Julià Àlvaro
Una de les primeres coses d’alt nivell polític (o això pensava jo) que em va tocar cobrir quan encara no tenia ni mig feta la carrera de periodista, va ser un sopar del Partit Popular de Catalunya, en aquell moment encara Aliança Popular (AP), que es va fer al meu poble, Llavaneres (35 quilòmetres al nord de Barcelona). Llavors jo era corresponsal de Catalunya Ràdio a la comarca del Maresme. Tenia 20 anys. Presidia el sopar “Don Manuel”, Fraga, és clar.
En aquell moment, al voltant de l’any 1984, Fraga estava en la cresta de l’onada. Ell era la dreta espanyola, s’havia carregat a l’UCD i somniava amb, de nou, poder dir que els carrers eren seus, com quan era ministre del postfranquisme. AP, encara més que en l’actualitat, era un partit residual a Catalunya però en el meu poble tenien bons resultats en les municipals. Tant que, poc després, van aconseguir fer-se amb l’alcaldia, l’única a tot el Principat, i la van revalidar dos vegades amb majoria absoluta.
El cas és que en aquell sopar un jove emergent recent aterrat al partit, Jorge Fernández Díaz, un senyor que, malgrat tindre poc més de 30 anys, ja havia estat governador civil amb l’UCD a Astúries i Barcelona, va dir una frase que no he oblidat. Va dir Fernández Díaz: “La gent d’Aliança Popular, quan estem a Llavaneres, estem a casa”, òbviament ho va dir en castellà, no sé si per respecte a “Don Manuel” o per incapacitat. A mi allò em va fer caure l’ànima als peus. Vaig pensar que el meu poble era a AP el que Salem representa per a les bruixes, el gran temple. Han passat 30 anys, Fernández Díaz és ministre de l’Interior i deu ser el polític professional en actiu amb una trajectòria més llarga (porta quasi 40 anys sense haver fet altra cosa).
El PP ja no governa a Llavaneres, l’alcalde que van tindre (per variar) ha acabat a la banqueta dels acusats… i, mira per on, hui Fernández Díaz ha tornat a parlar de cases. Ha sigut en els passadissos del Congrés per demanar als que critiquen les anomenades devolucions en calent dels immigrants en la frontera que, si tan solidaris són, s’emporten els africans a casa. Ell, com bon membre supernumerari de l’Opus, és més de passar la vidriola pels negrets una vegada a l’any i que no es menegen d’allà on “Déu nostre senyor” els va fer nàixer.
Fernández Díaz, que pertany a la Sagrada Ordre Constantiniana dedicada a la glorificació de la Creu, un grup que no té ni el reconeixement del Vaticà, és dels que pensa que en la caiguda del Mur de Berlín va tindre molt a veure el segon secret de la Verge de Fàtima i, per suposat, que, en tant que el món és tot la casa de Déu (de nou les cases), les migracions dels pobres s’han d’evitar.
El ministre, que té de confessor un ex policia de la brigada d’Informació de Franco reconvertit en capellà, és molt de que cadascú ha d’estar en sa casa. Precisament per això, avui ha defensat la nova llei de Seguretat Ciutadana, la “Llei Mordassa”, que retalla drets ciutadans d’expressió i manifestació, impedeix la tutela judicial efectiva, permet les arbitrarietats policials, endureix fins el ridícul les multes per protestar davant les seus institucionals i legalitza les devolucions en calent dels immigrants. Traduït, els africans al seu continent i els espanyols, on millor estan és en casa. Les manifestacions són molestes, incòmodes i, fins i tot, vulgars. Una cosa és fer una missa solemne en la Plaça de Colón de Madrid contra l’avortament i una altra, penalitzable, rodejar el Congrés, posem, contra els desnonaments.
En el fons, aquell “el carrer és meu” de Fraga es manté viu en la mentalitat de la dreta espanyola. Els carrers, deuen pensar, amb el que realment llueixen és amb una bona processó. I si no és per això, quin sentit té eixir de casa?
Els sectaris religiosos pateixen una curiosa bipolaritat que els fa passar, en el cas de Fernández Díaz, de les invocacions a Santa Teresa per resoldre l’atur a Espanya a disparar als immigrants que arriben a Melilla fugint de la fam; donen lliçons de moral fins i tot als qui no les demanem però, molts d’ells, com en vist en Gürtel, en Emarsa o en les targetes “black”, al remat, prefereixen estar en les cases de putes que en sa casa. D’eixes cases amb llumetes de colors, Fernández Diaz no ha dit res.
Publicat a eldiario.es (12 de desembre de 2014)
