Debats europeus

Europa

Carl Henryk Fredrikson

En el debat “Europe talks to Europe” que tingué lloc a Bucarest en març de 2010, hom li preguntà a l’economista romanès i antic ministre de Finances Daniel Daianu, si la crisi financera havia obert una nova divisió entre Europa occidental i Europa oriental. Protestà enèrgicament. Potser la crisi havia revifat inicialment a l’Oest les percepcions de l’Europa oriental com a desgavellada i imprevisible, però avui la preocupació s’estenia a tot arreu –va dir. La divisòria real i molt més perillosa és la que separa les economies relativament estables al nord dels Alps i els membres meridionals de l’eurozona. Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya eren els països problemàtics avui, no els nous estats membres.

El nacionalisme a Bèlgica potser és diferent del nacionalisme a Ucraïna, però si volem entendre la crisi actual a Europa, i avançar idees per superar-la, hem de prendre en consideració tots dos. Els debats “Europe talks to Europe” són una temptativa de fer del debat intel·lectual europeu, una via de doble direcció.

Des de la tardor de 2009 fins a la primavera de 2011, Eurozine organitzà una sèrie de debats públics en diverses ciutats d’Europa central i oriental, incloent-hi Budapest, Bratislava, Brno, Bucarest, Lviv, Sofia, Varsòvia and Vienna. Una iniciativa en cooperació amb la Fundació ERSTE

Llegiu ací tots els debats (all the debates) de la sèrie.

Pel que fa a l’economia, Daniel Daianu ben bé podia tenir raó: la divisòria Nord-Sud és un fet preocupant que podria amenaçar no només la Unió Monetària sinó el projecte d’integració europea en el seu conjunt. Però això no vol dir que s’haja superat ja la gran distància entre l’Est i l’Oest –especialment en el món de les lletres i les idees. Si les ampliacions de 2004 i 2007, que varen incorporar deu països de l’Europa central i oriental a la UE tingueren efectes positius i d’homogeneïtzació en el camp econòmic, tanmateix han canviat ben poc el fet que són els intel·lectuals i autors occidentals els qui dominen l’esfera pública internacional. És encara difícil per als escriptors, periodistes, filòsofs, historiadors, sociòlegs, analistes polítics i teòrics de l’Europa central i oriental d’assolir audiència i arribar al públic mes enllà dels seus països d’origen. Els europeus occidentals sembla que no se n’interessen gens.

L’intercanvi d’articles dins la xarxa Eurozine no n’és, malauradament, cap excepció a la regla. El nombre de textos publicats originalment en revistes d’Europa occidental que són traduïts i reproduïts en revistes d’Europa central i oriental és molt superior al dels articles que viatgen en la direcció inversa.

Sens dubte això té poc a veure, o no gens, amb la qualitat de l’anàlisi. Té a veure amb una altra cosa, amb quines experiències històriques, socials i polítiques són considerades universals. I potser també anb la indiferència.

Un dels objectius d’”Europe talks to Europe”, la tanda de debats públics que constitueixen el nucli del segon volum de les Eurozine im:print series, és d’integrar discursos que encara es troben confinats als marges de l’Europa intel·lectual en un intercanvi europeu conjunt d’opinions i arguments. Tots els debats incloïen un protagonista “local” i un d’”internacional”, que debatien un afer de rellevància regional i alhora general.

Totes aquestes discussions –d’assumptes que anaven des dels límits del multiculturalisme (the limits of multiculturalism) al marxisme com a eina analítica i perspectiva política (Marxism as analytical tool and political perspective), i de la confiança dels ciutadans en el sistema polític i el futur de la democràcia (citizens’ trust in the political system and the future of democracy a la política de la memòria i el periodisme enllà de fronteres (politics of memory and cross-border journalism) –  donen compte de la importància d’un espai comú i compartit, superador de les fronteres nacionals, on es puguen presentar arguments i anàlisis basats en experiències històriques divergents. Mentre que el marxisme té un fort potencial crític a l’Europa occidental, molts intel·lectuals de l’Europa oriental el veuen com una retzialla totalitària. Totes dues perspectives formen part del llegat intel·lectual europeu. El nacionalisme a Bèlgica pot ser força diferent del nacionalisme a Ucraïna, sí, però si volem entendre la crisi europea dels nostres dies i com superar-la hem de tenir en compte tant l’una com l’altra.

El primer debat de la sèrie, però, semblava un afer Est-Oest. Sota el rètol “El dilema del 89” (“Dilemma ’89”), l’escriptor i periodista eslovac Martin M. Simecka es va trobar a Budapest amb l’arquitecte, antic polític i dissident Laszlo Rajk per a debatre sobre el llegat del comunisme alhora com a història familiar i com a assumpte públic.

Fou un debat viu i engrescador que va abordar molts dels temes punyents de la història recent d’Europa.

Per exemple, Laszlo Rajk va apuntar que la incapacitat d’assumir el passat comunista no és un fenomen exclusiu de l’Europa oriental. “I què en diríem dels veterans occidentals del maig del 68 que brandaven els seus petits llibres roigs?”, preguntava, com si esperés una disculpa oficial. Però no és qüestió de disculpes, li va retrucar Simecka. Es tracta de saber què va passar realment. Es tracta de donar a la generació més jove l’oportunitat de no repetir les errades del passat.

Fou una de les aproximacions més interessants a les causes i conseqüències d’aquell moment històric de la tardor de 1989 que vaig poder escoltar en tot l’any de commemoracions del 2009.

Un afer de l’Europa oriental, i prou? De debò?

(Carl Henryk Fredrikson és editor d’Eurozine, on es publicà aquest article el 14 de març del 2011. Traducció de Jaume Soler)

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER