer terç del segle XX, fins la guerra d’Espanya, el sector punter va ser el calcer.
A partir dels 60 s’hi fa hegemònic el tèxtil, indústria que va atraure molts immigrants castellans. Ara la població és de 10.500 habitants. La indústria tèxtil contestana abraça tots els sectors, des de la filatura, l’acabat dels productes, i té empenta exportadora. Alcoi, Cocentaina, Banyeres, Bocairent, Ontinyent, Aielo de Malferit i Albaida conformen el nucli dur del districte industrial del tèxtil.
La Fira de tot Sants revesteix una certa importància econòmica, amb uns 300.000 visitants. Ho acudeixen gran nombre d’expositors i s’hi venen productes de tota mena, entre altres l’oferta turística. La ciutat té un patrimoni arquitectònic important; tant la vila com el raval compten amb atractius indubtables. A més, Concentaina té una bona oferta gastronòmica i restaurants de molta qualitat.
[1] Tagarins són els moriscos que vivien al País Valencià entre els segles XIV i XVII, criats pels cristians i que tenien el valencià com a llengua pròpia i feien vida quotidiana entre cristians.
[2] Enric Valor. Esclafamuntanyes. Obra literaria completa. Editorial Gorg. 1976
[3] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia.. Albatros ediciones. 1981
[4]En 1.700 es va establir una garantia, que popularment li dirien la Bolla, que avalava la qualitat i acabat de les peces fabricades pel gremi alcoià.
