Pau Viciano
Les primàries de Compromís hauran d’esperar. Però quan menys, millor. Els militants i simpatitzants que dissabte van passar de la perplexitat a la decepció, no es mereixen aquest espectacle. En política, com deia Terradellas, es pot fer tot excepte el ridícul. Difícilment la societat –i ben aviat l’electorat— pot comprendre com la força política que primer va aixecar la bandera de les primàries més obertes i democràtiques, és la que, a mig any de les eleccions, encara està discutint els procediments. Però també seria injust no tenir en compte que Compromís és una formació més complexa i diversa que els partits o coalicions convencionals. Aquesta complexitat, quan es gestiona bé, és percebuda com una pluralitat enriquidora, generadora de tota mena de sinèrgies. Però quan sorgeixen les dificultats, de vegades inevitables, la diversitat pot veure’s com una font de contradiccions desestabilitzadores. Per a Compromís, no és el moment d’assenyalar responsables. Tots els partits i grups de la coalició tenen les seues raons i els seus greuges. Uns retrauen al Bloc d’haver volgut imposar el pes numèric de la seua militància i la seua major implantació territorial, d’altres pensen que Iniciativa ha volgut fer valdre massa cara la tirada mediàtica i demoscòpia de la seua líder. Al capdavall, només han estat tres o quatre vots els que, de moment, han impedit desencallar la situació. El marge entre l’èxit o el fracàs és molt estret i caldrà que, quan més aviat millor però sense la pressió d’ultimàtums, es done una solució per no decebre les il·lusions que Compromís ha suscitat, amb bones raons, entre els militants i el conjunt de la ciutadania. La política –com la guerra— no és una ciència sinó un art. I això vol dir que, a partir d’una mateixa realitat, encertar o fracassar depèn de l’habilitat dels responsables.
Malament si des del Bloc algú té la temptació de trencar la baralla i tornar a fer camí en solitari: no sols és dubtós que pogués entrar en les Corts, sinó que podria veure’s abocat també a una ruptura, aquesta vegada per l’esquerra. El nacionalisme valencià quedaria, així, confinat per molts anys a l’inhòspit territori extraparlamentari. Les perspectives tampoc no serien afalagadores per a Iniciativa, si creuen en un projecte de País. Serien rebuts amb els braços oberts per formacions emergents que diuen que no són d’esquerra ni de dreta, però podria ser l’abraçada de l’ós. De l’ós de Madrid: Iniciativa soltaria el “llast nacionalista” –del qual alguns fugen com si fos l’èbola— però, en contrapartida, podria ser satel·litzada per una formació que, des del seu patriotisme espanyol, no diferencia el País Valencià de la Regió de Múrcia o de la Rioja. Per a bastir una alternativa de progrés al PP faran falta totes les forces polítiques d’esquerra. Però si no es vol pagar el peatge de renunciar a un model veritablement participatiu i a un projecte de País, la presència de Compromís resulta indispensable. I ara ja no és qüestió de generositat ni de sintonies personals, sinó de responsabilitat i d’intel·ligència polítiques.
