Pere Antoni Pons
El número 47 de la revista L’Espill dedica el seu dossier monogràfic a la figura i l’obra de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958), escriptor dispers, intel·lectual hiperactiu i gestor cultural amb llocs de responsabilitat
PER QUÈ INTERESSA ESTELRICH?
El número 47 de la revista L’Espill dedica el seu dossier monogràfic a la figura i l’obra de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958), escriptor dispers, intel·lectual hiperactiu i gestor cultural amb llocs de responsabilitat. Durant aquests darrers anys, hi ha hagut una recuperació d’Estelrich, una revifalla en l’interès que suscita, potser perquè una de les característiques de la nostra època és l’espectacularització de tot -de la política, de la cultura, de l’esport, de la vida privada, etc.- i en tota la literatura catalana no hi ha gaires espectacles superiors al que va oferir Estelrich en vida. La seva voluptuositat vital -els llibres, les amants, els viatges, el bon menjar-, els seus contactes i relacions amb molts dels millors noms de la intelligentsia catalana (Ors, Carner, Oliver) i mundial (Zweig, Girondo, Ungaretti, Valéry), i el fet de ser un autor amb més talent i ambició que obra feta i deixada li confereixen un aire molt atractiu: d’heroi aventurer embrancat en una jungla cultural que domina però que el devora. Les seves contradiccions ideològiques, en canvi, el carreguen amb un pes tràgic, que l’agermana amb tantes altres víctimes del segle XX. Catalanista i liberal, Estelrich havia declarat, de molt jove: “Sóc català, de Mallorca o sense Mallorca”. Però la dècada dels 30 ho va desbaratar absolutament tot. Durant la Guerra Civil, va sentir-se atrapat “entre dos extremismes igualment nefastos”, el del bolxevisme i l’anarquisme i el del franquisme, i va sentir que, “com a català”, havia de desitjar el triomf del Govern” de la Generalitat i “com a espanyol el dels sublevats”. L’escissió íntima provocada per la guerra, com tampoc la cruel mediocritat del franquisme, al qual es va acomodar, no impedí que l’Estelrich dels darrers vint anys fos tan mundà, cosmopolita i bon vivant com sempre, però el deixaren orfe d’un món on s’havia mogut com peix dins l’aigua -el de l’Europa d’entreguerres- i d’unes il·lusions ja per sempre irrealitzables. En la recuperació d’Estelrich, va jugar-hi un paper crucial Jaume Vallcorba, que el 2012 va publicar a Quaderns Crema, en una edició a cura de Manuel Jorba, els seus Dietaris, que incloïen entrades dels anys 1914, 18, 35, 36, 40, 43, 48 i 49. Un llibre imponent: fastuós, tràgic, imprescindible.
INTEL·LECTUAL, POLÈMIQUES
D’entre els diversos articles del dossier de L’Espill, n’hi ha dos que destaquen d’una manera especial. El primer, El capital intel·lectual de Joan Estelrich, és de Valentí Puig, que hi presenta sumàriament el personatge -“té una vida romàntica i una vocació clàssica”- i sobretot se centra en la seva condició d’intel·lectual. Vet aquí una reflexió interessant de Puig: “L’escriptor -l’escriptor que vol fer literatura- té l’avantatge que la seva feina és solitària, que pot viure amb un petit editor i un grapat de lectors. Però l’intel·lectual -diguem-ne l’escriptor públic- rarament pot existir sense un marge d’influència en la societat. Per això, avui, l’intel·lectual o bé és mediàtic o bé és catacumbal”.
L’altre article, Sobre la Paneuropa, les profecies i els pessimistes, és de Xavier Pla. Analitza els epiodis finals de la relació entre Estelrich i Josep Pla, que, a més d’una “llarga i complexa amistat”, compartiren complicitats i polèmiques a les pàgines de la revista Destino. En el seu article, Xavier Pla demostra que l’entusiasme admiratiu que Estelrich sentia per Pla no era correspost, rescata uns pocs fragments d’unes cartes de joventut que marquen similituds i diferències entre els dos personatges -són boníssims, d’una autoconfiança euforitzant i d’una clarividència política que desarma, els de l’autor d’ El quadern gris – i, sobretot, explora l’agra polèmica sobre l’optimisme/pessimisme davant la història que ambdós autors mantingueren des de les seves respectives tribunes a Destino.
Josep Pla, paladí d’un sentit de la realitat irreductible i usuari d’un humorisme àcid i tonificant, no suportava, segons Xavier Pla, que, després de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, “Estelrich continués defensant idees de l’Europa d’entreguerres”. Quedar encallat en el passat, disfressar d’interpretacions catastrofistes del present el que potser només és nostàlgia estantissa, no assumir la realitat actual i la veritat del devenir del món… Per Josep Pla, no hi havia pitjors pecats. I Estelrich, en la darrera etapa de la seva vida, potser va cometre’ls. També en els seus errors i pecats, però, Estelrich va ser un home volcànicament fascinant.
(Publicat a Arabalears, 13 desembre 2014)
