Jordi Sebastià
Cada 20 de novembre, data d’importància simbòlica per al feixisme franquista, apareixen per ací i per allà grups que reivindiquen les imaginades bondats d’aquell règim de terror i misèria, catalogats quasi unànimement per l’opinió pública com a “nostàlgics”. A la vista de la joventut de molts d’aqueixos “nostàlgics” que alcen el braç sense pudor i exhibeixen els símbols de la dictadura, es dedueix que no es tracta de nostàlgia, ja que no poden trobar a faltar aquells anys que no van viure, sinó de reivindicació. Encara que l’assumpte se sol veure com una anècdota trista, una excepció grotesca en un marc de “normalitat democràtica”, la seua sola i tolerada presència, repetida any rere any, es revela més aviat com el símptoma, el més agut i visible, d’una malaltia crònica que tenalla en silenci la vida política espanyola. Aquesta malaltia es diu “transició” i resulta encara més perillosa quan de forma aclaparadora se’ns vol presentar com si fos tot el contrari: el remei. Una mirada detinguda al mateix concepte de transició ens deixa ben clar el que aquesta entranya. La transició d’un model polític a un altre, en el cas espanyol de la dictadura feixista franquista a la democràcia, implica que durant un període de temps -precisament el de transició- perduren elements del primer model en convivència amb els del segon. Açò explica les peculiaritats del cas espanyol, on ministres franquistes com Fraga van desenvolupar un paper polític clau que s’allarga en el temps, des del franquisme a l’actualitat, ara a través del partit que ell va fundar i que ens governa: el PP. Al concepte de transició s’oposa el de ruptura, que es caracteritza per suprimir de manera taxativa el primer model –la dictadura- i erigir de forma lliure i autònoma el segon –la democràcia-, sense elements pertorbadors. El problema que es planteja és obvi: es pot realment superar una dictadura amb una transició i no amb una ruptura? A algú se li ocorre un procés semblant a Alemanya, un període de transició on il·lustres polítics nazis col·laborarien en l’engegada d’un sistema democràtic? Les fotos de cadells del PP amb el braç en alt, la llibertat amb què grupuscles ultres mostren esvàstiques en actes oficials com l’últim 9 d’octubre a València, o la fermesa amb la qual el ministre progre del PP, el dimitit Gallardón, s’enorgulleix de ser un fill polític de Fraga, no són més que les pústules que mostren l’enverinament del sistema. La corrupció institucionalitzada, el clientelisme, la submissió als poders fàctics, -econòmics o eclesials-, el control del poder judicial, tot allò que condemna la democràcia espanyola a tenir una baixíssima qualitat, són precisament les marques del sistema franquista que perduren i s’enquisten gràcies a la transició; a aqueix model pervers que ens van vendre com l’únic que garantiria un “canvi tranquil” i que cada dia es revela més com la nostra condemna. No resulta per tant estrany que ara que el paradigma sagrat de la transició comença a esquerdar-se, el president Rajoy, acorralat per la corrupció i la ineficàcia, ofegat en la podridura del seu partit, traga forces per a declarar ben alt que “no pensa baixar-se de la transició”. Lògic: li va la vida, a ell i als qui com ell volen perpetuar coste el que coste aquest model emmetzinat que els permet aprofitar-se de la misèria moral que va inocular en el sistema el règim franquista. Sacralitzar la transició és assegurar una democràcia paupèrrima, un simulacre, que “deixe les coses com estan” i en el govern “a les persones d’ordre”… ja sabem de quin ordre.
Publicat a eldiario.es (19 de novembre de 2014)
