Guillem Chismol
Aquest cap de setmana l’he passat a Andorra amb la Xarxa Vives. Fent una excursió, una jove de Castelló em comentava “A Castelló tenim lo nostre, però a València és que sou una Ciutat…”. Podríem entrar en molts debats sobre els municipis del País, etc, però trobe que el que vaig a contar ací sobre València servéix per a la majoria. El procés a recontra no és un altre que el de com la xarxa cívica d’aquest País, i de València especialment, ha estat capaç de preservar la cultura i els valors democràtics. Valors i cultura que no és que no promocionen les institucions controlades pel PP, si no que a més intenten destruir sistemàticament.
El final del franquisme representa una eclosió per als dissidents valencians. El màxim exponent d’aquest moviment serà Joan Fuster. Així, a poc a poc, va anar calant entre les classes més il·lustrades, a sovient relacionades amb la Universitat de València, una mentalitat d’allò més trencadora amb el sistema. Tota eixa guerra ideològica que es va anar guanyant entre els valencians es perd en gran mesura amb la Batalla de València. On tot aquell que no coincidia amb el poder (UCD-PSOE, Martorell-Guerra) era titllat de “catalanista” i “comunista” com estigmes socials.
Aquest repàs, merament divulgatiu, ens porta a on volíem arribar: els huitanta i noranta del darrer segle. Aquests anys (González-Lerma), podem trobar ja a molta gent desencantada que veu com la Transició no va a poder acomplir tots els seus objectius polítics, ni de bon tros. Aquesta gent lluny d’anar-se’n a casa decideix organitzar-se i resistir.
Aquest moviment tindria un clar antecedent que serien els moviments veïnals en contra de crear una autopista al vell llit del riu Túria (“El Riu és nostre i el volem verd”), encara amb el franquisme. Molt poc de temps després tindrem els moviments veïnals de La Punta i aquell que lluita per la preservació del Botànic. A partir d’aquestes primeres manifestacions de contrapoder a València, uns anys després esclataran moltes més que s’han anat multiplicant fins als nostres dies.
La societat valenciana gaudeix hui en dia d’una xarxa d’associacions cohesionada de tal forma que es capaç de cobrir gran part de les mancances, que no són poques, que provoca l’alcaldia de la Ciutat i la Generalitat Valenciana. Els exemples són incomptables. Hem de celebrar l’existència d’entitats que vetllen per la nostra cultura tant diverses però amb una tasca com pareguda com Acció Cultural del País Valencià, la Societat Coral el Miquelet o Ca Revolta entre altres.
També entitats més reglades estan a l’avantguarda d’aquesta promoció cultural: les associacions de veïns i veïnes (Patraix seria una ben destacada) o la Universitat de València des dels àmbits més diversos com el Vicerectorat de Cultura, el Servei de Política Lingüística i, sobretot, les associacions d’estudiants. A més de tots els centres socials que als barris lluiten per dinamitzar els espais més propers a la ciutadania. Totes aquestes entitats no tindrien cap treball si no existira una cultura que promocionar. Just açò és una de les claus del nostre poble: la seua capacitat de resiliència plasmada en la capacitat de generar cultura.
Només a la ciutat de València serien incomptables els escriptors, poetes, autors teatrals… que promocionen la nostra llengua i la nostra forma de veure el món. A una industria tant potent al nostre País com la música, la nostra Ciutat ha vist nàixer a un grup ja mític per la seua repercussió social com Obrint Pas, per citar només un.
Al remat a la València d’avui podem gaudir d’una gran infraestructura cultural en llengua pròpia, defensora de la cultura i les llibertats. Sobrevivint dia a dia a tots els poders polítics que intenten eradicar-la de la ciutat: ignorant-la, perseguint-la i vetant-la. Atac sistemàtic que només pot ser contrarestat gràcies al teixit associatiu del que parlàvem adés. Com cantarien els pegolins de La Gossa Sorda “València Roja” i és que existeix una Ciutat que continua lluitant per la llibertat de tots els seus ciutadans. Hem de millorar en moltes coses per poder governar aquesta Ciutat tal i com voldríem. El que és indubtable és que aquells que ho facen mai podran donar-li l’esquena, com a fet el PP, a tot aquest moviment cívic que ha mantingut tot quan no hi havia res, a aquest moviment que ha vehiculat a tota una societat.
