Guillem Chismol
Pablo Iglesias, eixa mena d’Aristòtil del nostre Estat, va dir la setmana passada al Canal 24h: “Los cambios se hacen desde el estado, a la universidad se va a estudiar” (quan va ser preguntat sobre si no seria millor per a un professor ésser rector abans que president d’un estat). No puc estar més decididament en contra d’aquesta opinió. Òbviament, sent president pots fer molts canvis i molt profunds, tanmateix crec que un rector ha d’aspirar sempre en qualsevol circumstància a fer política.
Una política clara i transcendent encaminada a millorar les condicions laborals i d’estudi de les persones a les quals representa. Açò, per desgràcia, ha estat massa lluny de ser cert a la Universitat de València, com a mínim, en tot el període en què he estat al Consell de Govern i al Consell Social (tres anys ja).
La UV, màxim entitat acadèmica del nostre País, està en mans d’un grup de gestors. Grup que té millors i pitjors idees, com tothom, però que sempre juga al contraatac i a apagar focs. En tota la meua etapa com a representant d’estudiants només hem actuat, com a institució, de forma reactiva.
Els exemples són innumerables des d’una comunicat, com a UV, en contra de la pujada de taxes fins a l’augment de Beques d’Iniciació a la Investigació quan les va retallar el nostre benvolgut ministre. Així, no se li pot acusar a aquest Consell de Govern de no fer política, en el sentit més elevat del terme, però sí de fer-la quasi per obligació i amb certa apatia.
En una societat moderna i en una universitat compromesa amb certs valors això mai ens podria valdre. La universitat, com tantes altres institucions de servei públic (però especialment la universitat), ha d’estar al capdavant de la política educativa del País. Reflexionant tots dins plegats a casa nostra sobre com millorar les grans mancances que té l’educació a la nostra Universitat.
Ningú amb vertader coneixement dels plans docents gosaria dir que la implantació de Bolonya ens ha afavorit el més mínim. Fem un breu repàs a tot allò que ens hem de portar (i que tant de bo ens haguera portat): excel·lència, grups reduïts, major contacte amb el món laboral, una relació més propera amb el PDI, més investigació, major internalització, etc.
En canvi, què ens ha portat? Uns plans d’estudi generalistes amb molt poc trellat que fan impossible l’especialització i la recerca autònoma fins massa tard; uns preus cars, comparats amb altres zones d’Europa, en els graus i desorbitats en el cas dels postgraus, i, sobretot, la nul·la millora a la docència o a la recerca (que es fa impossible pel nombre d’estudiants i els escassíssims recursos).
Tot açò sense passar a clavar-nos en problemàtiques del nostre PDI i PAS.
Bé, doncs en contra d’establir una política que vaja dirigida a combatre tot açò des de la base, cercant solucions imaginatives, el millor que podem donar com a universitat és tapar forats. Forats que en el millor dels casos mai resolen del problema del tot. Què productiu seria per a la nostra casa haver-hi un seguit de persones dedicades a res més que a millorar tota l’estructura de la Universitat. Què productiu seria tindre una actitud de veres activa en reclamar el deute que les institucions tenen amb nosaltres. Què productiu seria que estiguérem mobilitzats a innovar en la docència i a plantejar vies alternatives, amb els recursos que tenim, a la docència actual: des de potenciar que tots els graus i postgraus comptaren amb programes de col·laboració amb altres universitats internacionals, fins a augmentar el nombre i la qualitat de la docència a distància (més atractiva per a molts i més econòmica per a tots). Què productiu seria tindre un rectorat polític.
L’actual Consell de Direcció de la UV desenvolupa una tasca merament administrativa. La seua única preocupació és que res canvie massa per tal que tot continue igual o a soles un poc pitjor que abans. La Universitat de València que hem viscut fins a hores d’ara té un gran dèficit d’acció política, de voler canviar les coses en la seua estructura. Malauradament, els estudiants continuen passant i continuen trobant-se els mateixos problemes. No podem, per més temps, continuar tenint representats reactius i mers gestors (de la catàstrofe); tenim la necessitat que aquests esdevinguen actius i polítics.
