Carles Barquero Genovés
Com tothom sap, sol ser habitual que en els batejos i comunions la mare de la criatura regale als assistents un xicotet present, una petita fotesa commemorativa que en la majoria de casos acaba penjada d’alguna prestatgeria i que només recordem quan ens fa nosa per a netejar la pols de l’armari.
Curiosament, una de les coses que més recorde dels preparatius de la meua primera comunió té relació amb la tria d’aquest regal que, en ma casa, sol anomenar-se “el detallito”. Devia ser, per lògica, una vesprada del mes de març o abril, fa més de vint anys. Ma mare i ma tia volien anar a Manises per visitar unes poques tendes de ceràmica i regals i vaig haver d’acompanyar-les. Després de pegar diverses voltes, finalment entràrem en una tenda, amablement atesa per una senyora que rondava la cinquantena. A l’altra banda d’un taulell ens va ensenyar tot el seu catàleg de petiteses ceràmiques, d’entre els quals a ma mare li va fer especialment gràcia una cistelleta feta de tiretes de colors blanc i rosa. Com és fàcil d’imaginar, el meu criteri, com a xiquet de nou anys, no era massa tingut en compte en el càsting.
He de dir que, encara que ma mare i ma tia es trobaven a Manises, localitat amb molta població valencianoparlant, i encara que la senyora del mostrador a penes sabia dissimular un fort accent valencià, especialment visible en la palatalitat de les eles, tota la conversa entre ma mare, ma tia i la dependenta transcorria en castellà, i aquest detall, per a mi estranyíssim, captava molt més la meua atenció que la interminable desfilada de productes que a poc a poc s’amuntegaven damunt del taulell. Així i tot, en un moment determinat es va produir el miracle, un fenomen inesperat que va fer que aquelles interlocutores es decidiren a utilitzar la seua pròpia llengua, la que al cap i a la fi els resultava més natural. I el prodigi s’obrà per la fotesa més mínima: mentre ma mare i ma tia pegaven voltes a la cistelleta i es decidien sobre la compra, la dependenta va comentar:
– Las cestitas están en dos colores, eh? Las tenemos en malva y en rosa.
O per a ser més exacte, subratllant amb cursiva la marcada palatalitat de les eles:
– Las cestitas están en dos colores, eh? Las tenemos en malva y en rosa.
Frase a la qual ma tia va afegir, com fent un apunt humorístic:
– Ai, malva i rosa, Malva-rosa, al costat del nostre barri!
I fou a partir d’aquell moment quan la conversa, que havia transcorregut en un castellà més aviat artificiós i fins i tot potser incòmode per a les tres interlocutores, va canviar a un valencià en el qual totes tres es trobaven, com jo vaig poder comprovar després, molt més a gust. El miracle de la conversió lingüística s’havia produït per fi, però a causa d’una coincidència astronòmica. Si les cistelletes hagueren sigut, posem per cas, roses i grogues, ma mare, ma tia i la dependenta hagueren mantingut durant llargs minuts una conversa en una llengua que, encara que familiar per a elles, no resultava la més habitual, ni la més lògica, ni aquella amb la qual podrien expressar-se amb major fluïdesa.
La història és ben real. Així i tot, no és gens divertida. Com a conseqüència de prevencions del tot absurdes, milers de valencianoparlants conversen diàriamentamb altres valencianoparlants en castellà, tot per una raó que té a veure amb una mescla de por i del que popularment s’entén per educació, però que realment no és més que un complex d’inferioritat arrossegat durant generacions i petrificat especialment durant els anys del franquisme. Costa entendre per què aquest tipus de vicis segueixen vius tants anys després de recobrada la democràcia, fins i tot entre generacions joves que ni tan sols han conegut la repressió lingüística ni el genocidi cultural. Parle de companys de treball valencianoparlants que agafen el costum de parlar-se en castellà. Parle de parelles de nóvios que, tenint com a llengua el valencià, es parlen en castellà per haver-se conegut parlant aquesta llengua, i que… endevineu en què parlaran als fills.
Cada vegada que ens autocastrem lingüísticament, cada vegada que ens deixem la llengua oblidada a casa i entrem en una tenda o en un restaurant dient Buenos días, accionats per la por o pel costum, els fem el llit a aquells que menyspreen el valencià per no tindre gaire presència social (El valenciano no lo habla casi nadie!), i ajudem a que els castellanoparlants no tinguen la menor motivació ni necessitat per aprendre l’altra llengua oficial. Per a què –diran ells– si ningú no em parla en valencià. Una llengua que no gastem al carrer amb desconeguts és una llengua abocada a l’extinció. Condemnada a ser utilitzada en petites cèl·lules familiars inconnexes entre si, el destí que li espera és l’aminorament fins arribar a la dialectalització, a la idiotització completa i, en última instància, a la mort lingüística. Més val que ens fem a la idea i que no ens quedem amb els braços encreuats esperant que les cistelletes siguen sempre malva i rosa.
