Joan del Alcàzar
El cicle del Partit Popular està finalitzant, ara que acaben de fer-se els tres anys des que Mariano Rajoy dorm a La Moncloa. Particularment gràcies a d’ell i als seus ministres, i també a alguns dels seus delegats regionals, portem més de mil dies baixant i baixant en qualitat de vida i en qualitat democràtica. No és un govern, és més que un malson; és una plaga que ens va caure al damunt en 2011, tot i que els valencians venim patint una de ben pareguda des de 1995.
El resultat de la plaga és que els qui arribaran per a substituir-los en els governs regionals des del pròxim més de maig van a trobar-se uns territoris devastats, i una població esgotada, empobrida i desconfiada de qualsevol directriu del poder polític, àdhuc del que emergirà de les urnes. Ja portem més de mil dies de mentides, de corrupció, de dir una cosa i fer-ne una altra, de degradar allò públic en benefici d’allò privat, de castigar als dèbils i vulnerables per a beneficiar als forts i poderosos. De seguir els dictats dels poders més o menys obscurs que governen realment Espanya i Europa.
Fa igual que siga Càritas, que la FUNCA, que l’Informe FOESA, que UNICEF, que la Xarxa d’entitats per la inclusió social, adscrita a la European Anti Poverty Network. Fa igual que parem atenció a les xifres de les entitats socials o a les dels organismes públics. Tot desmenteix el discurs dels governs del Partit Popular, ja siga el central, des de Madrid; ja siga el regional, com és el de València. La crisi no sols no ha acabat, no sols no estem recuperant-nos, és que més enllà del que diguen les macroestadístiques, l’esquerda de la desigualtat que fractura la nostra societat és cada vegada més ampla i profunda. A més, els qui queden en la vora dolenta de l’abisme pateixen amb més cruesa cada dia el perill de caure en l’exclusió social.
Parar compte en com estan els salaris, després la reforma laboral del PP i la hipeflexibilització aparellada, fa feredat. Segons l’Agència Tributària, en 2013 hi havia a Espanya més de setze milions i mig de treballadors actius. Més d’un terç, el 34%, va rebre un salari màxim de 645 euros nets al mes. Per a tres milions i mig de treballadors espanyols el salari mensual no va superar els 322,5 euros mensuals. D’entre els restants, vora de vuit milions d’assalariats van percebre l’any passat menys de 1.000 euros nets al mes. Aquesta xifra suposa el 46,4% del total d’ocupats per compte d’altri a Espanya. L’exclusió social, per a molts, és a hores d’ara més que un risc. És una realitat.
La Fundació FOESSA i Càritas, en el seu Informe sobre exclusió i desenvolupament social al País Valencià, afirmen que aquesta és una de les comunitats autònomes amb major risc de pobresa i exclusió social a Espanya, atés que ocupa el vuitè lloc de rendes més baixes i registra una taxa de pobresa i exclusió del 31,7 %”. Al País Valencià l’increment de la desigualtat ha estat superior a la mitjana espanyola, i això per la progressiva reducció del PIB per càpita de la regió des de l’any 2008. El resultat final ha sigut que la desigualtat ha crescut un 10,1 % entre 2008 i 2012.
El País Valencià és una de les regions més castigades per la crisi des del segon trimestre de 2008, segons la Fundació de les Caixes d’Estalvis. En aquest període, la caiguda acumulada del PIB s’ha situat prop del 9%, la destrucció de l’ocupació ha sigut del 21% i la taxa d’atur pràcticament s’ha triplicat en augmentar del 10% al 29% en la població activa. Des de 2007, la valenciana és una de les comunitats que pateix major deteriorament de l’IDH [hem perdut sis llocs, del set al tretze] en el qual es combinen indicadors de salut, educació i benestar material. La davallada ha estat motivada per la forta caiguda de la renda i la despesa mitjana de les famílies.
Segons UNICEF, el 36,6% dels xiquets valencians estan en risc de pobresa i exclusió. Alguns altres indicadors concrets són també paorosos: el fracàs escolar és del 30,4%, 9 punts per sobre de la mitjana espanyola; i l’abandó escolar és del 26,9%, 2 punts per sobre de la mitjana estatal i 14 sobre la mitjana europea. La privació material severa afecta al 9,7% i un 15,2% dels xiquets viuen en llars amb molt baixa intensitat de treball, amb una taxa de desocupació que supera el 26%.
Els diversos informes també posen de relleu que és el matalàs familiar el que modera l’extrema duresa de la situació. A casa nostra la xarxa social pròxima és intensa i plural, i és per a moltes famílies una tauló on agarrar-se front a la tempesta de la crisi. De fet, els valencians comptem amb una xarxa social de suport una mica més extensa que en l’àmbit estatal, el 80 % de les llars manifesta tenir ajuda (10 punts més que a Espanya).
Doncs bé, aquestes són algunes pinzellades que perfilen la regió devastada que els governs del Partit Popular van a deixar després de quasi vint anys de sotmetre el territori a un saqueig sistemàtic, barrejat amb una corrupció estructural i amb una megalomania dels dirigents que van arribar a creure’s tots els seus deliris de grandesa.
Ara es tracta de saber què van a fer els partits de l’oposició, els que tot fa preveure que hauran d’encarregar-se de formar una majoria parlamentària a les Corts Valencianes per a que sustente un govern que s’encarregue de la difícil tasca de la reconstrucció.
És hora de parlar d’això perquè ja n’hi ha prou de parlar del PP, del mal que ens ha fet, “d’allò que ha saquejat, ha malbaratat i ha arruïnat”, com ha escrit Mònica Oltra en un darrer article a L’Espill. Allò que cal és explicar als ciutadans d’aquest país que és allò que van a fer els que van a fer-se càrrec del País a partir del mes de maig.
La dirigent de Compromís parla de posar en marxa una transició amable. Explica que cal transmetre a la societat que el centre de les polítiques d’eixe nou govern de progrés seran els ciutadans i les ciutadanes. I afegeix que, per a aconseguir-ho, caldrà desenvolupar un discurs d’un optimisme raonable i un racionalisme rigorós, i això acompanyat d’una bona dosi d’emoció engrescadora.
No, no serà fàcil. Tant i més perquè, com ha escrit la mateixa Oltra, el proper govern de la Generalitat haurà de fer front des del primer minut a dues emergències: la social i la democràtica. No serà fàcil, però reconforta que algú tinga aquestes idees clares. Esperem que siguen les de la majoria del nou equip que ha de revertir la situació de desastre estructural al que ens ha conduït de manera conscient el Partit Popular.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
